Lluís Maicas devorable

En el poema Sapultrú, que enceta aquest nou títol poètic de Lluís Maicas publicat a una de les seves cases habituals com és Perifèrics i titulat Ple de jo, el subjecte líric s’assimila a una sobrassada: “Dins mi mateix només hi cap jo. / Farcit de carn i de greix, / d’aigua amb gas en estat visceral, / salpebrat i especiat a l’úter matern / amb ruda, berbena i flor de cascall, / ocupo tot l’espai, com un univers / que es dilata i s’expandeix / dins els límits de la pròpia pell”. La imatge és volgudament impactant i recorda la tendència de l’autor a una certa morbositat expressiva, ja que al llarg de la seva nombrosa biobibliografia s’ha esforçat per crear instants bestials, tant quan va formar part de Taller Llunàtic (només cal recordar títols del col·lectiu com 'La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs') com quan va decidir anar en solitari en una fructífera carrera que ha combinat obra plàstica, aforismes, versos, contes, novel·les o dietaris. 'Ple de jo' confirma el que promet: un llibre de Maicas amb Maicas com a apogeu de carn.

Els més de cent poemes del recull solen esdevenir càpsules transportadores d’històries, d’idees, de reflexions. En la majoria de casos semblen contes o assajos comprimits. Passa amb els textos Sucre a la sang (“A causa de la diabetis / al carnisser li tallaren primer la cama / dreta i després la cama esquerra”) o amb el qual tanca el llibre; Simfonia (“Escric d’oïda. / Tinc, com les campanes / dels cloquers de les ermites, / cinc notes, / com les cinc vocals / que articulen les paraules”). Davant d’aquest tsunami corpori el fil conductor és el mateix autor, trossejat i repartit en versos que es reparteixen talment hòsties en el ritual litúrgic d’una divinitat esquarterada i engolida. Les pàgines són el testimoni d’una atenta i profunda autorecerca, i vessen l’essència de la personalitat del poliescriptor. Per això el to no és unitari, ja que va de la confessió o la tendresa fins a la brutalitat desfermada. La filatèlia, la mort, el confinament per covid-19, les carnisseries, les fulles de tardor o la vida d’objectes inanimats són l’espurna anecdòtica que encén el discurs, oscil·lant entre fosca ironia i èpica esventrada. La unitat neix, però, de la veu de Lluís Maicas, del seu estil i del seu agut i perillosament revelador do d’observació.

El resultat és un llibre desigual però interessantíssim, estimulant en tot moment com ho és enfrontar-se a Joan Brossa, per exemple, ja que aquest no sempre l’encertava, però sí que aconseguia alimentar les neurones. El mateix passa amb un dels seus més grans deixebles, Lluís Maicas, que a través d’aquest volum ben editat es pot degustar talment un bon tall de sobrassada amb pa negre o galetes d’Inca.