Casa Friedman: tots els estrats d’una vida

L'EscalaAquesta és una casa per recórrer-la de baix a dalt. És així com se segueixen les traces d’una història que va dels orígens, a mitjans del segle XVIII com a humil casa de pescadors al centre històric de l’Escala, a la reforma i ampliació que en va fer, ja fa uns anys, l’arquitecte Guim Costa Calsamiglia. Es fa evident la cura posada per fer palesos tots els estrats de la vida d’aquest habitatge, que ara és la casa de vacances d’una parella estrangera enamorada de Girona. Se’n pot fer una lectura perquè el projecte arquitectònic ha volgut evidenciar-ho, tant a la façana com a l’interior de la casa, als murs, a les voltes i sobretot als diferents trams de l’escala. Així, des de fora i també a dintre, es podria dir que la història s’escriu -i es llegeix- de baix a dalt, primer en pedra i morter, en fusta, i en ceràmica a terra i als revoltons. La pedra és el que es va descobrir, repicant, a la casa original -planta baixa i primer pis-, i el que els agrada molt veure als propietaris com a singularitat que els donen les temporades de vacances que passen a la casa gironina, a diferència de la vida quotidiana -i probablement urbana- de la resta de l’any.

La planta baixa -amb un espai força unificat que és sala, cuina i menjador, entre passos d’arcs i parets estucades amb calç a la manera antiga i sense pintar- i el primer pis -on se situen un dormitori, un bany i un estudi envoltat de pedra, fusta i ceràmica- són els nivells que millor deixen veure les preexistències recuperades per a la reforma. “Volíem donar valor a l’herència, a allò trobat, descobrir elements i eliminar-ne altres d’innecessaris, però que tot plegat, sobretot a la base de la casa, mantingués l’essència del que va ser”, confessa l’arquitecte. És també la part de la casa que té l’escalfor ambiental dels materials i de les formes constructives del passat, tot i l’actualització que la deixa en òptimes condicions per gaudir del confort contemporani.

Noves expressions del present

Del pati estant -un pati que dona al carrer del darrere i que s’ha guanyat com a gratificant espai d’intimitat a cel obert, al lloc on abans hi havia un cobert per entrar-hi el cotxe- es contemplen a la façana els canvis que va suposar el projecte de reforma. També aquí es gaudeix d’un entorn de pedra i morter, amb fusta i zones d’estuc a la calç, però quan s’aixeca la mirada es contempla el més contemporani de l’edifici. La remunta d’un pis segon, una ampliació permesa per la normativa urbanística, s’expressa cap a l’exterior amb una façana de ciment de canya. La senzillesa, en tot cas, domina la imatge exterior i la interior, i la domina amb una gran naturalitat.

Ens fa veure Guim Costa Calsamiglia que a l’interior de l’habitatge, i especialment al recorregut de l’escala, també es fa ben visible l’estratificació de la casa. Ell diu que aquesta escala és “la prova estratogràfica”. En situar-nos a la segona planta, la que és la remunta que va ser un dels objectius principals de la reforma -l’altra és la recuperació amb cura de les preexistències, cosa que inclou l’eliminació de tot allò innecessari-, es veuen a l’escala els maons que un dia degueren construir una terrasseta a la part superior de l’edifici. També això s’ha deixat, i resta entre el blanc que, ara sí, ha afegit la contemporaneïtat per contrastar-se, per distingir-se dels estrats de la història passada i per formar ella mateixa part de la història.

Aquesta segona planta és, doncs, un espai nou en el qual domina la presència del blanc, fins i tot el blanc i els tons naturals de les pedretes rodones amb les quals s’ha fet el terra, però també el formigó dels sostres, que, ara ja sí, cada cop més amunt, transpiren més actualitat, si més no en les tècniques. Ho fa, així mateix, en la concepció de l’espai, de planta oberta, sense pilars interiors, que dona flexibilitat a l’ús: unes grans correderes de fusta -pintades de blanc-, que s’amaguen totalment dins les parets, fan que es pugui disposar de dues habitacions i un bany o, si es desitja, obrir-ho tot i convertir aquesta segona planta en un únic espai.

Dèiem que a la Casa Friedman de l’Escala, com més amunt més contemporània. Potser seria més precís dir que l’actualitat la marca precisament la convivència entre els distints estrats del passat i els del present. Una convivència que, en aquest projecte, s’ha tractat amb respecte tant a les tècniques tradicionals com als materials naturals. Això assumint els riscos de la innovació i de la recerca del confort màxim possible. D’aquí que un ascensor travessi les quatre plantes o d’aquí que la coberta sigui avui el lloc per fer un bany (l’estructura de suport de la petita piscina és visible fins a la planta baixa), prendre el sol o badar. Des de certs punts d’aquest cobert es veu el mar.