Knockout
Suplements 20/11/2021

Sense àlbums de fotos

2 min
Sense àlbums de fotos

Les botigues de fotografia més populars s’han convertit, en molts casos, en uns establiments de múltiples objectes de regal vinculats al suport de la imatge: marcs de fotos, tasses, coixins, carcasses de mòbil, samarretes i davantals. També hi solen haver uns ordinadors (sovint d’una eficàcia i agilitat dubtosa) on els clients poden imprimir-se unes quantes fotografies que porten al mòbil o en un llapis de memòria. Aquells sobres que contenien fins a quaranta-vuit postals familiars i que t’entregaven després d’uns dies d’haver portat el carret a revelar només sobreviuen a la memòria d’unes quantes generacions.

Si avui entra una persona en una botiga i demana que vol quaranta-vuit còpies de diferents fotografies del mòbil, els dependents posaran els ulls en blanc i fins i tot els costarà decidir quina de les màquines i impressores podrà assumir aquest volum de feina. Una catàstrofe afegida és la qualitat de la imatge. La definició que tenien les fotos dels centres professionals ha sigut substituïda per l’aiguabarreig de tintes de les franquícies. Les aplicacions informàtiques per confeccionar àlbums des de l’ordinador de casa són d’una complexitat i una lentitud que impedeixen que els més grans de la família s’entretinguin amb un hobby que abans els satisfeia. Intentar-ho els fa perdre la paciència.

L’acumulació d’imatges en els nostres ordinadors ha apaivagat la inquietud d’organitzar les fotos personals, però els discos durs estan emmagatzemant un arxiu caòtic d’imatges sense cap jerarquia. Fotos intranscendents que es fan amb el mòbil per recordar una plaça de pàrquing o un retrat d’un gat que trobes pel carrer se succeeixen amb instants essencials de la nostra vida, les últimes escenes compartides amb persones que ja no hi són, les primeres passes dels fills i els seus debuts en qualsevol de les activitats que descobreixen.

L’any 2005, quan es va produir el tràgic esfondrament del Carmel per culpa de la construcció d’un túnel, moltes famílies van haver d’abandonar les seves llars només amb allò imprescindible. Quan a alguns els van deixar tornar a casa per recollir les pertinences més importants, la majoria explicaven als mitjans de comunicació que havien volgut recuperar els àlbums de fotos. A d’altres que van extraviar aquests records enmig de la runa, se’ls esquerdava la veu quan recordaven el munt de vivències perdudes. Perdien casaments, naixements, viatges, aniversaris i instants alegres dels avantpassats que conferien una identitat familiar. Un llegat recopilat amb cura, fet amb delicadesa per les persones més pacients del clan que s’ocupaven de comprar els àlbums, els angles de plàstic per falcar-hi les fotos i amb bona lletra documentaven l’esdeveniment, la data i el lloc. Perquè els àlbums no són només l’arxiu fotogràfic. Són l’empremta de qui els ha confeccionat amb amor, conscient que aquella dedicació és una herència per a les generacions següents.

Tinguem present que hi haurà un dia a la vida que lamentarem no haver fet els àlbums de fotos ni haver passat a paper les imatges digitals. Diem que no tenim temps. Però és precisament tot aquest temps el que estem llençant en uns arxius descontrolats d’imatges que, d’aquí a uns anys, seran impossibles de destriar.

stats