Quan anar a dormir esdevé un malson

El son dels infants pot afectar la vida familiar i es fonamenta majoritàriament en els bons hàbits

Dormir és una de les funcions bàsiques de tot ésser. No dormir o dormir poc i malament durant mesos o anys pot convertir-se en una autèntica tortura. El son dels infants pot alterar la qualitat de vida de la família per períodes de temps més o menys llargs. Aquest és un problema freqüent en les consultes pediàtriques i psicològiques, i pot arribar a representar entre un 25% i un 30% de les visites al pediatre.

Hi ha moltes alteracions del son segons la Classificació internacional de trastorns del son 2a edició (ICSD-2), però només un percentatge molt escàs de les dificultats en el dormir es pot considerar un trastorn del son. Poden considerar-se com a tals:

- L’insomni: és la dificultat per iniciar el son, per aconseguir un son continu o un despertar matutí abans de l’hora desitjada.

- Parasòmnies: són esdeveniments anormals durant la nit com la síndrome d’apnea del son pediàtric, somnambulisme, terrors nocturns, malsons i moviments rítmics del son.

L’insomni pot respondre a una causa mèdica com al·lèrgies, dolors, reflux... Una altra causa seria el que s’ha denominat “insomni per hàbits incorrectes” i està relacionat amb el que s’anomena higiene del son. En aquest cas, l’insomni es basaria en un “mal aprenentatge i uns mals hàbits”. L’estrès també és una causa de dificultat per conciliar el son. Un excés d’activitat o una manca de rutines i seguretat poden afectar la capacitat per agafar el son i mantenir-lo. Però en moltes ocasions, tot i descartar la causa mèdica, seguir unes pautes adequades i establir rutines saludables, molts infants no aconsegueixen adormir-se amb facilitat ni mantenir un son perllongat.

El son segueix un desenvolupament evolutiu com totes les funcions fisiològiques. Moltes vegades el que passa és que l’adaptació de la fisiologia del son de l’infant amb els seus patrons i fases de son-vigília requereix un determinat temps d’acoblament entre les seves necessitats i la norma cultural i familiar.

El son té una clara funció adaptativa. Des de l’inici de la vida, els despertars del nadó són relacionats amb l’alimentació. Però els despertars freqüents tenen un altre valor per a la supervivència. El nadó humà i en general les cries dels mamífers no tenen defenses contra el medi potencialment hostil. Per a això necessiten la presència constant de la mare. Els despertars freqüents són adaptatius perquè suposen una crida a l’adult i garanteixen la seva presència i cura. El nadó humà no és conscient que en la seguretat d’una llar no hi ha perills per a la seva vida. Qualsevol infant hi respon amb la seva pauta instintiva de supervivència, el plor.

La separació prolongada d’un infant de la seva mare produeix alteracions en el son. Des de fa temps s’ha comprovat, en estudis realitzats tant amb humans com amb altres mamífers, que es veuen alterats els patrons de son per la separació maternofilial. Especialment, el percentatge de son REM disminueix de manera dràstica. Posteriorment s’ha estudiat com el son REM està relacionat amb el desenvolupament d’estructures cerebrals relacionades amb el funcionament emocional (Vogel, Feng i Kinney, 2000).

Un altre valor adaptatiu dels despertars nocturns que ha estat descrit en la darrera dècada és la seva relació amb el desenvolupament de l’aferrament infantil i el vincle afectiu. Amb cada despertar que és atès per un adult de referència, el nadó va augmentant la confiança i la seguretat d’estar protegit, alhora que es reforça el vincle afectiu. Estudis que posen en relació ambdues variables mostren que un elevat percentatge dels infants que presenten un aferrament segur són també descrits per les seves mares com “infants que dormen malament” (Scher, 2001)

A l’hora d’afrontar el problema del son trobam principalment dos corrents. D’una banda, un de més centrat a corregir la conducta i, de l’altra, un altre corrent basat en l’acompanyament a les necessitats de l’infant. Les tècniques conductives se centren en l’extinció del plor i dels despertars. Totes aquestes tècniques tenen com a eix de funcionament deixar plorar l’infant perquè aprengui a dormir tot sol. Per un altre costat, des d’un enfocament evolutiu i centrat en les necessitats de l’infant, es tracta d’acompanyar-lo en els seus despertars i cercar maneres que el fet de dormir sigui el millor possible per a tota la família. Es fonamenta en el fet que els infants necessiten la proximitat dels pares i la seva presència fins que a poc a poc van deixant de necessitar-la. Els despertars nocturns són esgotadors, de vegades fins al punt de resultar embogidors per als pares, però no són una malaltia que hagi de ser tractada. És part normal del creixement i existeix una enorme variabilitat dins aquesta normalitat.

Per això, no hi ha res de dolent ni de bo en el fet que un infant dormi més o menys, o d’una o altra manera, sempre que l’infant estigui sa, feliç i actiu. Per això cal valorar cada cas. Cada persona té la seva manera particular de dormir i cada família, la seva manera de brindar seguretat i afecte. Allò que importa és que cada família trobi allò que li funcioni.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF