"Només lluitàvem per obrir pas i trobar algú viu"

Toni Cabrer descriu l'esgotament, l'esforç i les ganes d'ajudar durant les tasques de recerca com a voluntari a Sant Llorenç

Dimarts capvespre va començar a ploure amb molta força i les notícies començaren a fer difusió del que estava succeint a Sant Llorenç des Cardassar. Em va inundar un sentiment d'angoixa, impotència i preocupació en veure tot el que estava passant tan a prop de Portocristo. Les cridades dels nostres clients començaren a arribar, tenien filtracions i altres problemes en habitatges no situats a la zona de Sant Llorenç.

Poc després ens va cridar la mare de la meva parella, que viu a Canyamel, i ens va contar que estaven aturats a la carretera i que no podien passar, que la carretera estava tallada. Els vàrem dir que vinguessin a ca nostra a dormir. Poc després va ser la seva germana qui ens va dir que havia anat a la casa de foravila per unes feines i de tornada es va trobar que la carretera havia desaparegut. Fins aleshores pensava que la cosa estava localitzada a Sant Llorenç, però quan vaig ser conscient del que succeïa en zones properes, encara em va preocupar més el que devia estar passant a Sant Llorenç, que, fins llavors, era la zona que més sonava als mitjans de comunicació.

Una cridada del meu germà en què em comentava que estava a punt de partir cap a Sant Llorenç va fer que em començàs a moure. Vaig enviar un missatge als companys de feina de Jardins Llevant i sense haver de discutir si hi anàvem o no, ja ens vam posar a organitzar l'equipatge que necessitaríem. Cap d'ells va dubtar ni un moment a dedicar els següents dies a ajudar al poble veí. Després d'intentar contactar amb 112 Emergències i altres, decidírem anar a descansar prest, per poder presentar-nos a primera hora al punt avançat que ja hi havia muntat a l'entrada del poble.

Crec que qui va dormir va dormir poc i malament, i a les 6 h ja vaig rebre un missatge del meu germà que em deia que havia aconseguit contactar amb un de la Policia Local de Sant Llorenç i li havien dit que a les 8 h es reunien les autoritats competents per tal d'organitzar els efectius i voluntaris. A les 7.15 h ja eren tots davant Jardins Llevant, amb tot a punt, menjar per passar allà les hores o els dies que fes falta i roba de recanvi. Crec que sempre recordaré aquesta imatge, potser per l'edat de tots, la imatge de tenir davant un grapat de joves plens de força i energia per anar a fer el que calgués i ajudar amb tot el que el cos donés. Em va emocionar. En un tres i no res tinguérem furgonetes i camions carregats amb eines, alteradores, bombes d'aigua, etc. No sabíem el que ens trobaríem.

De camí a Sant Llorenç ens aturàrem a comprar unes botes d'aigua que ens feien falta, ningú estava disposat a quedar-se fora del fang. Foren quatre membres de l'equip els que feren una visita a tots els nostres clients i així descartaren que haguessin tingut cap problema en la tempesta i vàrem atendre quatre incidències que ens feren arribar. Poc després se sumaren als altres set membres que a les 8 h ja érem al punt avançat d'emergències, esperant indicacions. No eren poques les carreteres tallades i no era del tot clar per on ens havíem d'apropar a Sant Llorenç, però la Policia de Sant Llorenç ens anava indicant.

Al punt avançat ens vam inscriure com a voluntaris i ens van tenir esperant indicacions unes dues hores de rellotge. Aquelles hores van ser les hores més llargues mai viscudes. L'angoixa i els nervis no feien més que créixer, aquella impotència de tenir un poble davant demanant ajuda i plorant les desgràcies sense poder fer res. No fou fàcil de suportar. Finalment rebérem indicacions, ens enviaven cap a Son Carrió. L'accés a Sant Llorenç encara no estava obert i només hi entraven camions i maquinària pesada i a Son Carrió feia falta ajuda i quasi tothom havia acudit a Sant Llorenç.

Just arribats a Son Carrió, tres dels companys baixaren dels vehicles i ja es dirigiren cap al primer local que trobaren amb gent traient aigua i fang. La resta estacionàrem els vehicles i començàrem a preparar l'equipament de feina. Son Carrió era un autèntic caos, no hi havia cap punt d'organització o repartiment de tasques, la gent anava amunt i avall. També hi havia molta maquinària pesada fent feina a la vora del poliesportiu. Es tractava d'agafar per un cap i anar fent, i així ho férem.

