Les edats de la dansa

BARCELONAFins que va tenir 51 anys, Anne Teresa de Keersmaeker, que ara en té 60, no va deixar de ballar Rosas danst Rosas, una peça icònica que va crear amb 23 anys i que té molt a veure amb l’energia del cos jove d’una dona. Fa quatre anys, en una entrevista, la ballarina i coreògrafa belga deia que actualment no la interpretaria, perquè no s’hi sent identificada: “Cada obra reflecteix com et situes al món i, després de 34 anys, el món ha canviat i jo he canviat. El meu cos i les meves preocupacions als 56 anys que tinc ara no són els mateixos que quan en tenia 23”. El cos canvia i un dels reptes dels ballarins, sobretot quan són dones, és poder continuar ballant, trobar o crear peces que els representin i que certifiquin el seu estat.

Pina Bausch, per exemple, no va deixar mai de ballar Café Müller, una obra que va aixecar el 1978, amb 38 anys. Va ser amb aquesta peça, de fet, l’última vegada que la vam veure a Barcelona, el 2008, i ja en tenia 68. Ella, revolucionària en molts camps, també ho va ser a l’hora de fer ballar cossos d’edat als seus espectacles. El mateix any que creava Café Müller va muntar Kontakhof amb gent corrent de Wuppertal, on encara hi ha la seva companyia, tots més grans de 65. Pina explicava que va vestir bé tots els intèrprets, amb robes de gala que no feien servir habitualment i que, de cop, es van sentir més joves, plens “d’amor per la vida”.

Com canvia el cos d’una ballarina? De quina manera l’afecta, l’edat? Per què ballen? Hem plantejat totes aquestes preguntes a cinc ballarines de diferents generacions, des de Raquel Klein, que té 32 anys, fins a Montse Colomé, que en té 65. No amaguen que ser dona és un hàndicap a l’hora de sumar anys, però també reconeixen que, en les últimes dècades, s’han fet passos importants per normalitzar les edats del cos. Totes, per cert, van començar a ballar empeses per la mare.

Montse Colomé

Fins que el cos aguanti

Montse Colomé ha ballat tota la vida. Es va iniciar en la dansa de petita, als 5 anys, i ja ha fet els 65. El mes de febrer la vam poder gaudir a Rèquiem nocturn, de Pere Faura, al Mercat de les Flors, envoltada de ballarins que eren ballarins i de ballarins que no havien ballat gaire en escena. “Ballar és una manera d’expressar-me que necessita el meu cos sense fer servir paraules, i el dia que ho deixo de fer el meu cos troba a faltar aquesta relació amb la terra i el cel, l’expansió del cos amb el gest”, diu Colomé.

Balla perquè ho necessita. “Ballar m’ha portat molta felicitat i molta segu- retat en moltes coses”, afirma. Fa deu anys que practica ioga i confessa que balla des del ioga, que li proporciona “una pau i una elasticitat” que fan que es mogui d’una manera diferent. Sap que no pot baixar fins a baix de tot, que no pot saltar: “Però ho substitueixo per altres coses”. Pot, sempre, expressar-se “des del lloc més íntim” del seu cos.

En els últims quinze anys, apunta Colomé, ha canviat molt la manera de percebre el cos dels ballarins, allunyant-se del cànon del cos jove, bell i elàstic. 0 Alguns coreògrafs han optat “pel cos 5 sense prejudicis”, per “trobar la bellesa en el cos que sigui”. Per a ella, la companyia DV8, del britànic Lloyd Newson, hi ha tingut molt a veure, en tot això. Malgrat que la majoria de la gent, admet, encara no ha fet el pas. “Quan algú em pregunta si ballo i els dic que sí, s’imaginen El llac dels cignes. I quan veuen que faig un metre cinquanta, els costa de creure que sigui ballarina”, riu. “A Catalunya som molt rígids i potser la culpa la té la sardana, que et fa anar amb el cul encongit”, afegeix.

