Literatura
Suplements 23/09/2022

Liudmila Ulítskaia: "L'única paraula que m'han censurat a Rússia és 'puta'"

Escriptora. Premi Formentor 2022

4 min
Liudmila Ulítskaya

Las Palmas de Gran CanariaLa mirada de Liudmila Ulítskaia conté una poderosa barreja de compassió, desengany i esperança. Nascuda a Davlekànovo, als Urals, el 1943, ha sobreviscut als estralls de la Segona Guerra Mundial, a la repressió soviètica i al règim de Putin. L'autora de novel·les com Sincerament vostre, Xúrik (Quaderns Crema, 2006) i Sónechka (Anagrama, 2022), candidata al Nobel de literatura des de fa anys, acaba de rebre el premi Formentor, dotat amb 50.000 euros. Per rebre'l ha viatjat a Las Palmas de Gran Canaria des de Berlín, ciutat on es va instal·lar poc després de l'inici de la invasió russa d'Ucraïna.

Ha hagut de començar una nova vida fora de Moscou amb 79 anys. Com se sent?

— Durant aquests últims mesos, si una cosa ha marcat la meva vida és que la primera cosa que faig quan em llevo és consultar les notícies d'última hora de la guerra. És, també, l'última cosa que faig abans d'anar-me'n a dormir. Berlín és una ciutat molt quadrada, hi trobo a faltar la sinuositat de Moscou. El pis on visc el van construir fa relativament poc. És al damunt de la frontera que havia representat el Mur de Berlín durant dècades.

És un lloc amb un gran poder simbòlic.

— Sí, va ser un lloc de divisió. A una banda quedava Occident i a l'altra començava el bloc oriental. En aquest mateix punt on visc, hi havien matat 200 persones quan intentaven creuar el mur.

Vostè va néixer en plena Segona Guerra Mundial i va haver d'emigrar amb la família. Ha acabat dedicant-se a l'escriptura, però va estudiar biologia i, durant anys, va treballar a l'Institut de Genètica General de Moscou. El 1970, la seva vida va fer un altre tomb.

— La meva generació ens caracteritzàvem per una cosa: érem lectors apassionats. Com que estimàvem la literatura, no podíem limitar-nos a llegir els llibres oficials. També ens interessaven els llibres que en aquells moments estaven prohibits i al grup d'amics ens els anàvem deixant els uns als altres. Un dia, algú –encara no sabem qui– ens va delatar. El govern va decidir tancar el laboratori on treballàvem i ens vam quedar sense feina. La vida ens va canviar de dalt a baix. Un dels meus amics va entrar al seminari i ha acabat sent sacerdot. L'altre va emigrar. I jo vaig canviar la ciència per les lletres.

A Rússia, sempre que algú escriu ha de triar entre seguir el camí de Tolstoi o el de Dostoievski. Vostè es va decantar pel primer. Per què?

— Dostoievski es va dedicar a investigar el mal en l'ànima humana. Ho va fer amb un gran amor i talent. Em sento molt més pròxima a Tolstoi. Entenc i comparteixo la seva visió del món, la inseguretat amb què s'hi relaciona.

Hi ha alguna autora de qui se senti a prop?

— Marina Tsvetàieva. Sens dubte.

Tsvetàieva va haver de lluitar sovint contra la censura. Li ha passat el mateix, a vostè?

— L'única paraula que m'han censurat a Rússia és puta. Me la van canviar per prostituta. La meva experiència personal no em permet parlar amb propietat de la censura. Sí que puc dir alguna cosa sobre l'autocensura. Quan veiem el panorama al voltant nostre, el que està ben vist i el que no, sovint tenim por d'expressar segons quines opinions. Això és terrible.

Ha acabat marxant de Rússia, però molts escriptors, músics i artistes s'hi han quedat. Alguns d'ells s'han trobat que els cancel·laven viatges a països europeus o als Estats Units a causa de la guerra. Què en pensa?

— Puc entendre les raons perquè passa, però no comparteixo el boicot als artistes i als esportistes. Tindrà repercussió en la cultura global.

Des de fa anys, el seu nom surt a les travesses del premi Nobel de literatura. Com se sent, ara que s'acosta l'octubre i està a punt d'anunciar-se qui el guanya aquest 2022?

— De moment fa tres dies que soc a les illes Canàries pel premi Formentor. És un privilegi i alhora em pren molta energia, dedicar matí i tarda als periodistes. Si guanyés el Nobel, l'energia que em robaria seria enorme... Recordo que Joseph Brodsky deia, temps després d'haver-lo rebut, que havia perdut un any sencer de la vida per culpa del Nobel.

Brodsky el va rebre amb 47 anys. Vostè s'acosta als 80. Encara té forces per escriure?

— Ara mateix tinc una idea per a una novel·la ambiciosa. Serà una novel·la llarga feta de petits relats, un mètode que ja vaig fer servir a La carpa verda (2010), que es traduirà pròximament. La literatura pot ser molt gran... però la vida és massa curta. Les dues preguntes que em faig, abans de posar-m'hi, són: tindré temps d'acabar-la? I tindré prou forces?

Anagrama reeditarà a l'octubre Mentiras de mujeres. Com són, les mentides de les dones?

— En termes generals, els homes menteixen per raons pragmàtiques. Les mentides de les dones són més fantasioses, creatives i teatrals. Per a una escriptora com jo, aquesta segona classe de mentides és més interessant.

Un dels seus personatges emblemàtics és la Sónietxka, protagonista de la novel·la homònima que va ser el seu primer èxit internacional els anys 90. Hi ha un diàleg entre la Sónietxka i el seu marit que em sembla impressionant. Ella li diu, en plena Segona Guerra Mundial: "Quan acabi la guerra, quan hàgim guanyat, serem feliços". I ell respon: "Tu i jo sempre estarem al bàndol dels perdedors". Se sent dels perdedors, vostè?

— Absolutament. Sempre m'he sentit del bàndol dels perdedors. En primer lloc, perquè els que guanyen no m'agraden. També perquè l'experiència del perdedor és més valuosa que la del guanyador. Si ens ho mirem des d'un punt de vista històric i polític, la gran perdedora de la Segona Guerra Mundial va ser Alemanya i, des d'aquell moment, es va transformar i va aconseguir arribar a la prosperitat actual. La Rússia soviètica, en canvi, va ser un dels països guanyadors i es va dedicar a aplicar la repressió a fons. L'Alemanya actual és un país democràtic, on hi ha rotació de partits al govern. La Rússia d'avui repeteix els clixés del passat.

stats