Un volcà entre volcans
El Cumbre Vieja continua escopint lava enmig d’un territori aixecat durant milers d’anys sobre cendra i foc
BarcelonaLa història natural del volcà de Cumbre Vieja, a l’illa de La Palma, encara no està escrita. Però, tret de sorpreses avui imprevisibles, se’n podria fer un guió força aproximat a la realitat. L’explicació és que l’erupció que des de fa una setmana ha captat l’atenció de mig món no es correspon a un volcà solitari. Les illes Canàries existeixen perquè hi ha volcans que els han anat donant forma. Fins a la data, 33 de documentats. I és esperable que la xifra es faci més gran. I també que el seu comportament sigui semblant, amb la gran excepció del Teide, un monstre volcànic que exigeix vigilància constant.
Anem a pams. L’origen de les Canàries és volcànic sense cap mena de dubte. Alguns autors sostenen que van néixer fa milions d’anys en una ona que rep el nom de punt calent, una mena d’enorme fissura oceànica entre plaques tectòniques i no en el seu extrem, que és una de les característiques dels grans volcans. En el cas de les Canàries, la teoria diu que la fissura estaria enllaçada amb els moviments de plaques que haurien donat forma a la serralada africana de l’Atles. Les fissures, originàriament, haurien format volcans submarins. La lava, refredada amb el pas del temps, hauria emergit en forma d’illes més o menys extenses i més o menys fèrtils segons la composició específica de cada erupció. El temps i molt més tard l’activitat humana haurien domesticat el paisatge.
Que l’origen s’hagi de buscar tan enrere en el temps no vol dir que el punt calent hagi deixat d’existir. “Les illes Canàries s’aixequen sobre una àrea volcànica activa”, explica Rosa Mateo, investigadora de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME-CSIC). Això vol dir que hi ha grans quantitats de magma pressionant per sortir a l’exterior però a prou profunditat per no pertorbar “excessivament” la vida en superfície a escala humana. Esclar que a escala geològica estaríem parlant d’una altra cosa. “Poden passar cinquanta anys o dos segles a escala humana, però des del punt de vista geològic són períodes de temps insignificants”, reflexiona l’experta.
El Hierro, La Gomera, La Palma i Tenerife (de la província de Santa Cruz de Tenerife) i Fuerteventura, Gran Canària i Lanzarote (de la província de Las Palmas) són les illes que han emergit en el punt calent. Els investigadors calculen que van ser fruit almenys de 33 volcans, bé oberts sobre el fons oceànic o directament de l’escorça terrestre. Totes configuren el que en podríem dir zones de risc volcànic potencial.
Una prova d’aquest risc potencial la podem trobar en el registre històric d’erupcions volcàniques i en la presència de volcans al conjunt de les illes. En total, n'hi ha sis a Fuerteventura, deu a Gran Canària, onze a Tenerife, un a La Gomera, deu a La Palma, cinc a Lanzarote i un a El Hierro. “El risc no és menyspreable”, assenyala la investigadora de l’IGME. Si viatgem fins a la Península, a la Garrotxa és on trobem la zona volcànica més activa. En aquesta comarca hi ha documentats fins a 40 volcans, tot i que l'última erupció es calcula que va passar fa almenys 11.000 anys. El Cabo de Gata, a Almeria, i l’àrea de Ciudad Real es consideren zones volcàniques extingides.
Al conjunt de les Canàries hi ha fins a 19 erupcions documentades des de l’any 1430, segons dades recopilades per la Universitat de La Laguna i l’Institut Geogràfic Nacional (IGN). L'última, abans de Cumbre Vieja, va ser el 2011 a El Hierro. Prèviament cal remuntar-se fins al 1971 i el 1949, totes dues també a La Palma, l’illa on n’hi ha hagut més, fins a vuit, els últims cinc-cents anys.
Si bé és extraordinàriament difícil predir quan hi tornarà a haver una erupció amb certesa, no ho és tant advertir del risc imminent. Les tècniques de vigilància i alerta “han millorat prou” per detectar indicis de risc immediat, tot i que limitat a una dotzena de dies previs, explica Joan Martí, vulcanòleg de l’Institut de Geociències de Barcelona (CSIC).
El primer de tots, diu, és l’eixam sísmic, el conjunt de terratrèmols que el sistema de vigilància pot detectar amb prou dies d’antelació per preveure la necessitat d’una evacuació. Els tremolors sísmics es produeixen pel moviment de les capes tectòniques a causa de la pressió del magma i els gasos. Normalment es tracta de petits sismes localitzats a gran profunditat que es repeteixen cada vegada més sovint i en capes cada vegada més superficials. El GPS i els satèl·lits, afegeix Mateos, complementen la informació. “El sòl a poc a poc es va elevant a causa de la pressió”, diu. El dia de l’erupció del Cumbre Vieja es van mesurar fins a 15 centímetres d’elevació, que van passar a més de 25 els dies següents.
Gràcies al coneixement històric i a les tècniques modernes, Martí posa damunt la taula l’oportunitat de planificar el territori fent cas del risc potencial. “Sabent el que sabem, caldria repensar infraestructures i futures ocupacions humanes”, diu. “Les Canàries, i especialment La Palma, són sobre un punt calent”, alerta. Per tant, la cosa més previsible és que tard o d’hora hi torni a emergir un volcà.