Colomé és una de les artistes que va fundar La Caldera el 1995, ben activa avui a les Corts, i una gran investigadora. A la dècada dels 80 se’n va anar a Nova York i allà se li va obrir tot un món. Va descobrir-hi, per exemple, Alvin Ailey, el gran tòtem de la dansa afroamericana, un referent propi encara ara. “Quan em bellugo em surt això”, indica. També ha mirat cap a Sud-amèrica, i no precisament el tango. I no s’oblida de Carles Santos, amb qui va compartir moltes aventures. Ni del flamenc: “Miguel Poveda em causa trastorns emocionals”, confessa.

Fa més de trenta anys que Colomé balla amb Ramon Colomina, que és més gran que ella. No han tingut mai una companyia, però no han deixat de ballar mai junts. I assegura que ho continuaran fent “fins que el cos aguanti”.

Sol Picó

La baldufa

“L’edat és un tabú i sempre ho serà. A un home, als 50 anys, li diuen que és ben plan- tat; a una dona, que és menopàusica i vella. És un tema cultural, no només de la dansa”. Sol Picó, entre somriures i passats els 50, parla clar. Quan topa amb un desconegut i li diu que balla, ha d’aguantar que li demani: “Tens una escola?” Doncs no. La d’Alcoi balla i balla cada dia. A mitjans de març va portar Animal de sèquia al Mercat de les Flors i té la safata d’entrada plena de projectes. Ser d’on és, treballar on treballa, un lloc on la cultura sempre ha viscut en precari, no l’ha condicionat gens a l’hora de continuar o no damunt els escenaris i passar a fer, únicament, coreografies. “Si fos alemanya, potser no hauria patit, però continuaria ballant. Això sí, tindria tres assistents que m’ho tindrien tot a punt mentre m’escalfo”, diu Picó.

S’entrena tres hores al dia i necessita estar sempre al 200% per canalitzar “aquesta ànsia de ballar i el foc que em corre per dins”. “El cos m’ho condiciona tot, perquè soc molt física: he de cuidar-lo molt perquè respongui”, explica. Tanmateix, sap mirar enrere sense nostàlgia: “La meva manera de ballar ha anat a millor”. I afegeix: “Com que el cos no m’acompanya tant, quan surt a l’escenari m’envolta alguna cosa inexplicable i l’energia em ve d’un altre lloc”.

Picó porta el moviment a la sang. I, des que la seva mare la va apuntar a dansa amb 6 anys, que no ha parat. De petita i d’adolescent va quedar fascinada per Fama, West Side story i All that jazz: “Tot allò que m’arribava i hi veia gent ballant”. “Em passava hores a la disco: les meves amigues hi anaven a lligar i a mi no em treien de la pista”, recorda. Canviar Alcoi per Barcelona i descobrir, per exemple, Pina Bausch li va suposar l’obertura d’un món paral·lel que desconeixia. D’aquí provenia, potser, El ball (TNC, 2006), una peça de dansa-teatre basada en la novel·la d’Irène Némirovsky que la va posar davant d’Anna Lizaran i que els que la vam veure encara recordem. Impressionant.

“El cos és un espai d’expressió immens que no depèn de l’edat; la dansa és l’estat natural amb què més bé em sé expressar”, diu la ballarina i coreògrafa. “I no em puc aguantar quieta, necessito ballar, perquè és una cosa que és intrínseca en mi”, afegeix. El 1994 va crear la seva companyia i ha aixecat una trentena d’espectacles, més d’un per any. Poques jovenetes serien capaces d’aguantar el seu ritme.

Marina Mascarell

Cos i men

Fa alguns mesos, Marina Mascarell va tirar endavant una sèrie d’audicions per al seu pròxim espectacle, el que farà després de Second landscape. En lloc d’anunciar que buscava ballarins amb aquestes característiques o aquelles, va explicitar únicament que volia que tinguessin més de 45 anys: “Perquè si no ho indiques, només venen joves”. Els demanava set minuts de presentació. “Va ser molt emocionant, perquè et trobes històries fortes i gent de 60 anys que vol continuar ballant”, explica.

