Entrevista
Suplements 28/05/2022

Diana Oliver: “La conciliació només se la pot permetre qui té diners”

Periodista i autora de "Maternidades precarias"

7 min
“La conciliació només se la pot permetre qui té diners”

BarcelonaEl llibre que la periodista Diana Oliver (Madrid, 1981) acaba de publicar, Maternidades precarias (Arpa), es comença a gestar en el moment de convertir-se en mare, quan es va adonar que “el que necessitava fer” no encaixava amb el que el sistema li “permetia fer”. Amb una barreja d’experiència personal, assaig i referències a autores que l’han precedit, Oliver exposa amb cruesa “les dificultats reals” de ser mare en la societat actual.

Se suposa que ara les dones tenim llibertat per decidir si volem tenir fills o no i com i quan, però hi ha joves amb feines precàries que no poden ni plantejar-s’ho.

— És una llibertat disfressada i una mica mentida. Sembla que sí que existeixi aquesta llibertat perquè abans el destí com a dona, el teu paper, era la maternitat i casar-te. Avui sembla que ja hem superat això en molts països i que tenim més llibertat per decidir, però, en realitat, no. T’empenyen a endarrerir la maternitat fins quan tu decideixis i se suposa que quan vulguis no hi haurà problema, però arribar o no a la maternitat és avui una continuació de la precarietat i la forma en què vivim.

El discurs de la precarietat travessa tot el llibre.

— És que és molt difícil que es donin totes les circumstàncies idònies per tenir fills. Si t’ho penses una mica més, potser llavors no els tens perquè les condicions que has de tenir són difícils d’aconseguir: una feina amb un sou que et permeti viure, una casa que no s’emporti la major part del teu sou i, si pot ser, en propietat... Quantes circumstàncies s’han de donar? Et pots permetre reduir la jornada? Agafar-te una excedència? Tens la família a prop? Són molts condicionants. I segons en quin escalafó social estiguis, tens més o menys facilitats. Ens diuen: “Abans les àvies tenien els fills i no hi donaven tantes voltes”. Ja, però és diferent, elles tenien una xarxa al seu voltant i se’ls enduien al camp a treballar.

Un altre motiu per anar-ho endarrerint és també com impactaran els fills en la teva trajectòria laboral. A vegades sembla com si s’hagi d’acabar el món quan tinguem fills. ¿Hi ha un discurs negatiu entorn a la maternitat?

— Hi ha un discurs que val per a determinats sectors de població més privilegiats. Endarrerir la maternitat per aquest motiu s’ho pot permetre qui tingui una feina on li paguin bé, que estigui ben vista socialment i amb condicions laborals dignes. Però quan tens una feina precària, mal pagada i poc valorada, ¿de què et serveixen els discursos d’endarrerir la maternitat per la carrera laboral? Moltes dones no tenen o no poden o no desitgen tenir una carrera laboral. Sempre es parla dels discursos de conciliació i de la carrera professional, però ens oblidem que la majoria de dones tenim una feina com podem i sobrevivim com podem.

La maternitat és avui una cursa d’obstacles?

— Aconseguir les condicions adequades per ser mare -casa, feina estable, parella...- és complicat, i encara que les tinguis, quan t’estrenes en la maternitat et trobes amb problemes afegits com la soledat de les mares, la falta de xarxa, la dificultat per seguir treballant... Però no et pots plantejar deixar de treballar perquè necessites els dos sous per pagar la casa, per exemple. Es pot viure amb menys, però són pegats que no et donarien per a una vida digna. Al final, la maternitat, socialment, no es valora, es veu com una cosa menor, fins i tot per nosaltres mateixes. No es valoren les cures. Es fan mesures que tenen bon màrqueting i es parla de conciliació i de posar les cures en el centre, però és una enganyifa perquè realment no es dona valor a les cures. Potser s’hi ha de donar la volta, i en lloc de centrar-se en les cures, cal centrar-se en la precarietat.

La conciliació no existeix.

— La conciliació només se la pot permetre qui té diners. Hem centrat les mesures en conciliar, en trencar el sostre de vidre, en treballar i cuidar com si fos un equilibri, però no és possible cuidar i treballar, perquè són dues feines al mateix temps. Es pot fer una cosa o l’altra, però ens han de sostenir i s’ha de posar el focus en la precarietat. Les cures han d’estar realment sostingudes amb polítiques públiques que puguin arribar a totes i no només a les que tinguin situacions privilegiades.

Quina solució proposes?

— L’única solució que et donen avui dia són les 16 setmanes iguals i intransferibles de permís de maternitat quan no som iguals ni passem pels mateixos processos. Els permisos haurien de ser transferibles i molt més extensos perquè són insuficients i s’haurien de diferenciar els tipus de cures en funció de l’etapa del nen, perquè no és el mateix un nadó que un nen de 7 anys. Cal pensar en mesures que acabin amb la precarietat estructural, però em sembla difícil. I pensar en altres permisos que vagin més enllà, que cobreixin els nostres processos biològics, prestacions universals que no només pensin en la qüestió laboral sinó que posin la mirada en les dones que no treballen o tenen feines sense contracte. La meva mare va estar 20 anys netejant cases sense contracte i els discursos del sostre de vidre li eren igual. Que les cures importin, que el temps que se’ls dedica sigui temps com el treballat, que pugui cotitzar, que pugui ser valuós. Potser sigui una carta als Reis, però cal pensar en les necessitats reals de les mares i dels nens.

