El líder mundial del cotó que va posar la Ricarda al mapa

Aquest estiu un dels temes que han omplert més pàgines de diaris i minuts de ràdio i televisió ha sigut la futura ampliació de l’aeroport del Prat, que ha provocat de manera immediata -com és habitual en aquest país- l’aparició de dues trinxeres confrontades des de les quals els contendents es tiraven els plats pel cap. Un dels motius del conflicte és que, segons sembla, l’esmentada ampliació passa per esborrar del mapa un indret paradisíac ubicat prop de la desembocadura del Llobregat, conegut com la finca de la Ricarda. D’aquest espai se n’ha parlat molt durant diverses setmanes, però són pocs els mitjans que hi han aprofundit explicant les característiques de la principal casa del paratge, coneguda com a Casa Gomis. Consisteix en una edificació singular de formes ondulades que l’arquitecte Antoni Bonet Castellana -membre del GATCPAC- va saber integrar de manera excepcional en l’entorn que l’envolta. Els propietaris són des de l’inici -l’habitatge es va inaugurar el 1963- la família Gomis Bertrand, i és aquí on trobem un cognom que ens ressona amb força.

Nascut en el si d’una família de fabricants, Eusebi Bertrand va arribar a ser a la dècada dels trenta un dels empresaris del cotó més importants del món. De fet, segons l’expert en la burgesia Francesc Cabana, l’any 1935 la International Federation of Master Cotton Spinners, que és l’actual Federació Internacional de Manufactura Tèxtil, li va atorgar el títol de líder mundial de producció de cotó, cosa que ens dona una idea ben clara de la potència del seu grup industrial. El nucli del negoci el tenia ubicat a Manresa, seu de les seves fàbriques de més volum.

A l’acabar la Guerra Civil va tenir alguns problemes amb les noves autoritats, que el van denunciar doblement, un cop per qüestions tècniques del sector cotoner i un altre per una suposada desafecció al règim. Després d’uns anys d’incertesa, va ser absolt d’aquesta última causa. Va tenir una relació estreta amb un altre gran personatge del sector, el sabadellenc Ferran Casablancas, inventor d’un sistema de gran estiratge que simplificava en bona mesura el procés de filatura. L’aposta de Bertrand per aquesta innovació va ser clau per al futur de l’invent i, de passada, va desembocar en el fet que el mateix Bertrand acabaria presidint el grup empresarial del sabadellenc. Una altra firma que va presidir va ser Catalana de Gas (ara Naturgy), on va ocupar el càrrec fins a la seva mort, moment en què va ser substituït pel seu fill Manuel Bertrand Mata, que també l’ocuparia de manera vitalícia fins a enllaçar amb l’era Duran Farell.

Propi dels grans empresaris de l’època, ell també va ficar un peu a la política, a través de la implicació en la fundació de la Lliga Regionalista i més tard com a candidat integrat a la candidatura conjunta de Solidaritat Catalana a les històriques eleccions del 1907. Una de les gestions com a diputat va ser impulsar la construcció de la carretera de la collada de Toses per unir la Cerdanya amb la part sud del Pirineu.

Com a bon burgès de l’època, va ser molt aficionat al motor, fins al punt de ser un dels fundadors de l’actual RACC, a part de participar en nombroses competicions de velocitat. El Gran Teatre del Liceu, un dels temples de la burgesia, tampoc no va quedar fora del seu radar, perquè va ser president de la seva junta directiva. Les generacions següents van mantenir l’amor per la música, i van ser precisament els seus fills els que van finançar la carrera d’una jove promesa del bel canto anomenada Montserrat Caballé.

Deu anys després de la seva mort, el grup empresarial de la família estava del tot consolidat i s’havia estès a àmbits més enllà del tèxtil, fins al punt que el formaven les firmes cotoneres inicials, més una concessionària al sud d’Espanya (Textiles Reunidas) i una empresa comprada a la família Güell (Colònia Güell, SA), a més d’una societat de béns arrels (Ebys, SA), una financera (Agrourbana Financiera, SA), una química (Fagesco, SA), una companyia de transports (Jorge Juan, SA) i una patrimonial (Barcelonesa de Inversiones Mobiliarias, SA).

Per cert, el tema amb el qual obríem aquest article, l’ampliació de l’aeroport, també ha seguit una tradició local: quedar en no res després de parlar-ne molt.