“Una vegada acceptes que el cos canvia, venen altres formes, idees i experiències”, diu la d’Oliva. Per a ella, amb 41 anys, “la dansa s’ha convertit en un estat mental” que pot portar a terme amb més eines que quan començava i era físicament més potent. Mascarell mira més enllà: “Els genolls o l’esquena ja no aguanten tant, però això no vol dir que tinguis limitacions, sinó una acceptació: quan era jove tenia altres límits i els límits no són sinó maneres d’arribar a algun lloc”.

L’edat és només un dels trets del ballarí. I potser no és el més important. “Així com el meu gest ha anat modificant-se, formar-me tècnicament i amb una companyia com la Nederlands Dans Theater m’ha alliberat de moltes coses per trobar la llibertat en un cos que he anat modelant durant tot aquest temps”, explica Mascarell, que fa anys que viu a la Haia, d’on és la coreògrafa resident del Korzo Theatre (també és artista resident del Mercat de les Flors des del 2018). Diu que ha canviat radicalment la seva manera de ballar. Ara, assegura, és més orgànica, escolta més i aprecia les diferències. “La consciència corporal va creixent”, afirma.

Dedicar la vida a ballar, en el seu cas, no va ser una decisió conscient, sinó que va esdevenir-se de manera natural. Anava a classes des dels 3 anys i encara recorda “el plaer” que li proporcionava cada sessió. I va passar de ser una fan de Nacho Duato a ser- ho de William Forsythe i Anne Teresa de Keersmaeker. I ara, per exemple, és fan de Xavier Le Roy, un coreògraf que li ha fet trobar “la poesia” allà on no la trobava.

“La dansa m’aporta molt de coneixement, una saviesa que va més enllà de les paraules, poder ser a l’escenari i sentir les energies d’altres persones, entendre que el cos és la vida”, apunta Mascarell. La dansa, a més, li ha ensenyat a no ser conformista. El cos l’hi obliga. Mai no és el mateix i la consciència d’aquest canvi la manté activa. “L’edat és encara un problema per a les dones ballarines, tot i que de mica en mica la gent està més sensibilitzada”, diu.

Núria Guiu

El desig de ballar

Quan es projecta cap endavant, Núria Guiu, amb 36 anys, no pensa tant en el què com en el com. Té clar que li agradaria continuar ballant, treballant amb un cos més madur, però no sap si podrà. I no per manca de forces. “Ara em sento activa, perquè ballo, però tinc la sensació que les coses no se sostenen i que, a més, no es transmeten al llarg del temps”. I afegeix: “Vivim en la societat de l’entusias- me, del cos concret, i els cossos vells tenen menys visibilitat”. La seva pregunta és: ¿tindrà feina de ballarina als 55 o li convé enviar un currículum “a la pastisseria de sota casa”?

Si hi ha una cosa que lamenta Guiu és que, quan estudiava a l’Institut del Teatre, no li descobrissin els ballarins i coreògrafs d’aquí més grans que ella. Ni Toni Mira ni Mal Pelo. “Quan estudiava, no coneixia la gent d’aquí i et fiquen al cap la idea que a Catalunya no hi ha feina, que hauràs de marxar-ne”, explica. Així que ella se’n va anar “obligada”. A Mollet del Vallès, d’on és la seva família, havia començat a formar-se en ballet clàssic i no en renega gens, perquè li ha ofert la disciplina del cos. Però “hi arribaven poques coses”. Per això recorda perfectament el dia que va anar-hi la companyia Senza Tempo. “Va ser la meva primera experiència amb la dansa contemporània”, diu.

És curiós que una ballarina i coreògra- fa que ha begut tant de l’imaginari popu- lar, com es pot veure a Likes i Spiritual boyfriends, confessi que no va veure el final de Grease fins que va ser gran. Passa que corria una cinta de VHS per casa seva amb la pel·lícula on algú havia gravat una altra cosa a sobre just abans que la Sandy es rebel·lés. Sempre havia pensat que era una bleda: no l’havia vist amb la caçadora T-Bird!

