Les balenes ens poden salvar la vida?

El primer cop que Philip Hoare va veure una balena en llibertat, la seva vida va canviar. “M’agradaria dir-te que vaig dir alguna cosa bonica, però el que va sortir de la meva boca va ser una paraulota”, explica rialler. Va dir fuck, paraula sempre complicada de traduir, tot i que sigui tan fàcil d’entendre. Collons, hòstia, òndia, verge santa. Hoare era a Cape Cod, a Massachusetts, la vila que durant segles era la llar dels baleners més durs del planeta. Homes tatuats i barbuts que passaven anys fora de casa i tornaven amb cicatrius per tot el cos. Això si el cos tornava sencer, esclar. A Cape Cod ara hi viuen artistes, bohemis i una activa comunitat LGTBI. Hoare hi havia anat a veure uns amics i va acabar pagant 12 dòlars per pujar a un vaixell que promet als turistes que, amb sort, podran veure una balena. “Fins llavors només havia vist una orca en un zoo anglès i m’havia semblat un espectacle depriment. Però aquell dia a la badia de Cape Cod una balena va saltar, amb tota la seva esplendor, davant meu. I tot va canviar”. Nascut al port anglès de Southampton el 1958, Hoare va passar la joventut amagat sota terra als clubs de Londres, on va formar part de l’escena punk. I va caure a l’infern de les drogues. “Estava ben perdut. I les balenes van ser com un senyal”, explica mullant-se els peus a la platja de la Nova Icària de Barcelona. Hoare ara viu sol a Southampton, el port natal on ha tornat. Cada dia es desperta quan encara és fosc i neda a mar obert, on espera que surti el sol dins de l’aigua. Després escriu unes hores, “estirat al llit, ja que no vull fer-ho en una taula. En un escriptori semblaria com si fos una feina, un encàrrec. Escriure al llit és un infantil acte de rebel·lió de l’anarquista que solia ser”, mig bromeja. A Barcelona sempre busca un hotel davant del mar. I quan la ciutat encara dorm, neda despullat. Convertit en un dels escriptors més originals del Regne Unit, porta mitjons, sandàlies i vesteix com un llop de mar. És lliure.

Professor d’escriptura creativa a la Universitat de Southampton, Hoare ha fet de la balena el centre de la seva vida. I en part, de la seva obra, amb llibres com Leviatán o la ballena o El mar interior. Ara publica Alberto y la ballena, un assaig on refà el camí que va fer Albrecht Dürer el 1520 fins a la província neerlandesa de Zelanda per veure una balena que havia quedat atrapada a la platja. “Era a Boston, nevava i vaig amagar-me en un museu on hi havia una exposició de Dürer. No en sabia gaire res, d’ell, la veritat. Però sí que sabia que havia intentat pintar una balena, raó suficient per atraure’m. Dürer era un artista que no volia dibuixar símbols i mites religiosos, era molt modern en aquest sentit. Volia dibuixar els animals tal com són. Sense pensar a donar-hi un significat. Jo estava obsessionat amb veure balenes, ell també. Jo havia pagat 12 dòlars per pujar a un vaixell ple de turistes per poder cridar fuck i ell va creuar mig Europa jugant-se la vida en un viatge en què la nau va naufragar i es va posar malalt. Com no havia d’interessar-me Dürer?”

“La balena ens atrau pel seu simbolisme, però també per tal com és. El seu simbolisme és tan profund com les aigües on neda, ja des del temps de Jonàs engolit per una balena. Pots entendre la por o la fascinació que genera un animal que s’amaga sota l’aigua”, explica Hoare, que va dedicar una obra anterior a l’autor de Moby Dick, Herman Melville. “Al llibre del 1851, la balena segueix sent més un símbol que no pas un animal. Dürer, en canvi, tres segles abans, tenia una visió més moderna. Feia una cosa revolucionària, ja que posava el mateix amor en dibuixar un ocell mort que un emperador. Era una cosa extraordinària de fer, podia ser ofensiu per a l’emperador. L’atrau l’animal en si, despullat de simbolisme. Ara podem veure per televisió cada detall dels animals als documentals. Però quan t’acostes ben a prop d’una balena en llibertat, tot canvia. A la pantalla no perceps com n’arriba a ser de grossa, una balena. Un animal que mai pots veure sencer amb els ulls, quan t’hi acostes. No en veus el final”. Tant Dürer com Melville i Hoare van iniciar llargs viatges perseguint l’animal més gros del món. “Et fa sentir tan petit... està lluny de qualsevol descripció, costa molt d’explicar el que sents de veritat davant seu”, diu Hoare, que no ha nedat amb aquest animal a tots els mars. Mai les ha tocat, però les ha mirat als ulls un munt de cops. “Sempre penso que les balenes poden tenir algun tipus de sensibilitat artística. Quan canten, cançons que s’han gravat i enviat a l’espai a la nau Voyager. Quan una balena et mira, emet sorolls que tu perceps, per saber què ets. I quan et sents observat, canvia la teva percepció del lloc que ocupem els humans al món. Et passen les ganes de pensar que som el centre del món”.