Poc després s'aproparen una colla de policies locals. Record que entre ells hi havia un conegut manacorí i ens demanaren si podíem fer una batuda per dins el torrent. A aquella hora ja érem l'equip al complet i vam agafar motoserres i altres eines per poder anar obrint-nos camí pel mig d'aquell desastre de canyes, brutor i taps que hi havia al llarg del torrent. Minuts després va aparèixer la primera víctima, a l'altura de Son Carrió. Va ser molt impactant. Eren les primeres hores i només teníem al cap la possibilitat de trobar algú viu, això ens mantenia amb els nivells d'adrenalina fins a dalt. En tot moment hi havia agents de la Guàrdia Civil fent batuda i helicòpters que sobrevolaven el terreny.

Durant el matí trobàrem un vehicle, ens va envair una sensació d'eufòria o no sé molt bé de què, no sabria explicar-ho, i avisàrem l'helicòpter. Seguidament es va apropar una altra parella de la Guàrdia Civil i, darrere, els bombers amb un ca. La segona víctima va aparèixer cap les 13.30 h. Era dins un cotxe.

Necessitàvem aturar un moment, pegar dos glops d'aigua, un rosec. Vàrem aturar i intentàrem menjar alguna cosa, però en aquells moments no entrava res. Dues víctimes en tan poc temps prenen la gana a qualsevol, però necessitàvem agafar forces per continuar.

Amb les forces carregades tornàrem cap a dins el torrent, i apoc a poc poguérem anar avançant i, al cap de 200 metres, trobàrem dos grans taps formats per remolcs, cotxes i bolics de vegetació. Els geolocalitzàrem i enviàrem la informació a un mòbil d'un policia local que ens l'havia deixat per a qualsevol cosa. A més dels taps, tot el torrent estava ple d'uns bolics de 4 i 6 metres de diàmetre, bolics que no eren bons de rompre perquè estaven fets de tot tipus de material.

La jornada va acabar amb una altra trista notícia, a les 17 h trobaren, prop de nosaltres, una altra víctima, una dona holandesa. Les tres víctimes eren dones. A les 18 h va començar a ploure de nou i en aquell moment, en què nosaltres estàvem desfent el primer dels tres taps, prèviament geolocalitzats, el nivell de l'aigua va començar a pujar a gran velocitat. En pocs minuts el nivell del torrent havia pujat un metre. Vàrem arreplegar tot l'equipament i vam sortir del torrent. Estàvem acabats, no havíem aturat de donar el màxim durant gairebé 12 hores seguides.

Quan arribàrem a casa ens va venir tot damunt, fins en aquell moment no érem conscients del que estàvem vivint, només lluitàvem per obrir pas i trobar algú viu. Estàvem esgotats psicològicament, no estam gens acostumats a tenir la mort tan a prop i tot el temps que estiguérem fent feina, en cada runa, planxa o branca que aixecàvem, teníem el cor estret només de pensar què hi podíem trobar davall.

Com que quan deixarem Son Carrió hi arribava més maquinària pesada per entrar al torrent i baixar en direcció a s'Illot, el següent dia, dijous, decidírem anar cap a Sant Llorenç. Pensàvem que, en aquell moment, ja fèiem més falta ajudant les famílies que ho havien perdut tot i que tenien les cases plenes d'aigua i fang.

Dijous arribàrem a les 8 h a Sant Llorenç i sense arribar al punt on s'inscrivien els voluntaris (el meu germà ho va fer més tard, ell havia estat tot el dia anterior ajudant dins el poble i ja sabia com anava), vam entrar a la primera casa que hi havia prop del torrent i a la qual encara no hi havia arribat ajuda. Durant aquesta jornada, record que ajudàrem en tres cases diferents i finalment acabàrem netejant els carrers del poble. Va ser una altra jornada esgotadora, no amollàrem fins que el sol era baix, devien ser les 20 h. Estàvem esgotats físicament, però va ser més bo de dur que el dia anterior, del qual encara tots tenim record i segurament el tindrem per molt de temps.

El divendres ens l'agafàrem per descansar, i férem bé. El meu germà, que va anar a ajudar en unes cases de Son Carrió, ens va comentar que, igual que el dijous capvespre, hi havia massa voluntaris i poques eines.

L'endemà, dissabte, l'Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar va emetre un comunicat en què demanava voluntaris professionals, moment en el qual no vaig dubtar que hi participaríem des de Serveis Llevant, i avui hi han acudit dos operaris per fer feines d'electricista, fontaneria i de picapedrer. Els altres necessitàvem tornar a la feina quotidiana, es pot dir que la setmana passada, només vàrem tenir dos dies per a Jardins Llevant i tenir una empresa aturada gairebé tota una setmana és una situació que no és fàcil de recuperar.

Avui estic orgullós d'haver pres la decisió que vaig prendre i aturar tota activitat de les dues empreses per dedicar tot l'esforç a ajudar als nostres veïns. Avui faria el mateix i segur que tots els companys de feina, també.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF