Els voltors retornen al ‘vell món’

A la dècada dels vuitanta, anar a veure voltors implicava haver de viatjar a l’Índia o a Àfrica, llocs on era fàcil albirar grans esbarts amb centenars d’aquestes aus de rapinya, volant o agrupades a terra. Malauradament, però, entre 1990 i el 2000 va desaparèixer el 98% de la població de voltors a l’Índia per culpa del diclofenac -un fàrmac que va matar milions de voltors perquè el consumien quan menjaven bestiar boví-, mentre que al continent africà, a partir de 2000, va esdevenir la “crisi del verí” que posà diverses espècies al llindar de l’extinció. Els voltors es classifiquen en dos grups: els que viuen al ‘vell món’ a Àfrica, Àsia i Europa: i els que ho fan al ‘nou món’, a Amèrica. Paradoxalment, Europa s’ha convertit, en el darrers trenta anys, en el continent on es poden veure més voltors, especialment a la península Ibèrica i a les Illes Balears, llocs que actualment acullen la major part de les quatres espècies existents al ‘vell món’: voltor negre, voltor lleonat, trencalòs i miloca.

Aquest canvi en la distribució global dels voltors té diverses raons, però una d’elles ens afecta directament: la materialització de bones pràctiques de conservació que han convertit el model espanyol i balear en exemples per a altres països i regions europees que tracten d’imitar, fil per randa, els programes de reintroducció i recuperació que s’han fet a Espanya amb totes les especies de voltors i que han suposat que, actualment, el territori espanyol aculli més del 90% de les quatres espècies esmentades de voltors europeus.

Desenvolupar correctament un projecte de reintroducció no implica només parar atenció a cada un dels exemplars alliberats, sinó posar en valor les capacitats humanes: formació de personal, campanyes d’educació amb ramaders i caçadors, a més de la necessitat d’involucrar el conjunt de la població local que comparteix territori amb els voltors. Hi ha una màxima, també aplicable en conservació de natura, que diu que el que va bé no cal canviar-ho. És a dir, que el mètode que ha funcionat satisfactòriament per al voltor lleonat es pot aprofitar per a altres espècies, o gairebé... Ho ha explicat aquesta setmana Jovan Andevski, coordinador de projectes de la Vulture Conservation Foundation (VCF), una associació internacional que treballa en favor de la recuperació del voltor negre, el voltor lleonat i, en general, totes les espècies de voltors. “La recuperació dels voltors a Europa és una de les poques històries boniques que encara podem trobar quan parlam de conservació”, va dir a la conferència que va pronunciar dilluns passat al Centre Cultural Obra Social Sa Nostra, organitzada conjuntament pel GOB i el grup local de SEO BirdLife a les Balears.

Andevski va néixer a Macedònia i actualment viu a Extremadura, un territori considerat com un santuari pels ornitòlegs i que acull la major part de les parelles reproductores de voltors de tot Europa. Aquest biòleg va estar quatre anys fent feina a Mallorca a la Fundació Voltor Negre (FVSM), a la finca de Son Pons (Campanet), i ara treballa amb els equips tècnics de molts països coordinant programes de reintroducció i conservació. A la conferència, Andevski va expressar la necessitat d’establir programes de lluita contra el verí basats en les bones pràctiques i en l’experiència satisfactòria d’Espanya i de les Illes Balears. Explicà, així mateix, que els mètodes de reintroducció dels voltors són un bon sistema per a la recuperació de les seves poblacions. Qualsevol actuació, matisà Andevski, requereix d’estudis previs de viabilitat i seguir les directrius de la UICN, organisme de conservació de l’ONU, que fa uns anys va catalogar la miloca com una espècie amenaçada.

Aquest especialista es mostrà a favor que abans de començar més projectes s’acabin els que estan en curs i que els països primer solucionin el problema de les potencials amenaces: l’enverinament per culpa dels esquers, del diclofenac i del plom; la persecució per part de caçadors; l’electrocució; les col·lisions amb cables i molins; la pèrdua d’hàbitats i la disponibilitat d’aliments. Això darrer està relacionat amb una bona gestió dels cadàvers de bestiar i requereix acords de col·laboració amb els ramaders. També en aquest cas es considera el model espanyol com un bon exemple per a altres països.

