Knockout
Suplements 17/04/2021

El que hem oblidat

3 min
Cinta sota la neu

No hi ha res de nou excepte allò que ha estat oblidat”. La frase és de l’obra de teatre Sota la neu, escrita i dirigida per Anna Llopart, que s’està representant a la Sala Beckett fins al 9 de maig dins el cicle #JoTambé: Violències de gènere i estructures de poder. És un missatge enigmàtic que l’Alícia, la protagonista, inicialment no entén però que a poc a poc anirà omplint de significat. La frase forma part d’un conte que li arriba gravat en una cinta de casset. És un relat que el seu germà bessó ha escrit per a ella i que versiona una faula que el seu avi els explicava quan eren petits. L’Alícia mirarà de desxifrar què és el que li vol dir el seu germà, fent un trajecte a través de la memòria que resultarà dolorós. Si podeu, aneu a veure l’obra. Sortireu amb el cor encongit però amb la sensació que us han sacsejat una mica l’ànima i us han fet pensar. Sota la neu  parla d’aquests records latents. Aquestes experiències que han quedat arxivades en algun racó de la memòria i que, potser, algun dia, per un motiu aparentment intranscendent, pugen a la superfície. Com si fos una diminuta bombolla d’aire que, des de les profunditats més remotes, troba el camí per escapolir-se cap amunt i quan surt a l’exterior esclata.

Paula Malia interpreta l’Alícia. L’actriu troba l’equilibri perfecte entre la fragilitat que et provoca el dolor i la solidesa de tirar endavant per mirar d’apaivagar el patiment. Mai és excessiva, amb un control perfecte del seu personatge, que creix al llarg de l’obra. Hi ha un moment sublim quan l’actriu Laura Conejero duplica el rol de l’Alícia. A l’escenari s’estableix una dansa onírica tan potent, amb tanta connexió entre les dues actrius, en què no saps on comença una i acaba l’altra, que resulta molt emocionant. Sota la neu és magnífica perquè, tot i el drama, la història és sempre plena de delicadesa. Conejero interpreta diversos personatges amb la capacitat d’oferir un llenguatge per a cadascun, des de la subtilitat més exquisida. Àlex Casanovas té l’oportunitat d’assumir un registre teatral diferent del que li és habitual, més contingut, de la qual cosa en surt guanyant.

És una obra plena de detalls per crear una atmosfera narrativa que envaeix el pati de butaques. En els colors del vestuari, en la il·luminació (molt ben jugada, per cert, al final de l’obra) i en l’espai sonor i musical, clau en l’impacte emocional de la història que se’ns està explicant. I amb una gran virtut: en molts casos és present sense que te n’adonis. I això també dona més sentit als silencis. La direcció d’Anna Llopart ens parla més enllà del text. L’austeritat inicialment sorprenent de l’escenografia adquireix, en pocs minuts, una poètica extraordinària gràcies a un moviment coreogràfic que omple les transicions teatrals de bellesa i, sobretot, d’un significat més simbòlic, que ens remet als esculls de la vida i, encara més, als laberints de la memòria. És per això, segurament, que l’obra et corprèn. “No hi ha res de nou excepte allò que ha estat oblidat”. Tots tenim una part de la vida oblidada en algun racó i no sabem com això ha pogut determinar el nostre camí. 

stats