Conte de Nadal amb monja tancada

Això podria ser un conte de Nadal, i començaria amb molts regals: els que l’editorial Ensiola proposa amb aquests recents títols preciosos de gran qualitat literària i d’exquisit disseny: Cartes d’un poeta gran. Llibre (de) bord, de Josep M. Sala-Valldaura, dotze documents meravellosos que deuen títol i sentit a Rilke, però acaben enlairant-se com una autobiografia encoberta meravellosament concebuda a partir del fragment i la hibridació de gèneres; Notes poloneses, de Joan Bestard, vibrant document a partir del qual es pot fundar una nova manera de fer antropologia; Els altres, de Joan Perelló, relat d’un temps i d’uns perdedors nascuts de la ploma esmolada d’un gran poeta i observador… Aviat parlaré més a fons d’aquests llibres. Avui, però, vull exaltar un possible conte de Nadal com seria Fuga mundi, cant coral i minúscula joia bibliogràfica en honor al concepte d’evasió del món, a cura de Mateu Coll, Catherine de Montalambert, Sebastià Perelló, Biel Mesquida i Jean Maria del Moral.

Després de llegir The Bell, d’Iris Murdoch, vaig començar a mirar les monges d’una altra manera; ara amb la mirada alternativa que proposa Fuga mundi contemplem la vida consagrada a la clausura. Mateu Coll és el primer del recull i ofereix una aclaridora visió de conjunt: “La vida minúscula. El convent de la Puríssima Concepció de Palma és l’univers on Magdalena viu durant 46 anys. Tota una vida”. Així ens enfilem en una certa transcendència artística: les miniatures de cel·les de monja. A continuació, Catherine de Montalambert es fica en la pell de la clausurada a través de les coses petites i quotidianes en un text de gran lirisme: “El claustre és el nostre punt d’ancoratge. El bessó de la clausura. Recorr tantes vegades aquest pati. Fer passes i més passes pel corredor davall les arcades. Com una flor que s’obre”. Sebastià Perelló ens proposa una reflexió en espiral, fonda i caladora, plena de contrastos fructífers: “Tu i jo, amb el cor damunt la mà, que esgratinyam l’eclipsi, quan les paraules no signifiquen coses sinó que fan nusos i vencills per agafar el paradís”.

Biel Mesquida, darrer i merescut Premi Trajectòria de la Setmana, ens torna a oferir un dels seus vibrants textos elèctrics, eixorividor de neollenguatges i frases incendiades: “Visc cremant-me (…) Fiat lux, i tot fa ull (…) les deixuplines penjades a la paret damunt del llit (…) Som una dona avariada”. Totes les imatges, delicades, detallades i preciosistes, són de Jean Marie del Moral, que sembla escriure a partir de les seves fotografies. Faltaria aquesta: una monja dreta enmig del claustre del convent on està tancada veu com neva per primer cop, com si Déu li enviés un present blanc. És amb aquesta imatge com acabaria el meu conte de Nadal. Bones festes i regaleu Fuga mundi per ancorar-vos al món amb ulls nous.