Llibres
Suplements 16/10/2021

Deborah Feldman: "Després d''Unorthodox' no els va quedar més remei que deixar-me marxar"

4 min
L'escriptora Deborah Feldman

MadridDesprés de l’èxit d’Unorthodox, i en especial de la seva adaptació audiovisual, Deborah Feldman publica ara la segona part de la seva fugida de la comunitat hassídica de Williamsburg (Nova York). Exodus (Lumen) narra el viatge de l’autora per viure en plena llibertat a Berlín, la seva nova llar.

La seva primera etapa a Nova York després de sortir de la comunitat hassídica no va ser fàcil. ¿Escriure la seva fugida va ser una mena de salconduit per a una nova vida?

— Sí. Em va proporcionar una plataforma pública que em va donar poder i impuls contra una comunitat que, en aquest tipus de situacions, posseeix el poder. No els va quedar més remei que deixar-me marxar. Normalment no ho fan.

Unorthodox és el seu camí cap a la llibertat i Exodus el seu trajecte per trobar la seva identitat. ¿Veu inseparable una cosa de l’altra?

— En la meva comunitat, la gent que marxa se’ls compara amb una vaca fora de l’estable. Quan una vaca està tota la seva vida en un estable o un prat, i després surt a l’exterior, no sap què fer amb la llibertat i s’estampa. Creuen que, després d’estar tota la vida en un lloc segur i tancat, els que marxen no sabrien què fer i es tornarien bojos. Es convertirien en prostitutes, drogoaddictes, vagabunds, se suïcidarien. És un mite. Unorthodox és la trajectòria cap a la llibertat, però Exodus és l’intent de descobrir com viure en una llibertat segura, constructiva i saludable.

¿Per viure en llibertat, és imprescindible trobar una identitat? 

— Sí, això és el que se’ns diu. Tothom ha de tenir una identitat. Però, per què n’hem d’assumir una necessàriament? En la majoria dels casos és un atribut extern. Jo he trobat un coneixement sobre mi mateixa, sense que ningú l’hagi de legitimar.

Ho exemplifica quan explica que de nena preguntava a la seva àvia constantment si era 100% jueva.

— Sí. Quan era petita se’m va fer creure que no pertanyia a la meva comunitat. Quan feia aquesta pregunta, potser no volia ni sentir que era 100% jueva, sinó que no ho era i que no tenia la necessitat de pertànyer-hi, que hi havia una altra opció.

Passa per diferents països i arriba a Berlín. Primer s’enamora d’un descendent d’una família nazi, en Markus. Ho descriu com una porta que li obre un món desconegut.

— En Markus és la primera persona que conec en el territori de llengua germànica que no respon a la meva existència jueva dient: "La meva família estava a la resistència". Ell va presentar com un fet que el seu avi era nazi. Suposo que vaig intentar afrontar la por i el prejudici que pensava que em limitaven. Al final, vaig arribar a comprendre les persones com a individus i no com a part de la seva societat.

¿Va ser un punt d’inflexió visitar el Museu de l’Holocaust de Berlín?

— Va ser un dia molt difícil per a mi. Em vaig sentir molt sola. Però quan vaig tornar als Estats Units vaig veure que allà estava encara més sola. Era l’única a qui li preocupava el record, mentre que a Alemanya a tothom li preocupa la memòria. Compartia això amb els joves alemanys.

Alemanya era un país que havia d’odiar, però és on acaba trobant la seva llar. ¿El sentiment de traïció que sent en un inici s’esvaeix després del seu viatge a Israel?

— Em sentia culpable. A Israel vaig comprendre que la resposta jueva a l’Holocaust, sigui religiosa, secular o laica, va ser de consanguinitat, identitària total. Vaig veure una societat homogènia, com en la que vaig créixer. A Berlín, que és un lloc divers, vaig experimentar la primera esperança de futur. La resposta no estava en l’homogeneïtat. El futur d’Israel és una teocràcia: els grups religiosos tenen tants fills que d’aquí poc els religiosos ortodoxos seran la majoria.

En els seus primers viatges a Europa, ja troba antisemitisme i el Fòrum Internacional sobre Memòria de l’Holocaust va alertar aquesta setmana que creixia. Li preocupa?

— No ha deixat d’existir. El millor és viure en societats on es vegi clarament i s’abordi amb determinació. És com un virus: s’ha de debilitar. 

Com es debilita?

— Amb l’educació, l’intercanvi de persones i comunitats, o teràpies per a gent que ha estat radicalitzada. Cada persona, independentment d’on sigui, ha de poder combatre’l.

¿La por inculcada per la seva comunitat ha desaparegut amb els anys?

— No, sempre tindré por. Tinc un trastorn d’ansietat. No es tracta d’eliminar-la, sinó d’establir-hi una relació positiva. La meva por no m’atura, ve amb mi, però no em bloqueja.

¿Ha rebut més amenaces de la seva comunitat?

— Als Estats Units, rebia tota mena d’amenaces i més. Però des que em vaig traslladar a Alemanya, pràcticament cap. Als que volen marxar de la comunitat els dic: "Posa un oceà entre ells i tu". Funciona. Sé que els ha funcionat a altres també.

¿Hi ha més persones que han fet el pas?

— Milers. S’ha convertit en un moviment. Els experts estimen que el 10% dels ultraortodoxos de tot el món han abandonat les seves comunitats. Quan era una nena, es podien comptar amb els dits d’una mà. És fruit de la revolució tecnològica. 

¿I seguirà creixent? 

— Sí. Però també creixeran les persones que s’uneixen a sectes radicals.

¿Continuarà la seva vida a Berlín?

— Sí, de moment aquest és el pla. El meu fill hi està estudiant i ha d’acabar. Hi estic contenta: tinc la meva parella, un cercle d’amics meravellós. M’encanta la meva vida.

L’escriurà?

— Sí. Estic acabant una novel·la i més endavant escriuré una altra història de no-ficció, com s’intueix al final del llibre. Tres és millor que dos.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Fes clic aquí per comprar Exodus a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

stats