“Jo tenia molta energia, una energia desbocada, que no podia controlar”, confessa Guiu. Sempre ha tirat molt d’aquesta energia. Amb el temps ha après a controlar-la, a fer-la anar per allà on vol. Diu que amb el temps ha entès “com funciona, com s’ha de modular, quan cal seguir el que diu el cos”. I això, assegura, ho ha après a través del moviment.

“La dansa no és només la coreografia, sinó una manera de ser, d’entendre el món, on tot, tot, està travessat pel cos”, assegura. I els cossos parlen. A Spiritual boyfriends, per exemple, fa una recerca molt interessant sobre “la representació dels cossos”. Hi parla de “quins rols, quines postures adoptem, a la vida: perquè el poder t’atorga un cos, una posició, i el cos t’atorga un poder”. I sap, com a dona, que la societat la farà recular i avergonyir-se. Es torna a preguntar: ¿haurà de renunciar a ballar perquè el cos s’haurà cansat o perquè no tindrà feina?

Raquel Klein

L’escultora

Raquel Klein sap que està immersa en un procés de canvi i que el seu cos de 32 anys, alhora, està en un punt àlgid, perquè ha après prou (la tècnica) i manté la potència física de la joventut (la força). Ha ballat al costat d’Eulàlia Bergadà, de Paloma Muñoz i de Lipi Hernández, i l’any passat va estrenar-se com a coreògrafa al Mercat de les Flors de Barcelona amb Wu Wei, una peça que va despertar l’admiració de molta gent. La seva carrera, doncs, s’està enlairant i, tot i així, de vegades pensa també en el futur. Com ballarà d’aquí vint anys? “Serà bastant diferent i crec que hi haurà una part de maduresa que ara no hi és, i tot plegat, a la vegada, serà encara una mica més arriscat”.

“Ara mateix estic canviant i tinc menys el prejudici de fer-ho bé, de ser dins el moment”, apunta la ballarina i coreògrafa eivissenca. Ella ja és d’una generació que ha pogut veure intèrprets d’edat en escena, que ha pogut créixer amb Pina Bausch com a gran referent, amb Xavier Le Roy, Anne Teresa de Keersmaeker i Olivier Dubois, Mal Pelo i Àngels Margarit. “Cada vegada hi ha una 0 obertura mental més gran respecte a 9 l’edat dels ballarins i, en aquest sentit, es dona valor a les persones que han viscut moltes experiències”, indica. I afegeix: “Fora del cos normatiu, anem a trobar les fugues”.

Veure el Ballet de Víctor Ullate a l’Auditòrium de Palma va ser, per a ella, el moment que la va connectar amb la dansa. La seva mare l’hi havia apuntat als 5 anys, però d’entrada no li va agradar. Va preferir el futbol i el tenis. Més tard, la dansa li va entrar pels ulls. No és estrany, doncs, que confessi que el seu imaginari és “museístic”. “M’interessa més l’art que ocupa un espai, l’escultòric, l’art de Richard Serra o Oteiza”, assegura. Wu Wei era talment això.

“El sentit del fet de ballar, segons el meu parer, ha anat mutant depenent de les necessitats: d’estar bé amb mi a la voluntat de projectar-me, fins a l’actualitat, en què em pregunto per què ballem i quan ballem”, reflexiona Klein. En aquest moment de pandèmia, de la distància física entre persones, de les discoteques tancades, entén que “ballar és un privilegi” reservat, gairebé exclusivament, als professionals.

“La dansa és un art com qualsevol altre, però amb una implicació física i mental que l’allunya de les altres formes d’art”, afegeix. Cos i ment. Per això mateix ens parla de la importància que té la relació entre qui fa i qui mira, i el record que se n’endurà l’espectador. “Tot ha de ser molt de veritat”, assegura Klein. I no hi ha res que sigui més real que un cos.