El gest d’assenyalar
Un dels primers indicis de comunicació amb què l’infant tracta d’establir un canal de comunicació
Els gestos són formes de comunicació no verbal que es produeixen pel moviment de les articulacions, músculs dels braços, mans o parts del cap. Moure les mans perquè l’adult agafi l’infant, rebutjar amb la mà o assenyalar amb el dit són alguns exemples. De tots els gestos que produeixen els més petits en les primeres etapes de vida, aquest últim, el gest d’assenyalar, és potser el més significatiu en l’etapa en què els infants encara no són capaços de parlar.
A diferència d’altres formes de comunicació primerenques, com el plor, el somriure reflex o les primeres vocalitzacions, el gest d’assenyalar és un dels primers indicis de comunicació intencional amb què l’infant tracta d’establir un canal de comunicació de manera conscient. Aquest gest sol començar al voltant dels 10 o 12 mesos de vida, quan l’infant comença a utilitzar el dit índex, i obre una porta a l’aprenentatge de significats i conceptes.
Al principi, el gest és poc clar, no sol aconseguir una coordinació del braç i del dit amb l’interès visual, i l’infant assenyala sense comprovar si l’adult està mirant. Moltes vegades sembla que l’infant no assenyala cap objecte concret, simplement estira el dit i espera que l’adult anomeni les coses que hi ha al voltant. Tanmateix, ben aviat, s’observa una funció social en què l’infant assenyala clarament un objecte determinat al mateix temps que mira l’adult, de manera que aconsegueix una atenció conjunta al que l’interessa.
El gest d’assenyalar (i altres gestos) pot tenir diferents funcions segons l’edat de l’infant i del context en què es doni. Es classifiquen en dos grans tipus: els gestos protoimperatius i els protodeclaratius. Els protoimperatius són gestos mitjançant els quals l’infant utilitza l’adult per aconseguir alguna cosa, per exemple, assenyalar una jugueta perquè la mare la hi doni. En canvi, els protodeclaratius, que solen desenvolupar-se una mica després, són aquells que l’infant utilitza per compartir l’atenció de l’adult respecte d’un objecte o esdeveniment. Aquest és el cas, per exemple, d’assenyalar un gos només amb l’objectiu d’aconseguir posar el focus d’atenció de l’adult en l’animal. Normalment, l’adult dirà el nom de l’animal o reproduirà el so que fa, en aquest moment facilita que el nin associï la paraula o el so amb el seu referent. És important també la comprensió d’aquest gest per part de l’infant, no només la seva execució. Un dia assenyalem alguna cosa i l’infant no mira el nostre dit, com havia fet fins ara, sinó que mira l’objecte apuntat suposant també una important fita que possibilitarà que sigui també l’adult el que iniciï les situacions d’atenció conjunta.
PER QUÈ ÉS IMPORTANT?
Els gestos no necessiten un codi especial, no cal saber una llengua per fer-los servir, sobretot, en el cas del gest d’assenyalar, que és un dels pocs gestos que s’utilitza de manera universal, en totes les cultures humanes. S’ha vist en molts estudis que a tot arreu els infants utilitzen el dit per assenyalar, però l’edat exacta quan passa depèn de la qualitat de les interaccions amb els pares, és a dir, els nins que interaccionen de manera més diversa amb els seus pares solen començar abans a assenyalar.
La manera com interactuen els pares amb l’infant durant els primers mesos de vida és molt important, ja que és un referent per a la futura comunicació de l’infant. Rowe i Goldin-Meadow (2009) van enregistrar en vídeo 50 infants de 14 mesos interactuant amb els seus pares. Quan aquests nins van complir 4 anys i mig es van avaluar les seves habilitats de vocabulari i com a resultat es va veure que els nins els pares dels quals utilitzaven amb major freqüència el gest per comunicar-se amb ells quan eren molt petits, als 4 anys i mig presentaven un vocabulari més extens. Per tant, sembla que utilitzar gestos quan es parla amb els infants afavoreix el seu llenguatge oral i potencia l’adquisició de vocabulari.
