El jardí inspirador de la besàvia birmana

Per als estudiosos i per als crítics, el més comú és introduir un personatge o un esdeveniment històric dins d’una categoria. Miquel Àngel és l’exponent de la pintura renaixentista, Renoir de l’impressionisme, Andy Warhol del pop art i així anar seguint. S’anomena recerca categorial i ajuda a tenir una comprensió unitària de la realitat. Aquest procediment, en virtut del qual el coneixement del singular s’interpreta mitjançant el general, és acceptat universalment: així es classifiquen els estudis, reconeixem els diferents autors o estudiem les escoles. 

Tanmateix, el terme categoria, col·locant el subjecte categoritzat en el món de les idees, el separa de la realitat. Hi ha individus que, malgrat estar situats en una categoria, quan se’ls estudia detingudament tenen poc a veure amb els altres que també hi participen: hi són perquè no s’ha trobat un altre lloc per posar-los. Aquest concepte és vàlid per a les ciències analítiques que reconeixen les coses pel fet d’estar una al costat de les altres, mentre que la visió estètica veu les coses una dins de les altres: les coses observades a partir de la seva bellesa no es poden categoritzar com si cadascuna estigués separada de les altres, sinó que cadascuna es fa símbol de les altres. L’acte de regalar una flor expressa un sentiment que la persona no gosaria pronunciar. És un privilegi dels artistes poder comunicar-se d’aquesta manera amb els altres. 

Com a exemple d’això, podem considerar un dels exponents més coneguts de l’arquitectura i de l’art a Catalunya: Antoni Gaudí. El trobem en la prestatgeria de la biblioteca dedicada al Modernisme, encara que mai es va declarar modernista i tampoc va abraçar les línies guies del moviment. Sí, és veritat que hi ha alguns trets que ajuden el classificador en la seva labor generalista: artistes molt pròxims a Gaudí van participar del moviment en qüestió i ell mai va negar la seva simpatia cap a alguns trets del Modernisme. Conscients de l’aproximació forçosa, els estudiosos sempre subratllen l’estil de l’arquitecte català com a individual o eclèctic i aposten per reconèixer-hi un cert exotisme. És cert: els modernistes imitaven les formes mudèjars. 

Un exemple de l’obra de Gaudí on podem reconèixer un ressò de cultures llunyanes és el Park Güell: el projecte per a una ciutat jardí encarregat per Eusebi Güell. Un laberint on s’alternen la ceràmica de colors i la pedra rústica que ascendeix en espiral per un paisatge muntanyenc del barri de la Salut de Barcelona. Malgrat les vistes inigualables que el visitant pot admirar des dels nombrosos miradors que ofereix el parc, el que el captiva és el seu disseny, que, encara que incomplet, es presenta com un complex assemblatge de formes fantàstiques que, no obstant això, té poc a veure amb l’anunciat exotisme que mirava al nord d’Àfrica. 

Gaudí coneixia molt bé l’arquitectura hispanomusulmana de moda –acabava de presentar un projecte, no realitzat, per a les Missions Catòliques Franciscanes a Tànger–, en la qual es reconeix a més un coneixement de les tradicions arquitectòniques del sud del Mediterrani molt més profund del que s’aprecia en altres arquitectures que s’inspiren en el mateix corrent imitant formalment les decoracions. El Park Güell, malgrat ser un balcó amb vistes al mar, tenia com a model la ciutat jardí anglesa, coincidint amb les que contemporàniament estaven sorgint al nord de Londres. D’aquí el nom, Park. Una referència que, no obstant això, és merament nominal perquè cap teoria del nou concepte urbanista s’aplica aquí. Més aviat “el passejar entre les seves formes ens porta cap a l’arquitectura d’un paradís”, citant l’investigador americà Conrad Kent.

Faltant categories a les quals referir-se, queda així oberta la pregunta sobre l’origen, si n’hi ha, de la inspiració de Gaudí. 

