PUBLICITAT

Finlàndia: l’únic país d’Europa on decreix el sensellarisme

Des del 2008, el país aplica una política pública per combatre aquest problema basada en la metodologia ‘housing first’

Quan a l’IMAS es varen adonar que el model d’atenció a les persones sense llar s’havia estancat, varen fixar-se si fora de l’illa hi havia llocs on invertien d’una altra manera els recursos públics per poder ajudar aquestes persones. Existia: Finlàndia.

Finlàndia és l’únic país d’Europa que ha aconseguit mantenir una tendència a la baixa en l’última dècada de persones en situació de sensellarisme. Així ho conclouen l’últim Informe d’Exclusió Residencial a Europa, elaborat per FEANTSA (Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que Treballen amb Persones Sense Llar) i la Fundació Abbé Pierre l’any 2018. L’estudi alerta que almenys 11 milions de ciutadans europeus no tenen llar: o viuen al carrer o en recursos públics o allotjats a casa de tercers. Tot i el seu creixement econòmic, les grans potències europees registren un augment important del sensellarisme l’última dècada: a Anglaterra, ha augmentat un 169% des del 2010; a Alemanya, un 25% només entre el 2014 i el 2016; a Espanya, un 20,5% en aquest mateix període; i a França, un 17% entre el 2016 i el 2017.

‘Housing first’

A Finlàndia la història és diferent. El 2008, el govern finlandès canvia de plantejament i comença aplicar una política pública de prevenció i atenció a les persones sense llar basada en la metodologia housing first. Aquest model va néixer la dècada dels noranta de la mà del psiquiatra Sam Tsemberis i la seva organització, Pathways to Housing. Des de llavors, s’ha implementat a diferents llocs dels Estats Units, Canadà i Europa, però l’únic país que ha basat la seva política pública dirigida al sensellarisme en aquest model és Finlàndia, amb el Pla Nacional del sensellarisme a llarg termini. La Y-Foundation és l’encarregada de gestionar-lo, en una acció conjunta i coordinada entre l’Estat, els voluntaris, els municipis i les ONG.

Els resultats són la prova de la seva eficàcia: del 2008 al 2016, Finlàndia ha reduït un 35% les situacions de sensellarisme, segons la Y-Foundation. El 2017, es varen registrar 6.615 persones i 214 famílies sense llar, però el 84% d’aquestes no viuen al carrer ni en institucions, sinó temporalment en cases de familiars o amics. La clau de l’èxit és una política pública que estableix un marc comú d’actuació a tot el país, i que no només se centra en l’atenció, sinó també en la prevenció del sensellarisme, amb mesures per garantir un lloguer assequible per a tothom.

Des que es va implementar el mètode, s’han construït uns 3.500 nous habitatges per a persones sense sostre, amb més de 300 professionals que en fan un seguiment personalitzat. També s’han reemplaçat els refugis i altres allotjaments col·lectius en habitatges assistencials. Actualment, la Y-Foundation disposa de més de 16.000 habitatges, entre els que s’han construït, els que s’han comprat al mercat privat i els pisos de lloguer social.

Sensellarisme

“Les nostres experiències varen demostrar que els albergs com a solució temporal ajudaven a mantenir una certa cultura del sensellarisme. No proporcionaven cap privadesa i les possibilitats de recuperació i assistència eren molt limitades”, detalla Juha Kaakinen, director executiu de la Y-Foundation, en una anàlisi del recorregut del projecte. “Un habitatge permanent i una tinença segura són fonamentals per al benestar”, afirma. I afegeix: “Al llarg dels anys ens hem convençut que és possible fer front fins i tot als problemes més greus en circumstàncies segures”.

Felipe: “El canvi de vida ha estat radical”

“A vegades pens que això és una broma”, diu Felipe, de 51 anys, de baixa estatura i cos prim: la flacor típica d’algú que ha viscut sense llar durant un bon temps. “Això” és la casa que ara habita - aquesta casa- compartida amb tres companys més gràcies al programa Housing Led, que facilita l’accés a l’habitatge a persones institucionalitzades als recursos del Consell. Des de fa més de dos anys i fins ara, Felipe ha estat fent vida a Ca l’Ardiaca, un allotjament temporal i centre de dia de baixa exigència que dona sostre, menjar i higiene a 130 persones.

Felipe parla i somriu, mentre es toca a estones una creu prominent que li penja del coll. Encara no s’ho creu del tot, però està molt agraït de viure en aquesta casa, on té lloc la conversa. És un pis antic, gran, d’aquells encara ben fets. Té quatre habitacions i dos banys, un per a les dones i l’altre per als homes. La seva habitació també és àmplia, exterior, amb mobles de fusta clara. Al menjador: dos sofàs, taula i tauleta, una televisió i dos grans quadres penjant de les parets.

Ell va néixer i créixer a Catalunya, però fa gairebé trenta anys que viu a Mallorca. Fa poc més de dos anys el varen desnonar quan vivia a Llucmajor. No va poder pagar el lloguer, va esgotar el temps d’ultimàtum i, un dia, quan va tornar a casa, li havien canviat el pany. “Vaig agafar dues bosses de jardineria d’aquestes negres amb roba d’estiu i d’hivern i vaig anar directament a Ca l’Ardiaca. No volia dormir al carrer, i menys al poble, on em coneixia tothom”, explica.

Un sostre i menjar

El primer any a Ca l’Ardiaca el va dur bé, perquè va fer uns quants amics i s’hi sentia a gust. “A més, em sentia molt agraït per tenir un sostre i menjar en la situació d’emergència en què jo estava”. El segon any ja no va ser tan bo. Els amics que tenia es varen anar morint -“les drogues dures són el pitjor”- i ell es va anar deprimint. Varen entrar moltes persones noves i ja no va ser el mateix.

Durant aquests dos anys sense llar, Felipe també va passar vint dies dormint al carrer. Com passa sovint, trobar-se al carrer va significar degradar les seves condicions de vida i, com a conseqüència, perdre la feina. “El carrer és molt dur. Jo vaig recórrer als primers auxilis de la UMES, que et donen mantes i un cafè calent. I si tens feina ets pots pagar els vicis, però si no en tens, has de demanar o robar. I jo mai no he sabut robar”, detalla.

Després va tornar a Ca l’Ardiaca, on va passar cinc mesos més abans d’entrar al programa de Llar en Suport. Des que viu en un pis -afirma sense dubtar- el canvi de vida ha estat radical des de la primera setmana. “El meu dia a dia ha canviat completament. He reduït moltíssim la beguda i també fum menys. Allà, en tenir-ho tan prop, és molt més complicat”. A més, ara treballa unes hores amb un contracte a temps parcial al centre especial d’ocupació de l’Associació Gira-sol -té trastorn bipolar- , i aquests ingressos l’ajuden a cobrir les necessitats bàsiques.

Una il·lusió

Felipe diu que és un home amb sort, que Déu l’acompanya. Mostra la casa amb un orgull palpable en la mirada i en els gestos. Parla d’ella amb precaució, com si habitar aquest espai sigui encara per a ell una il·lusió. Dissabte sí i dissabte no va a visitar la seva mare, que viu a Llucmajor. I ja té moltes ganes que ella vegi on viu. “Ara em mir i em dic: idò no estic tan malament. I esper que duri molt”.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF