El poder dels auriculars

Pels carrers de les ciutats és habitual veure els esportistes desplaçar-se amb els auriculars posats, especialment des que aquests ginys han perdut els cables. Però en les hores del dia de menys llum o en les zones més deshabitades les dones eviten tapar-se les orelles per estar alerta del que passa al seu voltant. Forma part de la sensació d’inseguretat que experimenten moltes corredores quan s’entrenen. El sentit de l’oïda et permet anticipar-te a un possible ensurt o modificar el recorregut abans no sigui massa tard.

En canvi, en els gimnasos hi ha dones que coincideixen en aplicar una estratègia totalment oposada, especialment en els espais on hi ha la maquinària per muscular, les zones comunes o els passadissos. Al gimnàs, els auriculars sempre a les orelles. És un mètode de prevenció. Són dones que encara que no escoltin música se’ls posen perquè alguns usuaris homes s’estalviïn la necessitat d’interactuar-hi. Desisteixen perquè saben que amb els auriculars elles no els senten. És la pràctica més efectiva per evitar converses indesitjades. La Núria és entrenadora personal amb una llarga experiència. Durant molts anys va posar en forma clients en gimnasos i ara ho fa en domicilis particulars. Gairebé cada vespre va a un centre esportiu per entrenar-se individualment durant un parell d’hores. Els auriculars l’han salvat, en un percentatge elevadíssim, d’aguantar un ventall de pesats que es poden classificar en deu grans grups: 

• Els savis: és el sector que la treu més de polleguera perquè afegeixen a la invasió de l’espai personal el mansplaining. No la coneixen de res. No saben a què es dedica. Però consideren que una dona sola en un gimnàs ha de ser instruïda per usuaris motivats. “Per treballar els abductors t’aniria millor la màquina d’allà”, “Si poses menys pes, però fas moviments més ràpids el múscul no t’agafarà tant volum”, “Tira les cames més endavant o després tindràs mal d’esquena”.
• Els observadors: qualsevol excusa és bona per aportar una valoració. “Estàs forta, eh?”, “Tu no pares! Sempre que vinc hi ets!”, “Carai! Amb aquesta samarreta fúcsia avui ens deixaràs cecs!”, “Gastaràs la màquina!”.
• Els conversadors: són els que es col·loquen a l’aparell del costat per petar la xerrada una estona i que no sigui tan feixuc l’entrenament. “Vens cada dia?”, “Com t’ho fas per aguantar tanta estona?”, “Quin és el teu rècord?”, “La setmana passada no et vaig veure. Tot bé?”, “Els caps de setmana també vens?”. 
• Els competitius: “Quina velocitat t’has posat que em posaré la mateixa?”, “Ja pares? Si avui jo he començat abans i encara aguanto...”, “Vinga, va! A veure qui aguanta més estona...”.
• Els avitualladors: “Beu aigua de tant en tant”, “Avui hauràs de sopar el doble...”.
• Els organitzadors: “T’has apuntat a la mitja marató de dissabte?”, “T’has inscrit a la cursa de RAC1?”, “Correràs la Cursa del Gall aquest any?”.
• Els endevins: “Tu deus ser triatleta”, “Ets pronadora, oi?”, “Segur que després necessites un fisioterapeuta per recuperar-te”.
• Els tecnològics: “El rellotge que portes també et supervisa el cicle de la son?”, “Les sabatilles tenen el xip connectat al mòbil?”, “Ara hi ha un aparell que et va dient els nivells de glucosa”.
• Els científics: “Quina freqüència cardíaca tens a màxim rendiment?”, “Et controles la glucosa?”, “No sues gaire, tu, oi?”.  

Els auriculars, un giny tan petit però amb un poder enorme per salvar-se dels pesats. Fins que arriba el músic, aquell que s’acosta, es dona tres copets amb el dit índex a l’orella i aixecant les celles pregunta: “Quina música escoltes?”