Una xarxa de paleocanals sota el conradís

Avui anirem fins al Raiguer per intentar recuperar les traces d’una antiga xarxa fluvial que en l’actualitat es presenta coberta per estrats més moderns, en forma de conradís. Ens referim a una sèrie de paleocanals existents a la confluència dels termes municipals de Santa Maria del Camí, Consell i Santa Eugènia que foren analitzats fa uns anys a les III Jornades d’Estudis Locals de Santa Maria del Camí pels geògrafs Bartomeu Sastre Canals i Miquel Grimalt Gelabert.

Els paleocanals són antics cursos fluvials que, malgrat que han perdut la seva funcionalitat, de manera ocasional, lligada a episodis de precipitacions intenses, poden recuperar-la i arribar a representar un element de risc.

Una de les dificultats inherents als paleocanals és esbrinar-ne el traçat, i la toponímia ens en pot donar una primera senya. El topònim del torrent Fals, present a l’àrea d’estudi, n’és un exemple. El simple fet de trescar per la contrada també ens permetrà identificar alguns indicis de, per exemple, quan un sector del conreu mostra un creixement superior a la resta.

La teledetecció resulta igualment adient per a la seva identificació, per exemple amb la fotointerpretació de fotografies aèries, on cercarem els camins de l’aigua a partir d’ombres, dibuixades a causa de la concentració subsuperficial d’humitat. Ho podem observar a la imatge principal amb la particularitat que aquesta fou enregistrada pel satèl·lit Worldview-2, des d’una distància de 770 km de la superfície de la Terra. L’elevada resolució espacial del sensor satel·lital permet observar patrons amb prou detall en el petit requadre central.

Continuant amb la teledetecció, l’arribada del Lidar -amb la seva capacitat de mesurar distàncies des d’un avió amb un làser- ha significat una passa més a l’hora de modelar el terreny, ja que en pot esbrinar l’altura amb precisió centimètrica, fet que ha permès generar la xarxa de drenatge, connectant les concavitats del terreny per on l’aigua es concentra i circula. Gràcies a aquesta tècnica, la xarxa de paleocanals queda representada en la imatge principal, oferint una visió del conjunt.

Però, a l’exemple d’avui, aprofitant l’elevada resolució espacial i espectral del sensor del satèl·lit, ens centrarem en la possibilitat d’explorar la presència de paleocanals observant i analitzant el comportament de la vegetació des de l’espai.

La disponibilitat de bandes en les longituds d’ona del vermell i de l’infraroig proper del sensor del satèl·lit permet calcular l’índex de vegetació NDVI, en què els valors més elevats, representats en color verd en el requadre superior de la dreta, indiquen la presència d’una vegetació més densa o esponerosa. La relació d’aquesta amb els paleocanals és atribuïble a la major concentració d’humitat inherent al paleocanal, que marca una diferència entre el creixement de la vegetació sobre el paleocanal i la de l’entorn.

A partir dels valors de l’NDVI podem deduir que, de les tres parcel·les presents en el requadre, la parcel·la central -amb major presència de tonalitats verdes- és la que conté vegetació en un estat de creixement més avançat. Però una particularitat comuna a les tres parcel·les, interessant a l’hora d’identificar els paleocanals, és la presència d’una franja amb valors més elevats d’NDVI, que coincideix amb el traçat d’un paleocanal marcat pel Lidar.

Hem vist com la combinació de diferents tècniques ens han permès generar una xarxa de paleocanals prou densa. Són terres fèrtils sobre les quals l’home ha confiat la seva subsistència des d’antuvi. Com deia al començament, sigui trescant pel conradís o des de l’espai, la clau és jugar a fet i amagar amb els paleocanals i amb el paisatge en general, intentant recrear la mirada del petit príncep.