Un lloc enmig dels horts

No té altre nom que “la caseta”. És el que era abans de la reforma concebuda per l’arquitecte i enginyer Alberto Facundo, director de l’estudi que porta el seu nom a Riba-roja de Túria. I és el que volien tant la propietària com l’autor de l’obra que fos: ni més ni menys que una caseta enmig dels horts d’aquest municipi eminentment agrícola a la comarca del Camp de Túria. Volien que conservés l’esperit que sempre han tingut aquests llocs destinats a guardar les eines i els fruits del camp o, com a molt, a fer-hi la migdiada, passar-hi el capvespre o dos dies de quietud fora del poble i de la residència habitual.

No volien res ostentós, ni convertir la construcció en un habitatge habitual -tot i que és perfectament habitable-, però tampoc en una casa d’estiueig. Per a la família de la propietària, una modista valenciana, la caseta continua sent un espai a cobert per a unes hores, per a uns dies, per tenir un contacte més directe amb el món agrícola que ha envoltat les seves vides. “Un lloc de reunió amb els de sempre, un espai de desconnexió i relax, íntimament lligat al seu entorn natural, l’horta valenciana”, que és com ho defineixen des de l’estudi d’arquitectura d’Alberto Facundo.

Era això, una caseta que, a més, com sol ser habitual, tenia diverses ampliacions i porxos de fibrociment d’amiant que, en l’actual reforma, van ser eliminats. En tot cas, avui la distribució és la mateixa que era, una construcció molt senzilla que no té més de 40 m a la planta baixa i 25 al pis de dalt. Una construcció que, així i tot, ha canviat radicalment el seu aspecte i la seva funcionalitat per continuar fent honor a la tradició de sempre i passar pràcticament desapercebuda entre les construccions dels camps en els quals s’ubica. És així en el sentit que la xapa ondulada que es va triar per a les façanes noves conserva reminiscències d’aquelles plaques de tòxic amiant. És també així perquè es va decidir deixar la vella entrada i el porxo com estaven, sense pintar i amb totes les taques de diferents intervencions.

D’aquelles velles maneres de construir sense miraments, perquè era la caseta de l’horta, la caseta de les eines, s’ha passat a un procés de transformació arquitectònica respectuós però també sense complexos, un procés que, segons afirma Alberto Facundo, ha donat més prevalència a les decisions funcionals i conceptuals que no a les purament estètiques. En la reforma de la caseta també s’han prioritzat els aspectes econòmics, i per tant s’ha mirat de no tocar més del que fos estrictament necessari, seguir la tradició de construir mobles amb elements reutilitzats, recollir mobles sobrants d’altres cases o posar cortines a molts dels prestatges de la cuina per estalviar-se al màxim les portes.

Un mur estructural, fet de totxet, per reforçar, es deixa vist i dona materialitat i el color de la terra a la separació que hi ha entre la zona d’estar -amb l’escala, també llibreria, per accedir a la planta alta- i la cuina i el bany. Un terra autonivelant sobre la solera de formigó és, així mateix, l’expressió de la recerca de solucions econòmiques i sense cap pretensió més que tot sigui “molt de caseta”, com diu el seu autor. “Els acabats passen a un segon pla, esdevenen irrellevants”, insisteixen des de l’estudi d’Alberto Facundo.

Els diferents espais de l’interior, tant a la planta baixa -on es troben en espais oberts i relacionats la cuina, la sala, el menjador i el bany- com al pis de dalt, s’obren a les vistes de l’horta. A través de petites finestres o de portals de grans vidrieres es promou l’entrada de llum natural dins l’habitatge i es focalitzen les vistes. De fet, els portals més oberts enfoquen intencionadament cap al sud, on les distintes façanes de la caseta gaudeixen de les panoràmiques més àmplies.

Així, amb l’austeritat de tot plegat, l’economia de mitjans i la irrellevància dels acabats, la singularitat d’aquest projecte de reforma es troba en la solució adoptada per aconseguir un contrast entre el que és nou i el que ja existia. La xapa ondulada que cobreix les façanes noves -que als portals es converteix en una planxa microperforada-, i que fins i tot cobreix part del sostre, provoca una convivència valenta amb la resta de la construcció amb murs aterracats. És la mateixa convivència, però també contrast, que la que es dona entre aquesta caseta i la immensa majoria de les que componen aquest paisatge agrícola.