L’empresari acostumat a començar de zero

L’estiu del 2010, amb l’economia encara patint les conseqüències de la crisi oberta un parell d’anys abans, va caure una peça més del dòmino empresarial. En aquest cas era el gegant dels viatges, Marsans, que aquell mes de juny va presentar concurs de creditors davant la impossibilitat de fer front a tots els deutes contrets. En el conglomerat s’hi incloïen diverses agències de viatges i, fins i tot, una línia aèria, Air Comet. Al darrere del grup hi havia dos empresaris molt coneguts del món corporatiu madrileny: Gerardo Díaz Ferran (expresident de la patronal CEOE) i Gonzalo Pascual Arias (fundador de Spanair). La caiguda de Marsans va suposar el punt final d’una història que no havia començat pas a Madrid sinó al capdamunt de la Rambla de Barcelona.

Nascut en una família extremadament humil, Josep Marsans va haver de passar per un camí de dificultats i renúncies per poder fer-se un lloc a les grans finances de la ciutat. Els negocis frustrats dels seus pares al sector de l’hostaleria, tant a l’Aragó com a Navarra, van deixar la família en una situació financera molt compromesa. De tornada a la capital catalana, amb poc més de vint anys, va entrar de mecànic en una indústria cotonera, però el sector sencer va patir un gran daltabaix amb la Guerra de Secessió dels Estats Units, que va deixar el continent europeu sense matèria primera. Un cop més, a començar de zero. Enrolat com a auxiliar en una fàbrica de ceràmica, va aconseguir el càrrec de gerent després de dotze anys de treball dur, un càrrec que li donaria prou coneixements i recursos per intentar-ho pel seu compte, i així va obrir el seu primer negoci, també dedicat a la ceràmica. El capital reunit li va servir per, al cap dels anys (1881), establir-se com a corredor de borsa en el que seria el seu primer contacte amb el món financer. Va prosperar fins a fundar, una dècada més tard, una casa de banca i borsa d’un volum molt important que tenia la seu precisament a la Rambla de Canaletes.

Abans d'arribar Ala dècada dels vint, la Banca Marsans ja s’havia col·locat com una de les entitats referents del país, juntament amb l’Arnús-Garí, el Banc de Barcelona i l’Hispano Colonial. Però no es va aturar aquí, sinó que va apostar per diversificar els seus interessos, i així és com va néixer la primera agència de viatges moderna, amb la qual començàvem l’article. L’organització de viatges per als forasters que visitaven Catalunya va començar com una activitat dins el mateix banc (que emetia una mena de xecs de viatge), però el 1928 es va constituir com a firma independent. La visibilitat de Marsans com a home de negocis el va dur a vincular-se amb nombroses entitats de la vida civil i empresarial, com ara el Bolsín Catalán, del qual va ser president, i la Cambra de la Propietat Urbana. Va ser també un dels impulsors de la urbanització de Vallcarca i promotor del projecte del “banc dels pobres”, una entitat benèfica que s’havia de finançar amb aportacions d’empresaris i de comerciants. La mort de Marsans l’any 1927 no va aturar la progressió dels negocis, que tant en el terreny financer com en el dels viatges va continuar creixent, ara ja sota la batuta de l’influent Joan Ventosa Calvell, que havia substituït el fill del fundador, mort prematurament.

Després de la guerra, i enmig d’un dels processos recurrents de consolidació bancària que hi ha a l’Estat, el Banco Hispano Colonial (en mans del Central des dels temps de la República) va absorbir la Banca Marsans. Amb el pas dels anys, l’agència de viatges familiar també va canviar de mans, perquè el 1964 el net del fundador, Enric Marsans Comas, la va vendre a l’INI (la corporació d’empreses públiques), que pretenia edificar una gran xarxa de turisme. La gestió del negoci per part de l’Estat va ser nefasta, de manera que a mitjans dels anys 80 Marsans va tornar a ser privatitzada, i és aquí on entren els dos homes de l’inici del relat, enterradors definitius d’una marca centenària.

Per cert, els números 2 i 4 de la Rambla de Canaletes on hi havia la seu de Marsans són avui amb el número 140 de la Rambla, on hi ha una botiga de la marca de moda Desigual, propietat d’una de les principals fortunes del país.