L’escena underground es fa gran

Feia poc que Txalo Toloza treballava al Centre Cívic Barceloneta quan se li va plantar al davant Sònia Gómez, potser la reina de l’escena independent, per proposar-li de sortir a l’espectacle que estava preparant. “Vols ser performer?”, li va preguntar, segurament somrient, per afegir just després que ella només treballava amb homes sense experiència ni formació teatral. Allò seria la Trilogía egomotion (2004). Ell, que havia arribat a Barcelona des de Xile el 1997 per estudiar un màster en guió cinematogràfic, li va dir que d’acord, que s’hi apuntava. La coneixia d’haver vist Americana (2002), un espectacle produït per General Elèctrica, el pal de paller de la Barcelona under de l’època. “Aleshores feia exposicions i art per correu, i al Centre Cívic necessitaven algú que els ajudés a posar linòleum i amb els ordinadors, que ningú no sabia fer servir. Vaig treballar-hi set anys, però sobretot hi vaig conèixer Sònia Gómez”, explica Toloza.

Laida Azkona va tenir un aterratge més convencional. O no. Amb formació de ballarina, va marxar de Pamplona a Londres el 1999 i va estar voltant per Europa i els EUA fins que, el 2010, va anar a parar a Barcelona per participar en la producció Suites de Bach, una trilogia, de Bebeto Cidra, coreògraf brasiler instal·lat al país, peça important del Ballet Contemporani de Barcelona als anys 90. I s’hi va quedar. “Havia estat un temps a Navarra i estava creant coses massa contemporànies per a l’escena d’allà, però que no eren prou potents per a altres escenes”, afirma. Feia temps que patia un conflicte intern important, ja que no s’acabava de veure com a ballarina, com a mera eina, com a “pur cos”. I va acabar d’acomodadora al Mercat de les Flors. Marcos Morau (La Veronal), Pablo Gisbert i Tanya Beyeler (El Conde de Torrefiel) eren companys seus. La crème de la crème actual.

Just en aquell moment, Roger Bernat es va creuar en la vida de Txalo Toloza. Havia de muntar Rimuski (2010) a Viena i el necessitava, cosa que va obligar-lo a deixar la feina a la Barceloneta. Fins ara Toloza ha acompanyat Bernat en les seves llargues gires pels cinc continents, de Tòquio a São Paulo. Això li ha permès conèixer molt bé l’escena internacional, cosa que avui, quan la seva s’està eixamplant, colze a colze amb Azkona, és un gran avantatge. Potser sense tots aquells quilòmetres a l’esquena, de ciutat en ciutat, de festival en festival, Azkona&Toloza no haurien pogut fer l’estrena mundial de la Trilogía Pacífico al Théâtre de la Ville de París la tardor passada. La mateixa que arriba el 17 de febrer, si no hi ha canvis, al Teatre Lliure.

Havia d’arribar el dia, doncs, en què s’havien de trobar. I va passar. I no només van decidir compartir la seva vida íntima, sinó que també van fer-ho a nivell professional, ja que eren absolutament compatibles. Ell, videoartista, performer ocasional. Ella, ballarina que estava temptejant universos creatius. I va néixer Tierra quemada (2014), primer projecte en comú, tot i que era més d’en Txalo. “Vaig entrar en el projecte com a assistent i performer, amb la missió d’entendre el món d’en Txalo”, confessa Azkona.

Tot comença al desert

Aquella peça acabava al desert i quan Semolina Tomic li va dir que l’Antic Teatre podria produir-ne una de nova de cara al 2016, van decidir seguir al desert, crear la marca Azkona&Toloza i aixecar Extraños mares arden. Feia un any que havia nascut la Lur, la seva filla. Però ells estaven gestant un llenguatge basat en el teatre documental tot hibridant-lo amb el teatre d’objectes, el moviment i el documental cinematogràfic. Aquí tirarien, de nou, de l’experiència de Toloza: nascut i criat a Antofagasta, amb part de la seva família minera, podríem dir que el desert d’Atacama és casa seva.

“Vaig trigar vint anys, des que vaig marxar de casa, a poder parlar-ne”, diu Toloza. I de quina manera. Perquè Extraños mares arden parla, com en tota la trilogia, del colonialisme i del funcionament del capitalisme mundial. Si aquí connectaven la família Guggenheim amb les mines de salnitre, que els grans factòtums de l’art contemporani mundial posseïen, a Tierras del Sud (2018) se’n van anar a la Patagònia per explicar la conflictiva relació dels maputxes amb la família Benetton, i a Teatro Amazonas (2020) mostren com ha afectat al pulmó del planeta l’imaginari col·lectiu generat pel capitalisme, sense oblidar-se de Werner Herzog. “Tot té a veure amb Tierra quemada, ja que llavors vam arribar a una conclusió: no hi ha cap possibilitat de lluita, perquè hem perdut. Per tant, el millor és calar foc a tot abans que l’enemic s’ho faci seu... I encara que ho cremem tot, sempre ens quedarà el desert”, dispara Toloza. “En diem neocolonalisme, però és el mateix colonialisme de sempre, el que fa 200 anys que utilitza les mateixes tàctiques”, afegeix.

