PANDÈMIA
Misc 21/03/2020

La vulnerabilitat i la consciència dels límits

El confinament com a metàfora de la realitat

i
Josep Ramoneda
5 min
La vulnerabilitat i la consciència dels límits

Veig la perplexitat de la gent jove davant del confinament com si acabessin de descobrir la fragilitat. No m’hauria imaginat mai una situació així, diuen. Em sorprèn que una generació que està vivint enormes dificultats per muntar-se la vida, per poder-se emancipar (estem en taxes sense precedents, per sobre dels 30 anys, per sortir de casa o per tenir el primer fill), digui que mai havia sentit tanta incertesa sobre el futur com en aquest moment. I tanmateix té una explicació: s’ha acabat el cicle del benestar sanitari que va estrenar la meva generació: el de la generalització dels antibiòtics i les vacunes. I tornem a sentir la natural fragilitat i indefensió de la bèstia humana.

La idea d’epidèmia no em resulta gens estranya i el mateix principi del confinament (encara que no n’he viscut cap de general) tampoc. Els sanatoris on s’internaven els malalts contagiosos tenien morbo i van acabar adquirint gairebé el valor simbòlic de monuments. La verola era encara una amenaça mítica, fonamentada en la por a tenir la cara marcada, com havíem vist en algunes persones que l’havien passat. La pòlio va fer estralls, les imatges d’aquells nens malformats eren esfereïdores. Tots vam veure Molokai, la pel·lícula testimoni de la lepra, una de les malalties més estigmatitzades. En fi, la tuberculosi ha generat material literari del màxim nivell i ha estat carregada de romanticisme i malenconia: era una malaltia que imprimia caràcter (en soc testimoni). Tot això es va reduir sensiblement des que es van generalitzar els antibiòtics -als anys 50 en aquest país-. Les epidèmies es van quedar al Tercer Món, on segueixen fent estralls.

Ara, de cop, ens ve una epidèmia universal que, a més, ha començat a la Xina comunista convertida, paradoxes de la història, en l’estadi superior del capitalisme (què hi diria Marx?) i s’ha estès ràpidament per Europa i els Estats Units. Es tanca així un cicle sanitari de 60 anys amb un confinament massiu. ¿A algú se li hauria acudit que podríem arribar aquí en els brindis de les festes de Nadal? De sobte vivim un retorn al que ha estat normal al llarg de la història: la fragilitat humana davant la naturalesa que enganyosament ens crèiem dominar. Ens ha agafat més ben parapetats. Però psicològicament desorientats, perquè és una sorpresa absoluta. Hi ha hagut senyals prèvies, però o no van arribar amb força al Primer Món, com la SARS o l’Ebola, o tenien una forma de transmissió específica, com la sida. Fa seixanta anys es van limitar els estralls de les bactèries gràcies a Fleming i la seva penicil·lina. I així hem viscut tres o quatre generacions. Ara l’amenaça es diu virus, es diu evolució de les bactèries en vies de desbordar els antibiòtics, es diu promiscuïtat global i es diu irresponsabilitat ecològica. La pregunta és si el missatge s’haurà entès quan aquest malson passi.

Som vulnerables. Massa sovint oblidem aquesta condició essencial de l’ésser humà: contingent per definició, que neix, creix i mor en un temps mínim i ho sap (probablement és el que ens distingeix de les altres espècies amb les quals compartim la Terra). Precisament perquè ho sabem, fem tots els possibles per oblidar la nostra precarietat. Hem construït grans ficcions -algunes de llarg recorregut- per creure’ns que més enllà del cos de vida curta els humans tenim dimensions que transcendeixen el pas sobre la terra. Fins i tot s’ha arribat a predicar l’eternitat de les nostres ànimes.

Certament, hem demostrat capacitat per construir instruments per fer més amable la nostra vida i hem estat capaços de dotar-nos de pròtesis tecnològiques que ens han permès assolir nivells elevats de progrés. Però ens hem cregut els reis de la creació i ho hem portat fins al risc de posar en perill l’existència d’altres éssers vius. En una paraula, vivim permanentment construint recursos materials per estar millor (encara que mai abastin a tothom) i per crear sentit, perquè la vida segurament no té sentit, però el sentit és necessari per fer-la suportable. I, tanmateix, cada cop que entrem en un cicle a l’alça (és a dir, en una de les fases en què els ideòlegs de l’optimisme acrític toquen les campanes) hi ha un esdeveniment que ens sacseja -en diem crisi- i ens confronta amb la nostra fragilitat. Les crisis es donen en moments d’acceleració i ara mateix vivim un temps que ha fet de l’acceleració la raó de ser.

Guerres, crisis econòmiques i epidèmies devastadores marquen els temps del món. Les epidèmies tenen una doble singularitat: ataquen directament la salut, és a dir, l’existència (aparentment de manera igualitària, no distingeixen entre víctimes, tots hi estem exposats, encara que la situació de cadascú marca sensibles diferències), i responen a lleis de la naturalesa sense un responsable al qual es pugui assenyalar com a enemic. I tanmateix aquest factor -no saber qui és el portador del mal- resulta molt desassossegant. Qualsevol teoria conspirativa (ara sembla que des de la Xina es fan insinuacions sobre laboratoris americans) és acollida ràpidament amb entusiasme. Que el culpable sigui un dolent, un humà, és a dir, un com nosaltres, és més tranquil·litzador que estar en mans de forces inconscients de la naturalesa. En un moment en què els estralls naturals poden ser efecte de comportaments humans i que aquests coneixements que ens han permès doblar l’esperança de vida en un segle poden també contenir factors de destrucció.

Davant les situacions excepcionals, tenim tendència a anunciar un temps nou, gairebé com si fos un exorcisme. La falta d’imaginació per dibuixar cap on anem (en una època en què els novel·listes només ens ofereixen distopies) se supleix amb el recurs de dir: res serà com abans. Segur? Depèn de com ens ho prenguem tots plegats, especialment els més poderosos d’aquest món, que ens han portat (com ja va passar als anys 30 del segle XX) a la ruptura de la idea de límits durant les dues dècades nihilistes que van culminar amb la crisi del 2008.

L’experiència ha servit de poc, llevat de per fer aparèixer, un cop més, l’amenaça autoritària. ¿Tindrà més capacitat transformadora l’impacte del Covid-19? Va caldre una guerra mundial perquè el diner entengués que havia de fer concessions i vam tenir una postguerra que va fer possible un salt endavant. ¿Serà suficient l’experiència del confinament general per entrar en un nou pacte social i per canviar la tendència generalitzada a l’excepció que debilita les democràcies? ¿O serà el preludi del triomf dels models autoritaris?

No podem perdre la consciència de la nostra vulnerabilitat si volem ser capaços de distingir la realitat de la ficció, i no perdre’ns en fabulacions destructives (la darrera, la revolució neoliberal). El Covid-19 hauria d’obrir l’època del respecte ecològic i de la recuperació de la noció de límits. L’alternativa seran els confinaments, la restricció de llibertats, el mite de l’eficàcia de l’autoritarisme. Com diu Jean-Luc Nancy, som davant d’una excepció viral que és biològica, però també informàtica i cultural. En el fons, el confinament és una metàfora d’aquesta realitat.

stats