Ensenyar a estimar

Quantes vegades hem sentit: 'els infants són cruels per naturalesa'? Segur que massa.

Les criatures no són cruels per naturalesa. Ho són per imitació, perquè aprenen el que veuen i senten a casa. Els pares (o els cuidadors, en general) no som conscients de fins a quin punt som mirall i model per als més petits. Si a casa es normalitzen expressions despectives per referir-nos, per exemple, a persones amb sobrepès, o baixes, o amb diversitat funcional, o d'altres països, els infants interioritzen el missatge i el reproduiran amb tota normalitat en qualsevol lloc i situació. Així comencen situacions que, si no es detecten i es tracten a temps, causen molt de dolor i patiment a l'infant de qui s’ha fet befa o han ofès. En aquest sentit, família i escola tenim un paper fonamental en la detecció d'aquests fets, en la reparació de la víctima i en la reeducació de l'ofensor o ofensora. 

Davant aquestes situacions no s'hi val dir “això són coses d'infants”, perquè implica que nosaltres, com a adults, no hi hem de fer res. I hem de fer el més important. Per una banda, dotar les criatures de les eines necessàries per solucionar els seus conflictes de manera autònoma, però acompanyant-les en tot moment, fent-los saber que som i serem allà, sempre. 

I per l'altra banda, procurar que els nostres fills siguin bones persones. Que no agredeixin ni ofenguin ningú.Que parlin i tractin amb respecte els seus iguals i els adults que els envolten; corregir-los si veim que tenen comportaments exclusius o utilitzen llenguatge despectiu per referir-se als seus companys. 

Com feim això des de casa?

• Fomentant la comunicació familiar, cercant moments de conversa. “Què és el que més t'ha agradat del que has fet avui? I què hauries canviat?” són exemples de preguntes que demostren el nostre interès per les seves coses. 
• No restant importància als seus problemes. La ment adulta és racional, tenim problemes més importants, evidentment, però per a les criatures, el seu món és això: que un amic avui no li xerri, per exemple, per a elles és molt important i trist. Com a pares i tutors, hem de trobar l'equilibri entre minimitzar i sobreprotegir, això és ensenyar a relativitzar. “Sé que això et posa trista, demà parla amb ell i demana-li si tot va bé”. Si sempre li deim “això no és res” normalitzarà que els seus problemes no importen i aprendrà a no explicar res, de manera que es convertirà en un infant insegur i amb baixa autoestima.
• Reforçant la seva autoestima. Des de petits ens haurien d'ensenyar a estimar, i això passa per estimar-nos a nosaltres mateixos. Els infants són egocentristes per naturalesa i els costa posar-se al lloc dels altres, però n'han d'aprendre progressivament. Hi ha infants que tendeixen a ser absorbents i un poc autoritaris. Els agrada sentir que els seus iguals sempre fan el que ells volen i tendeixen a relacionar-se amb nins i nines que són el contrari: més submisos i permissius. En aquest cas, als primers els hem d'ensenyar que no poden obligar ningú a ser amics seus. I als segons, que algú que t'anul·la no t'estima bé. Uns i altres han d’aprendre que estimar vol dir respectar i deixar ser lliures. 
• Estant atents a senyals que poden ser indicadors que alguna cosa no funciona: plora per anar a escola, en surt trist, angoixat o de mal humor, de sobte es torna fer pipí al llit, deixa de menjar, li costa dormir... Abans que sigui massa tard, cal veure què passa. I si, efectivament, hi ha alguna cosa que el fa patir, ajudar-lo, acompanyar-lo, donar-li tot el suport necessari perquè ho pugui expressar. I, si cal, fer teràpia psicològica. La salut mental infantil no és una 'cosa que ja passarà'. És la base per a una vida adulta sana i equilibrada mentalment. 
• I per acabar, fomentant l'empatia. En aquest sentit propòs un joc que podríem titular: 'Què faries tu si...?', per plantejar situacions en què tinguem diferents maneres d'actuar. Per exemple: “Què faries tu si veus que un amic teu pega a un company o companya?”. Hi pot haver més d'una opció considerada adequada, però allò important és que cada situació –sobretot les considerades negatives–vagi acompanyada d'un petit debat o reflexió. 

Per acabar, voldria concloure dient que la forma més evident d'assetjament escolar és l'agressió física, però els insults, les males paraules, les humiliacions, les befes, el menyspreu, fer el buit, acaparar amistats i deixar de banda, el xantatge emocional... són formes molt més subtils i invisibles de fer patir. I el mal psicològic que poden arribar a fer pot determinar les relacions socials a l'edat adulta. Per això, cal que ensenyem els infants a estimar-se, a estimar i a estimar bé. 

Coloma Mateu Ramis és pedagoga