Inserir una casa dins una altra casa

La reforma d’aquesta casa entre mitgeres, obra de l’arquitecte Josep Ferrando, va ser un revulsiu quan es va acabar, el 2014, i es va convertir en referent pels conceptes que guien el projecte, així perquè promovia una manera singular de viure. Ara ja podem saber algunes de les particularitats d’habitar aquesta casa construïda dins d’una altra casa i que, a més, allotja tres casetes més a dins. És, en cert sentit, una petita ciutat dins un habitatge.

El projecte arquitectònic va néixer dels condicionants tan complexos que tenia la casa preexistent. Situada al casc històric de Sant Cugat del Vallès, davant del monestir, la vella casa tenia protegides les façanes i la coberta. Només se’n podia reformar un interior que no reunia les condicions necessàries. És més, la casa, de menys de cinc metres d’ample de façana, està situada entre dos carrers amb un desnivell acusat entre ells.

Ferrando i el seu equip van donar una resposta de concepció contemporània als condicionants que tenia originalment la casa. Una resposta que posa l’accent en una sèrie de decisions arquitectòniques que van transformar per sempre l’habitatge. Concebuda com una ceba amb diferents pells o capes, la casa també té diferents nivells d’habitabilitat. Dins l’edificació existent, una vegada buidada, s’hi va construir una altra casa de blocs de formigó, unes parets que se separen lleugerament de les mitgeres i que només deixen, a un cap i a l’altre de l’espai, la presència de les velles façanes. D’aquesta manera, en el sentit longitudinal, el formigó crea unes façanes interiors que no només obren finestres i permeten guanyar sensació d’amplada, sinó que deixen darrere seu els espais d’emmagatzematge i, sobretot, de circulació, escales que condueixen d’un nivell a l’altre de la casa.

És especialment interessant el trencament de la continuïtat horitzontal que solen tenir les diferents plantes d’una casa. Aquí no s’apila un pis sobre l’altre com és convencional. En aquesta casa de Sant Cugat, entesa com a petita ciutat -“Com un volum d’aire”, en diu el seu arquitecte-, les estructures de fusta penjades creen nivells molt diferents segons els usos de cada espai. I creen, sobretot, balconades cap a un buit central, comú i il·luminador, que està centralitzat a la cuina, el cor col·lectiu de la casa.

I com s’hi viu? Amb una consciència clara sobre quins són els espais de trànsit i els d’estar. Amb una sensació de viure en col·lectivitat però també amb un gran nivell d’aïllament de la resta -els nombrosos espais amb balcons fan que els habitants balconegin sovint-. S’hi viu amb confort però sabent que no tots els espais d’una casa necessiten el mateix nivell de confort. I s’hi viu amb la satisfacció d’haver aconseguit una manera d’habitar contemporània dins un petit edifici vell i protegit.