Per les rutes de les balenes

“És el procés de buscar la balena el que és important, tots necessitem la nostra balena. En el cas de Dürer tenim aquell viatge perfectament explicat als seus diaris. Ho sabem tot. El que pagava per travessar fronteres, el que pagava per menjar, el que pensava en un moment en què estava una mica perdut, ja que s’havia quedat sense mecenes i s’estava fent gran. L’art és això. Apareix en un moment concret i et dona pistes per anar fent camí, et desperta records, t’estimula a seguir buscant. Puc entendre que molta gent no se senti atreta per les balenes. Però tots en necessitem una”, diu Hoare, sense poder evitar donar un simbolisme a la balena, com s’ha fet durant segles.

Dürer va pelegrinar a una platja perduda somiant en veure’n, Melville les va veure creuant mars i Hoare ha seguit les rutes d’aquests dos autors. I també ha fet les seves pròpies rutes intentant sortir del pou que era la seva vida. “Podem dir que les balenes han canviat la meva vida. Li van donar un sentit. Buscar experiències que fossin reals, notar l’aigua freda del mar, trobar el meu lloc. Però més que veure la balena, el que importa és el camí. En el meu cas, visitar Cape Cod va ser com una epifania. Era un lloc utòpic on tothom podia viure més o menys com volia, on et prenen seriosament si escrius en lloc de mirar-te de forma burleta com m’havia passat a Southampton. On pots aspirar a ser un artista. Jo havia anat de petit a un col·legi catòlic, estava bastant reprimit i la música va ser inicialment el meu refugi, però després d’aquesta època vaig tenir una època molt fosca, amb dependències, depressions... estava ben perdut. M’havia d’escapar. Vaig fer-ho al mar. Potser perquè vaig néixer en un port. I els ports són ciutats que no pertanyen a ningú, ja que tard o d’hora has de salpar. Visc en un port, visc navegant en un viatge on vas descobrint coses. Va ser bonic descobrir que fa 500 anys havia existit un artista que semblava una mica perdut, com jo. I que s’assemblava a David Bowie, una de les meves grans influències. Un cercle de connexions il·lògiques. Però el nostre cervell no és gaire lògic. D’aquesta barreja d’imatges neix el llibre”, diu. Un viatge on surt l’art, les pors, personatges de diferents èpoques i la mort de la mare de Hoare, durant la pandèmia. “Aquell dia vaig sortir a nedar, també”, comenta un home que, d’alguna forma, ha recuperat l’esperança en el futur en una època de dubtes. “Crec en els joves. Veig cada cop més gent jove compromesa en salvar el planeta, en cuidar la natura. ¿Com deu ser per als joves haver passat tants mesos tancats durant la pandèmia? Tant els joves com altres més veterans de ben segur que s’han adonat que és una bajanada viure mirant sempre una pantalla. Molta gent ara vol viure diferent. Durant anys jo he nedat sol a les aigües del port de Southampton. A la superfície suren objectes sobre una capa oliosa, no és un lloc agradable. Però durant la pandèmia, sense vaixells entrant i sortint, les aigües estaven més netes. De sobte apareixia un dofí, als carrers una guineu. I quan vaig tornar al mar per nedar, no estava sol. Va ser una sorpresa. Què coi hi feia, aquella gent, a la zona on sempre havia nedat sol? Era gent que volia noves experiències, que no volia viure en una pantalla”, recorda tot rialler. “Sí, d’alguna forma és gent que busca la seva balena, és bonic. La balena, no podem oblidar-ho, va ser un dels primers símbols del moviment ecologista. Amb activistes jugant-se la pell per evitar que un balener japonès pogués matar una balena, i aconseguint les noves normes. El 1972, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà ja recomanava deixar de caçar balenes amb fins comercials, fins a aconseguir la moratòria no sempre respectada del 1986”, afegeix.

Tothom necessita la seva balena, sigui simbòlica com Moby Dick, o tan real com aquella que Dürer no va arribar a veure, ja que les marees se l’havien endut quan l’artista hi va arribar. El viatge, però, va valdre la pena.