No tenim un virus, en tenim un bilió

BarcelonaQuan es parla d’un virus sempre es fa en singular. És una tendència natural: el procés de comprensió requereix simplificacions, perquè, al capdavall, la ciència no és més que un mapa de la realitat a escala diminuta. Però en el cas dels virus la diferència entre l’abstracció del virus i la realitat no només és notòria sinó que ignorar-la pot determinar l’èxit o el fracàs de les estratègies de tractament i vacunació.

Quan una persona s’infecta amb un virus, el conjunt de partícules virals que han accedit inicialment a l’organisme es replica en un procés modelat per l’evolució al llarg de milions d’anys. Per començar, entre totes aquestes partícules virals inicials ja hi ha diferències. El més probable és que no siguin genèticament idèntiques. Però encara que ho fossin, a mesura que aprofiten la maquinària de les cèl·lules per replicar-se milions i milions de vegades, es van produint errors en la construcció del material genètic que donen lloc a un ampli ventall de genomes diferents. Això fa que en un instant qualsevol de la infecció dins del malalt hi pugui haver prop d’un bilió de partícules virals amb un espectre variadíssim de material genètic. No cal dir que un bilió és molt: 10 vegades les estrelles que té la Via Làctia i més de 100 vegades la població mundial.

Quan es parla del genoma del virus que s’ha seqüenciat a partir d’una mostra d’un pacient, per tant, s’està parlant d’un genoma que no és més que una mitjana de tots els genomes de totes les partícules virals que han format part de la mostra. Una mostra que, al seu torn, és probable que no contingui tota la diversitat que manifesta el virus en l’organisme. Per tant, aquest genoma “és una abstracció que pot ser que ni tan sols existeixi”, explica el viròleg Esteve Domingo, un dels pioners d’aquest enfocament a l’hora d’estudiar els virus, que investiga al Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa de Madrid. “Treballar amb aquestes mitjanes és simplificar les coses i, per tant, té limitacions -adverteix-. Els virus són una entitat molt més complexa”.

Un núvol de mutants

A aquesta entitat complexa, que en l’àmbit científic es coneix com a núvol de mutants, és al que s’enfronta un metge quan tracta un pacient infectat. Segons Domingo, a l’hora de dissenyar tractaments virals, “durant molt de temps no s’ha tingut en compte aquesta complexitat, però ara es comença a fer”. El fet que cada persona tingui un núvol de mutants divers, que fins i tot pot ser diferent entre dues persones que viuen juntes, facilita que el progrés de la malaltia pugui superar tractaments simples. Si s’utilitza un fàrmac que, per exemple, afecta només una part del núvol, la resta pot seguir progressant. “Això és el que va passar amb els tractaments de la sida als anys 80 -recorda Domingo-. Les teràpies amb un sol medicament generaven resistència i els pacients morien. Després, als anys 90 es van utilitzar les combinacions de diversos fàrmacs i es va veure que funcionaven millor per atacar el núvol de mutants”.

L’existència del núvol de mutants s’ha comprovat en tots els virus que s’han estudiat i, per tant, és previsible que el nou coronavirus també es comporti d’aquesta manera. “Se suposa que l’èxit en el tractament de la sida hauria de ser aplicable al covid-19”, apunta Domingo amb relació a la importància d’atacar els núvols de mutants amb més d’un fàrmac.

Les mutacions acumulades

La idea del núvol de mutants és diferent de la idea de les mutacions que s’acumulen a mesura que un virus es transmet de persona a persona. En cada procés de transmissió hi ha una petita part d’aquest núvol que arriba al nou hoste i, per tant, no totes les mutacions del núvol inicial prosperen. Quan es parla de si un virus ha mutat poc o molt, es fa a partir de la comparació dels genomes mitjans de mostres obtingudes en persones diferents i al llarg del temps. Aquest ritme d’acumulació de mutacions avança a menys velocitat que tot el bullici de mutacions que es produeixen dins de cada persona infectada.