Trencalòs

És una espècie característica dels Pirineus que mai ha estat present a les Illes Balears. El trencalòs s’ha recuperat en més del 100% en els darrers trenta anys i ara la població europea s’estima que oscil·la entre les 600 i les 700 parelles, principalment repartides entre Turquia i els Pirineus (Espanya-França). És va extingir als Alps els anys vuitanta, i gràcies a programes de cria en captivitat l’espècie s’ha refet de manera espectacular, però no sense esforç. “La cria en captivitat implica molta feina, diners i dedicació”, explicà Andevski a la conferència. Un dels principals centres de cria en captivitat especialitzat en el trencalòs és a Andalusia a la serralada de Cazorla, a Guadalentín, amb vuit o nou parelles que crien cada any de manera satisfactòria i que serveixen per donar suport als projectes internacionals. A Còrsega s’ha posat en marxa el projecte més recent per recuperar la població de trencalòs d’aquella illa.

Voltor lleonat

És una espècie molt abundant, amb un creixement del 200% a Europa en els darrers quinze anys. S’estima una població de 32.000 parelles reproductores en aquest continent, cal tenir en compte, però, que el 94% d’aquesta població és a Espanya. A Mallorca hi ha una reduïda colònia de voltors lleonats, establers accidentalment des de 2008 a causa d’un fort temporal de vent que desplaçà diversos centenars d’exemplars des de la costa del llevant peninsular fins l’arxipèlag balear. A França l’espècie es va extingir als anys vuitanta, però diversos projectes de reintroducció amb exemplars procedents d’Espanya han aconseguit fixar una població estable de 2.000 parelles. Seguint els passos de França, altres països com Bulgària, a la zona dels Balcans, han establert programes de reintroducció amb l’alliberament de 264 exemplars, la majoria procedents d’Espanya i amb una contribució de dos exemplars procedents de les Balears.

Voltor negre

Té una àrea de distribució enorme que va des de Portugal fins a Corea del Sud. Es calcula que en tot el món hi ha entre 9.000 i 12.000 parelles reproductores. Prop de 3.000 parelles estan ubicades al continent europeu, el 98% de les quals estan en territori espanyol, sobretot a Extremadura, que té una de les majors densitats mundials d’aquesta espècie. Andevski argumentà a la conferència que els models de cria en captivitat del voltor negre els va instaurar la FVSM i el Govern balear, amb un programa “pioner” en tot Europa. “Va ser un projecte de llibre, molt ben fet i, en aquest sentit, les Illes Balears han jugat un paper molt important en el programa de conservació dels voltors negres a Europa que encara es continua tenint en compte, avui dia, en la majoria de projectes”, assegurà. De l’experiència de Mallorca es va passar a la reintroducció del voltor negre a França, i després a altres països, amb un programa SOS d’intercanvi d’exemplars en quèparticipen zoològics i altres entitats.

Miloca o moixeta voltonera

És el voltor més petit, i alhora el rapinyaire més amenaçat de tot el món. Els científics encara no entenen perquè aquesta espècie no es refà ni es recupera com sí ho fan altres espècies de voltors. A Europa pràcticament la població ha disminuït a tot arreu, però no a Menorca, illa que compta amb una població aïllada, però estable i que fins i tot creix. Andevski avisà que globalment “la situació d’aquesta espècie és tan desesperada que s’ha d’intentar tot per tal de poder salvar-la, i no ens queda molt de temps”. En aquest sentit, comentà el disseny d’un projecte molt recent per tractar de conservar la miloca a França, Espanya, Portugal, Marroc, Senegal i Mali. “Cal més col·laboració i integració dels projectes locals a una escala més gran. També aquí el cas de Menorca és debatut en informes internacionals”, apuntà el directiu de la VCF.