S’ha allargat el permís de paternitat però no el matern. ¿Què en penses?

— No s’ha escoltat les mares. Les mares porten des dels anys 80 reclamant l’ampliació dels permisos perquè 16 setmanes són insuficients després de passar per un embaràs, un part i un postpart, tens necessitats no sostingudes pel sistema que han d’estar emparades i protegides per permisos més llargs. Es podia haver començat per sis mesos, mínim. Hem trigat molts anys a aconseguir les 16 setmanes i els homes en pocs anys han vist com se’ls incrementava el permís. És injust i genera desigualtat entre ells i nosaltres. Intentant buscar la igualtat al final hi estem perdent nosaltres perquè caiem en la desigualtat. Seria essencial posar-se ja a ampliar els permisos de maternitat. Està bé que ells tinguin permís, però no a costa dels nostres drets.

Per què s’ha problematitzat la maternitat?

— Al final, la maternitat es veu com una cosa menor que et frena, que t’impedeix fer altres coses, com una cosa pesada i cansada, però, en realitat, si et sents així a vegades és per condicionants externs. El problema no està en tu sinó en tot el que t’envolta, el problema no és la maternitat, sinó com l’encaixes en aquest sistema que no la considera, no la valora i no la reconeix. Volem fer-ho tot i arribar a tot. I els nens hi són. Molts cops pretenem que no se’ns noti que som mares. La pandèmia ens ha obert els ulls a aquesta realitat. Els nens hi són i sembla que els volguem amagar. I també tenen problemes els homes que volen cuidar, no és fàcil per a ells agafar una reducció de jornada, perquè sovint és l’únic que ho fa. A la meva parella el van acomiadar per agafar una reducció quan va néixer el nostre segon fill.

Hem d’arribar a tot, però a costa de què?

— A costa de la nostra salut física i mental i ens hem de posar nosaltres per davant. Quantes vegades dius no puc més però sempre acabes podent una mica més? Al final, pots cuidar, però a costa de què? A costa de la salut, de no dormir, de la teva esquena, del teu malestar, del teu esgotament...

Sembla que les mares no tinguem dret a la queixa.

— La resposta sempre és: “Doncs no haver-los tingut”. De fet, és un dels títols que vam valorar per al llibre. Perquè és l’expressió que et diuen sempre que dius que estàs desbordada o molt cansada, assumint que la maternitat ha de ser sacrifici i patiment. I es veu com una cosa que s’ha fet sempre, fins i tot en els contextos més difícils com les guerres. Assumim que s’han d’acceptar totes aquestes dificultats i el que s’ha de fer és visibilitzar les dificultats i reptes que tenim amb la maternitat, perquè si perdem el dret a la queixa no ens queda res. Sembla que no podem queixar-nos perquè sempre hi ha algú pitjor i aquesta idea ens immobilitza. Hem de visibilitzar les dificultats, que són diferents a altres generacions, i és imprescindible fer-ho per canviar les coses i millorar-les.

Creus que hi haurà un canvi amb les noves generacions, que sembla que anteposen la realització personal a la professional i valoren més el seu temps personal?

— Cada cop hi ha més consciència del temps que no és el laboral. La feina molts cops ens colonitza perquè s’allarguen les jornades i quan és una feina d’oficina o que es pot fer amb el mòbil i l’ordinador, et té atrapada tot el dia i ni te n’adones. Et colonitza totes les parcel·les de la vida. Vull pensar que hi ha esperança perquè cada cop som més conscients del temps que ens roba la feina i que la vida és a fora. Vius per treballar perquè treballes per viure. Has de fer molt per tenir un sou a final de mes i poder pagar tot el que has de pagar, com el preu de l’habitatge o el preu del carro de la compra, que s’ha incrementat molt els últims anys.

El feminisme té una assignatura pendent amb la maternitat?

— Hi ha una part del feminisme que fins i tot refusa la maternitat o la problematitza i la veu com un impediment. Hem superat la maternitat com a destí i la maternitat com a domini de les dones a través dels fills, però hem de donar-hi la volta i veure la maternitat i les cures com una cosa que realment hem d’exalçar, protegir i valorar. Ens costa valorar la maternitat com una cosa pròpia de les dones. Per què? Que no es noti, que puguem fer altres coses... La faceta de la dona que pot fer-ho tot i treballa ven molt, però si ets mare que només vol cuidar, què passa? Per què no s’ha de valorar i protegir, això? Per què no és feminista voler cuidar? Hi ha postures feministes que devaluen determinades concepcions de la maternitat des d’una posició privilegiada i molt antiga, per altra banda. I això s’ha de superar.

stats