Comunicar-se amb els fills passa per estar disponible

Si estàs disponible, com a pare o mare, tens comunicació amb els fills. D’aquesta manera resumeix Olga Valls, mare de l’Albert (30 anys), la Paula (24) i l’Elena (21), la bona comunicació entre pares i fills. I a aquesta frase encara hi afegeix una reflexió, que és que “els pares som la seva xarxa, la que para el cop, perquè acceptem que passin per camins diferents, no els fem preguntes invasives, respectem la seva identitat, la seva independència, les seves decisions. Potser no les compartim i els ho fem saber, però ens mantenim allà per quan calgui”.

Seguint aquest fil, la mare admet que el que explica pot semblar una paradoxa en una entrevista sobre la (bona) comunicació entre pares i fills. “Que els fills pensin que no poden acollir-se al nostre emparament quan els passa res és un indicador de falta de comunicació”, diu Valls. Dit amb altres paraules, la bona comunicació no estaria relacionada amb el grau de coneixement que pares i mares tenen de les vides dels fills, de la seva intimitat, ni del que ells tenen respecte dels seus progenitors, sinó de la confiança. “Quan ens ho demanin, els escoltarem i els aconsellarem; i si nosaltres com a pares, fem el mateix, és que hi tenim comunicació fluïda”, afirma Olga Valls.

La Gina Clotet, mare del Bruno (17 anys) i del Marcel (15), revela un joc que a ella li ha funcionat per mantenir obert el canal de comunicació amb els seus fills. “Vam veure un joc en una pel·li que es deia Millor o pitjor i que consisteix en explicar el millor que t'ha passat durant el dia i també el pitjor. De vegades eren coses petitetes, però la clau era que tots hi participàvem per igual. Encara ara de tant en tant un de nosaltres diu enmig del silenci: «Millor o pitjor?» I hi juguem”. La Gina diu que sempre ha intentat ensenyar els seus fills a verbalitzar els sentiments. “Jo no els amago res i els dic si em sento feliç, o estic toveta, o porto tot el dia de cul i angoixada, o el que sigui”. I quan els fills li exposen res, ella intenta no jutjar-los, però quan ho fa, els acaba dient que “han de fer el que els sembli”, malgrat que ella pugui mantenir una altra posició i els expliqui per què. “Miro de no fer un gran discurs sinó ser concisa i clara”, diu.

I encara un altre testimoni. Núria Reichardt, mare de l’Emili (26) i el Víctor (24), considera que la comunicació que ha tingut amb els seus fills no l’havia aconseguit amb els seus pares. Malgrat això, subratlla que no s’ha de confondre la comunicació amb la intimitat. “A vegades els he dit «De veritat cal que jo ho sàpiga, això?» i llavors riem”. Hi ha situacions per a les quals ja hi ha els amics. “Ara que són més grans, de vegades no els dono la meva opinió sobre alguns dels seus plans o qüestions que em plantegen perquè sé que el que jo els digui els influirà; vull dir que no m'agrada que la meva confiança els condicioni”. I aquesta qüestió l’aplica també amb els amics. “Intento no fer mai judicis i evito els comentaris que els poden influir”, assenyala.  

Per a la psicòloga Anna Cuscó, la comunicació “és l’eina més potent de la família perquè és la manera bidireccional que tenim de compartir amb els altres membres les nostres emocions, els pensaments, les inquietuds”. Tant és així que Cuscó considera que “molts dels problemes familiars es podrien resoldre si es fomentessin entorns i espais de comunicació oberts i positius”. I per entendre-ho en tota la seva dimensió, Cuscó compara la comunicació amb un jardí. “Tots volem que el nostre jardí estigui ben cuidat, creixi sa, ben maco i fins i tot sigui valorat pels veïns... però perquè aquest jardí sigui com volem, necessitarà que li dediquem temps (tot i que a vegades sembli impossible de trobar-lo). També necessitarà que estiguem disponibles per regar-lo quan calgui, que sapiguem trobar el lloc i el moment per plantar cada una de les plantes (no qualsevol lloc va bé), per afegir allò que cada planta necessita en cada moment segons l'època de l'any i confiar en el procés de creixement, encara que de vegades sembli que les plantes es torcen i que algunes punxin”. Dit amb altres paraules, “si volem tenir una comunicació sana, constructiva i positiva en el context familiar, haurem de dedicar-hi temps, el bé més preuat i més escàs actualment”.

Cuscó també suggereix que el joc, des de petits i fins més endavant, és una bona manera de fomentar la comunicació. Ella va crear un joc de cartes que porta per nom Moments Kids i que “és una excusa per passar temps amb els fills, per parlar i escoltar-los”. El joc el va crear arran d’observar que als seus tres fills els agradava conèixer fets sobre la família, els avis, quan van néixer, quan van tenir parella, i anècdotes similars. D’aquí les cartes, que contenen cadascuna una pregunta (50 preguntes relacionades amb el col·legi, els amics, la família, els seus records, experiències, somnis...). “L'horitzontalitat que planteja el joc els anima a participar sense sentir-se jutjats, ni interrogats, ja que hi juguem tots; és a dir, tots preguntem i tots responem, tant els grans com els petits”, conclou la psicòloga.