Filòleg i pare de l’Àngela i d’en Martí, de 17 i 15 anys. Corrector de textos literaris i assessor lingüístic en mitjans de comunicació, és coautor amb altres especialistes de l’assaig Molt a favor. 57 propostes i un pacte per la llengua (ed. Eumo).
— Em fascina dels fills veure com parlen, i com escriuen, per l’ús que fan de l’ortografia al WhatsApp. A cada època els adolescents troben maneres de dir coses i són una font inesgotable de neologismes.
Per exemple?
— Quan una cosa és random, o algú parla del seu crush, o alguna cosa fa cringe per dir que fa vergonya aliena. També és curiós veure com han traslladat recursos de les xarxes per expressar algunes coses, com ara quan diuen oralment like per dir que una cosa els agrada, o bé lol quan els fa riure.
De les moltes propostes del llibre, quina els hi faries?
— Que s’estiguin 21 dies sense canviar al castellà, a fi que es pugui perdre un hàbit que és fruit d’un automatisme. No es tracta de no parlar en castellà (ells mateixos tenen familiars molt propers amb qui parlen en castellà), sinó de no caure en prejudicis de pensar que si parlem en català potser no ens entendran, o bé d’inferir que l’altra persona no parlarà català a partir d’un aspecte físic que ens pot fer pensar en un origen estranger.
Què fas quan un fill et diu "sé què vull dir però no sé com dir-ho"?
— A l’edat dels meus la competència lingüística ja és plena, i si no volen explicar els seus problemes no és per falta de vocabulari, sinó senzillament perquè no en tenen ganes. Sí que és bo crear l’ambient perquè la conversa sigui oberta, lliure, i per exemple és una bona estratègia suprimir la televisió en els sopars. Sovint tenim tendència a preguntar-los com els ha anat, què han fet, com una mena d’interrogatori, i va bé començar un mateix i dir: "Doncs mireu, avui m’ha passat això i he agafat una bona emprenyada". Si veuen que també tens mals dies és més fàcil que t’expliquin els seus.
Què estàs aprenent, tu, com a pare?
— És un aprenentatge constant, del qual només tens algunes claus, i les que no tens te les inventes, no deixa de ser un exercici d’assaig-error. Crec que la feina és sobretot ser-hi, que sàpiguen que poden comptar amb tu si cal, i intentar que hi hagi un fil de confiança que els permeti accedir a tu quan els sigui necessari.
Què et costa?
— Trobar l’equilibri entre l’autoritat i la complicitat. No és bo fer de pare autoritari perquè llavors pots perdre la seva confiança, i inversament, no pots anar de col·lega perquè llavors pots perdre autoritat. Avui diria que la balança s’inclina més cap a la complicitat: no aconsegueixo que endrecin l’habitació quan caldria, però sé més o menys les coses que passen quan surten de festa.
Com veus el seu futur?
— Estan en el moment en què han de començar a triar a què es volen dedicar i reben molts inputs. Cal tenir en compte que és una generació que ja ha viscut dues crisis, la del 2008 i la del coronavirus, i tenen al damunt la percepció que la vida no els serà fàcil, que possiblement treballaran precàriament i que l’emancipació haurà de ser compartint pis. La pressió per encertar-la amb els estudis és molt gran.
I què els aconselles?
— Sovint els dic que la seva vida és seva. Els insisteixo que triïn el que els agradi, i que tirin endavant.