Fa uns mesos, el 4 de febrer del 2022, en el Thyssen de Madrid es va presentar una pel·lícula de la multipremiada artista Eugènia Balcells, pionera del cinema experimental i de l’art audiovisual. La pel·lícula es titula Cartes d’Akyab i tracta dels orígens de l’artista i de com han tingut a veure amb la seva manera de fer art. 

L’artista catalana surt del seu llenguatge conceptual apte per als museus i investiga sobre el seu origen amb serietat i responsabilitat. La pel·lícula ofereix un relat lineal d’un viatge autobiogràfic. L’Eugènia viatja a Birmània a la recerca dels seus orígens. Un viatge durant el qual travessa la geografia oriental i el seu món existencial interpel·lant així cadascun sobre com mirar i contemplar la nostra vida, la vida dels altres, la bellesa, la vulnerabilitat, la transparència, la transcendència. L’Eugènia emprèn el viatge després de descobrir, gràcies a unes cartes que havien quedat amagades, que Birmània havia estat el país d’origen de la genealogia femenina de la seva família i, sense citar-ho, recorda l’epopeia de Gilgameix: tots dos, l’artista contemporània i el mite babilònic, reconeixen en la realitat un sentit profund, espiritual, que li permet purificar-se en la comprensió de la complexitat ordenada de l’existència. 

La pel·lícula de Balcells comença amb la pregunta: “¿És això el paradís on viuen els déus?”, ressò del desig de la cerca de l’infinitament bell, de l’immortal. Identifica que hi ha una relació entre el jardí de la seva infància i el país oriental desconegut. L’Eugènia passava llargues temporades entre les formes extravagants del verger on la seva família vivia prop de les seves fàbriques de pells i tèxtils. Era el jardí de la seva àvia, de la família Batlle, a Centelles, seixanta quilòmetres al nord de Barcelona. En aquest jardí de formes fantàstiques es veuen solapar-se al llarg d’un segle les vides de la besàvia i de la seva germana, totes dues birmanes, la vida burgesa de la família lligada al tèxtil, i els jocs d’infància de l’Eugènia.

Fuga és una obra de Balcells del 1979 que parla ja de la memòria de l’espai. Una càmera Bólex manual situada en un punt fix al centre d’una habitació, rebobinant i filmant de nou fins a cinc vegades sobre la mateixa pel·lícula, captura imatges de persones que es juxtaposen sense trobar-se en la realitat. El resultat és una pel·lícula muda de 20 minuts en la qual, malgrat que cada personatge està sol en aquest espai, al compartir-lo en el temps amb altres persones, finalment, a la pel·lícula, es relaciona amb els altres compartint el mateix ambient. 

L’obra Fuga ens interroga sobre la possibilitat que Gaudí hagi pogut visitar en algun moment aquest jardí màgic i hi hagi trobat aquella inspiració de paradís que l’Eugènia troba en l’Orient Llunyà, perquè els Comella Batlle van ser la primera família important de Barcelona a encarregar a l’acabat de llicenciar Gaudí una obra: una vitrina de ferro, fusta i vidre, per a la seva botiga de guants. La fàbrica, les seves oficines, la seva residència i el jardí eren als voltants. La vitrina que la família de l’àvia de l’Eugènia va encarregar a Gaudí va resultar ser una peça extraordinària fins al punt que es decideix a portar-la a l’Exposició Universal de París del 1878, on va atreure l’atenció d’Eusebi Güell. A partir d’aleshores la història és de sobres coneguda. Qui sap si Gaudí va visitar alguna vegada aquell jardí fantàstic.

Balcells i Gaudí són dos exponents de l’art a Catalunya que cap llibreria posaria en el mateix prestatge. Així i tot, en un moment, com els personatges de Fuga, han estats units per la meravella davant un jardí de misteriós origen. Gaudí després projecta un parc singular i Balcells consolida tota la seva obra en la visió meravellada de la realitat.