A Extraños mares arden, sense saber-ho, van engegar un dels projectes escènics més apassionants que s’han gestat a Barcelona en l’últim lustre. I dic que no n’eren conscients perquè la idea de la trilogia és fruit de l’atzar. En Txalo explica que eren a Burgos amb la primera peça i que havia de fer una conferència. Abans d’entrar, va passar per davant d’una botiga de Benetton, cosa que li va fer recordar el que passava a l’Argentina entre la firma italiana i els indis maputxes. Quan li van preguntar què farien després, se li va acudir afirmar que estaven creant una trilogia i que la segona peça aniria sobre els maputxes i Benetton.

Ell escriu, ella corregeix

Per aixecar una obra, diuen, triguen al voltant d’un any i mig, durant bona part del qual llegeixen i veuen tot el que hi ha sobre el projecte en qüestió. “A casa només hi entra material sobre el tema”, diu Azkona rient. Com a part final del procés, preparen un “viatge performàtic” al focus principal, on entra Leonardo Gamboa, la tercera pota de la companyia, que viu a Xile i que coordina la feina de recerca. “A casa, en Txalo escriu i jo soc l’editora”, indica Azkona. “Em treu la ideologia dels textos, els adjectius, les opinions personals”, afegeix Toloza. Ella, a més, s’encarrega de conceptualitzar els espectacles, triar els elements que utilitzaran. I ell, alhora, prepara el material audiovisual.

Després d’una llarga trajectòria als marges, no cal dir que poder mostrar la Trilogía Pacífico al Lliure, després de passar per París i Roma, entre altres llocs, és, com diu Toloza, “una fita”. Cap dels dos és català i això els suposa, de vegades, “un hàndicap”. El mateix Lliure, en una nota de premsa preliminar, els titllava de “companyia estrangera”, quan ell ja ha viscut tants anys a Barcelona com a Xile. A Sud-amèrica, quan hi han presentat els seus espectacles, alguna vegada els han demanat per què coi van a explicar-los els seus problemes quan a Europa no ens en falten. “Parlem de la mineria a Xile, dels maputxes o de l’Amazones, però del que estem parlant realment és del capitalisme, una cosa que ens afecta a tots”, matisa Toloza.

“Sort de la basca!”

A les obres, que ell sigui sud-americà i ella europea ja és un tema en ell mateix, que sol treure el cap a escena. I que els va a favor quan estan en el procés d’investigació. Toloza recorda, per exemple, que a la Patagònia estant, als maputxes no els feia gaire gràcia que ell i el Leo fossin xilens. Quan va arribar la Laida -“La nostra companya basca”, diu- es van acabar els recels. I fins i tot quan ella va marxar i ells es van quedar van decidir canviar-los la nacionalitat: “Els nostres companys bascos”, els anomenaven. “Sort de la basca!”, exclama Toloza.

Encara no saben què faran després de la trilogia. El que han descobert en els últims anys és que no s’està explicant la realitat de molts barcelonins d’origen forà. Ho van poder comprovar com a participants del projecte En Residència de l’Ajuntament de Barcelona, que porta artistes a instituts de la ciutat. Els va tocar al Pau Claris (Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera), on hi ha alumnes de múltiples procedències, als quals van demanar com era casa seva. Molts xavals se sorprenien de les històries que explicaven els seus companys. No en sabien res. “L’aquí és comú a tots, però l’abans l’han oblidat”, remarca Toloza.

Azkona&Toloza, no ho obliden, és possible perquè Barcelona els ha ofert la possibilitat de ser-ho. Ells han treballat de valent, des de baix, tot aprofitant-se de les sinergies generades per artistes com Sònia Gómez i Roger Bernat, grans forjadors de complicitats, i espais com l’Antic Teatre, gran impulsor d’una escena que ara està en eclosió, fins i tot a nivell internacional, després de moltes temporades remant contra corrent. Per separat, en Txalo i la Laida haurien continuat sent els col·laboradors perfectes d’altres creadors. Junts han forjat un projecte que ara assoleix “una fita”, però que no serà l’última... Per cert, els encanta viure i treballar junts.