"Vàrem saber qui era Joan Mascaró gràcies a 'La clave' de Balbín"

Antònia Quetglas Frontera (Santa Margalida, 1935) és una de les persones de Mallorca que més es va relacionar amb el filòleg de llengua anglesa, professor, traductor i escriptor mallorquí Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987) durant l’etapa final de la seva vida. Ella fou la promotora del reconeixement del seu poble natal a la figura d’un dels grans mallorquins de talla universal del segle XX.

A Antònia Quetgles, els seus 50 anys de mestra, i per tant lligada tota la vida en el món de l’educació, li permeten avaluar amb més precisió la vàlua de Joan Mascaró. D’això que sigui una de les intervinents en els actes d’homenatge i record de la figura d’aquest gran margalidà, que tot i passar la major part de la seva vida lluny de la terra natal, volgué que, una vegada finat, les seves despulles tinguessin repòs a la seva vila.

Antònia guarda frescs dins la memòria alguns dels passatges de la vida de Mascaró lligats a Santa Margalida. Els 14 anys seguits com a regidora de Cultura, s’inicià en la política el 1979 en el grup independent i després passà a Unió Mallorquina, li permeten avui observar molts canvis. Es manté orgullosa dels dos grans esdeveniments culturals relacionats amb el filòleg: posar el nom de Joan Mascaró Fornés a la biblioteca (1983), ara ubicada al gran casal de cultura que ha mantingut el seu nom, i el posterior nomenament de Fill Il·lustre, el 20 de juliol del mateix any, tot i que l’escriptor no hi va poder assistir .

A final de 1982, un programa de debat de la televisió estatal, única aleshores, posà en valor la figura de Joan Mascaró. “A Santa Margalida vàrem saber qui era Joan Mascaró a través del programa La clave, de José Luis Balbín, a Televisió Espanyola. El ressò mediàtic i als carrers del poble d’aquell programa sobre la seva obra i el reconeixement posterior ens va dur a dedicar-li la biblioteca, de la qual cosa s’alegrà molt”, conta orgullosa la regidora de Cultura d’aleshores. “Llavors, ens telefonàvem molt sovint per parlar del tema”, explica Antònia Quetglas. “En una conversa, descobrírem que la seva mare era cosina germana de la meva padrina paterna, així que ens alegràrem del llaç familiar”, afegeix. Després de posar el nom del filòleg a la sala de llibres municipal, el secretari proposà que se’l declaràs Fill Il·lustre de la vila. “El fill Martí i l’amic i professor Joan Maimó de Felanitx vingueren en representació seva”, recorda Antònia Quetglas. La declaració es produí el 20 de juliol de 1983. En un tres i no-res, Joan Mascaró passà de ser un desconegut a ser l’estendard cultural i referent de Santa Margalida.

Emperò, ja que Joan Mascaró no pogué venir a Mallorca per viure la inscripció del seu nom a l’altar dels reconeixements del poble, una representació de Santa Margalida es desplaçà a Comberton, a uns 10 km de Cambridge, on vivia. “Allà on residia era una caseta molt senzilla. Quan obrírem la porta se’ns aparegué acompanyat de la seva dona. Ens trobàrem un home envellit, amb cara de sant”, rememora amb certa emoció. El grup de visitadors estava encapçalat pel batle d’aleshores, Jaume Alós, a més del secretari i d’ella com a delegada de Cultura. “Record ben bé, com després d’entregar-li un quadre de Jordi Poquet, que oferia una panoràmica del poble, Joan Mascaró s’agenollà i el besà, tal com fa el papa en visitar un lloc per primera vegada. Li vaig entregar el discurs que jo havia fet el dia del seu nomenament i em digué que ens faria un regal. Però no sabérem fins que va morir quin era el seu regal”, conta n’Antònia.

Aquesta fou la darrera trobada i contacte de l’escriptor amb gent del poble que tant enyorava. El 19 de març de 1987, camí dels 90 anys, Joan Mascaró Fornés passà a millor vida. Havia deixat dit que en morir volia que les seves despulles fossin traslladades a Santa Margalida: “Aquest va ser el seu regal particular al seu poble”. De les converses amb Joan Mascaró, Antònia recorda alguns consells: “Em digué que com a mestra havia d’ensenyar als al·lots, referint-se a tots els alumnes, la llengua materna... i després el castellà, i que com més llengües sabessin més ciutadans del món se sentirien”.

Joan Mascaró, des d’Anglaterra, s’encarregà de nodrir de llibres seus i d’altres autors la biblioteca municipal i també hi envià el Diccionari Català-Valencià-Balear, que inicià mossèn Alcover i acabà Francesc de B. Moll, amb qui mantingué una relació estreta i a qui va ajudar econòmicament. El gran erudit margalidà explicà a Antònia Quetglas que havia estat professor d’una neta de Ghandi, “personatge a qui també arribà a conèixer”.