HOMENOTS I DONASSES
Suplements 01/01/2022

L’empresari tèxtil que va empunyar les armes en el setge del 1714

Feliu de la Penya va fundar una exitosa companyia de comerç i va ser conseller segon de Barcelona

i
-DAVID VALERO CARRERAS
3 min
Salvador Feliu de la Penya
 1674-1733

Trobar-se algú liderant una gran empresa i pocs anys més tard veure’l empunyar les armes per defensar el país, amb un pas intermedi per la gestió pública, no és gens freqüent i ja ens indica que estem davant d’un personatge molt singular. Justament, aquest és el cas de Salvador Feliu de la Penya, una figura cabdal en la història de Catalunya i que, probablement, hauria de ser més coneguda.

Els seus inicis professionals estan vinculats al comerç de teixits, que era l’activitat a la qual es dedicaven els seus pares, ciutadans honrats de Barcelona, una categoria que ell acabaria aconseguint el 1708. Després de casar-se amb Maria Coll d’Isern, filla d’una família de comerciants enriquits, i d’establir-se pel seu compte, va dur a terme el seu gran projecte: la creació d’una gran companyia catalana de comerç, que va rebre per nom Companyia Nova de Gibraltar (1709). El seu paper dins d’aquesta corporació seria el que avui definiríem com a màxim accionista i primer executiu. Val a dir que Feliu de la Penya no estava sol en aquesta aventura, perquè es va envoltar d’altres personatges amb gran empenta empresarial com Joan Verivol, Josep Grasses, Josep Buïgas i Josep Valls, aquest últim resident precisament a Gibraltar.

Que la fundació d’aquesta empresa dedicada al comerç amb Amèrica es dugués a terme durant la Guerra de Successió no és pas casualitat. El conflicte bèl·lic va obrir una finestra d’oportunitat per a les transaccions amb el nou món. Com que el Principat era un territori austriacista podia saltar-se el monopoli de Castella imposat per la Casa de Contratación de Sevilla, una administració que havia quedat en territori borbònic. També per aquesta mateixa raó s’havia triat la ciutat de Gibraltar -igualment austriacista- com a punt de sortida de les embarcacions que havien d’anar cap a Amèrica com a alternativa al Cadis del monopoli.

Però la mateixa guerra que havia donat l’oportunitat als catalans d’esquivar el jou castellà va acabar -amb el seu trist desenllaç- per posar punt final a l’aventura del grup d’emprenedors. Encara que hi ha registres de l’activitat de la societat fins al 1723, el gruix de les operacions va concloure el 1714, coincidint amb el setge de Barcelona. És aquí on tornem a trobar Feliu de la Penya. L’estiu del 1713 va ser nomenat membre de la Junta dels 36, una comissió de govern organitzada per la Junta de Braços (la institució de la Generalitat que reunia els tres braços estamentals, o sigui, l’eclesiàstic, el militar i el ciutadà).

El seu paper durant el setge i la posterior derrota no va deixar de ser protagonista en cap moment, perquè era el responsable del subministrament d’aliments a Barcelona. També, en virtut del seu càrrec de conseller segon de la ciutat -sota el conseller en cap Rafael Casanova- va tenir gran capacitat d’influència en la presa de decisions. El 3 de setembre del 1714, pocs dies abans del desenllaç, va pressionar perquè Casanova no pactés la rendició amb el Duc de Berwick. Però el dia 11, i com a substitut del conseller en cap que havia quedat ferit, va haver de negociar la rendició.

A la publicació Lo Gay Saber, l’any 1879 retrataven el seu paper durant els moments crítics del conflicte amb aquestes paraules: “Rabioses les tropes enemigues, sense escoltar la veu dels seus caps i mogudes també per la cobdícia, s’entregaren a la lladregada i saqueig enmig de la confusió i desbordament dels soldats. En veure això, el conseller segon, en Salvador Feliu de la Penya, agafà la bandera de Santa Eulàlia i, alçant-la als crits d’entusiasme dels catalans, i jurant morir defensant-la, seguit d’una innombrable multitud es precipità a la bretxa de Portal Nou, on trobaren el conseller en cap, Rafael Casanova, mentre Villaroel, com si fos un simple soldat, lluitava enmig dels altres al barri de la Ribera, on els francesos ja havien començat a entrar”.

I un altre mitjà contemporani a l’anterior, La Renaixença, el definia com a “il·lustre patrici, darrer representant de la vella Catalunya”. Per cert, a Feliu de la Penya la derrota en el setge del 1714 li va costar ser embargat i desterrat.

stats