El banquer que va portar les autopistes a Espanya

Molt abans que Javier de la Rosa fos etiquetat pels mitjans estatals de manera unànime com "el financiero catalán ”, un altre català es va guanyar el títol de financer de renom per la seva tasca fonamental en la banca. Es tractava de Josep Ferrer-Bonsoms, nascut al Penedès i internacional com ben pocs. Malgrat la seva llarga trajectòria al món bancari, la seva obra estrella, la que va ocupar més titulars, va ser una infraestructura: la primera autopista de l’Estat, el tram Montgat-Mataró, que després baixaria fins a Barcelona i uniria també l’avinguda Diagonal amb Molins de Rei. Aquell 1969, en què es va trepitjar per primer cop l’asfalt de l’autopista, la premsa va oferir la notícia de la inauguració com la porta d’entrada a una nova era de l’automoció i dels desplaçaments massius.

La veritat és que el negoci sí que tenia molta cosa de financer i per això el consorci d’empreses concessionàries l’encapçalava un banc català, la Unión Industrial Bancaria. És aquí on apareix la figura de Ferrer-Bonsoms, que presidia el banc (que més tard passaria a dir-se Bankunión) i que va assumir també el lideratge d’Acesa, la firma que agrupava els inversors a la concessió.

Però la seva trajectòria professional no es va iniciar a la banca, sinó a les assegurances. De jove va aconseguir el títol d’actuari (ja saben, aquells economistes experts en càlcul de riscos i de probabilitats) i es va incorporar al sector assegurador de la mà de la família Millet, històrics propietaris de la firma Chasyr (Compañía Hispano-Americana de Seguros y Reaseguros). La relació va ser tan estreta, que es va acabar casant amb la filla de Salvador Millet Maristany, Carme Millet Muntadas, amb qui va tenir quinze fills. Després d’un periple per Xile i l’Argentina, va tornar a Catalunya i es va matricular a l’escola de negocis Iese.

El primer càrrec al sector bancari el va ocupar a partir del 1956, quan va assumir un lloc directiu al Banco Popular, una entitat també fortament vinculada als Millet. Sis anys més tard seria nomenat conseller delegat del Banco Atlántico, adquirit a la família Güell amb alguns amics, com Casimiro Molins, el del ciment. El 1968 passaria a ser-ne vicepresident. Com hem dit al principi, també va ser la cara visible de la Unión Industrial Bancaria, una entitat que tenia per objectiu finançar el potent teixit industrial català d’aquells anys. El projecte va quedar tocat de mort a finals dels setanta i va ser necessari que l’adquirís el Banco Hispano Americano per capitalitzar-lo. El banc comprador va fusionar Bankunión (nova denominació de la UIB) amb el Banco Urquijo, i en va resultar el Banco Urquijo Unión.

Però tornem enrere en el temps: quan Ferrer-Bonsoms va assumir l’esmentada presidència d’Acesa, la concessionària d’autopistes estava en el moment més àlgid, amb un prestigi a prova de bombes. N’és una mostra que el 1968 se li va atorgar la Clau de Barcelona i un any més tard va rebre un guardó que equivaldria a ser distingit com a “financer de l’any” de Barcelona. A més, la firma de publicitat per als cinemes Movierecord el va fitxar com a conseller delegat. L’any 1972 va ingressar a la prestigiosa Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i a la dècada dels setanta va presidir la Fundación General Mediterránea, de l’Opus Dei, la prelatura que va ser sempre prop de la seva carrera professional.

La trajectòria fulgurant de Ferrer va rebre un cop molt dur amb la crisi de finals dels setanta, que va afectar la banca amb especial virulència. Va anar abandonant els càrrecs que ocupava i es va traslladar a Llatinoamèrica a la recerca de negocis. Un cop tornat a Barcelona, la seva situació professional era molt delicada, de manera que va prendre una decisió sorprenent per mirar d’obrir-se portes: aconseguir superar l’oposició de censor jurat de comptes. Ho va aconseguir amb 63 anys, cosa del tot inusual. A partir d’aquell moment es va enfocar al món de l’auditoria i la consultoria fins a la jubilació definitiva. El 1988 se li va concedir la Creu de Sant Jordi.