Una vida marcada pels senyals horaris dels informatius

PalmaLa meva casa està plena de ràdios, televisions i llibres. En tenc una a l’habitació, una al lavabo i una altra a la sala. M’aixec escoltant la ràdio i m’adorm amb ella. Per això dic que la meva vida està marcada pels senyals horaris dels informatius, concretament d’IB3, la Ser, Catalunya Ràdio i Radio Nacional, que va ser ca meva. A més, ara també visc aferrat a l’iPad i a dos telèfons mòbils. Però no em queix, és una necessitat professional i vocacional. Sempre he intentat estar a l’aguait del que passa, tot i que és una obsessió que ja tenia abans d’accedir al càrrec. Una vegada m’he aixecat, m’he dutxat i he pres un cafè, trec la cussa Ona, baix al bar que hi ha davall casa meva per prendre’n un altre. En aquest espai és on tenc el primer contacte amb la premsa en paper. Generalment, fent el segon cafè, ja estic assabentat de les notícies més importants del dia, però el paper em dona el que em falta per conèixer i el context. El diumenge sempre faig el mateix ritual: compr quatre o cinc diaris diferents en paper i faig una xerrada obligatòria amb un grup de jubilats i prejubilats en un bar de Felanitx. Cap d’ells ha participat del món de la comunicació, però llegeixen i miren la tele. Em serveix per veure altres perspectives i encarar bé la setmana.

Un periodista no té agenda pública, no diu d’on ve ni on va, però el meu cas és singular, ja que tot i ser periodista ara represent un càrrec públic que exigeix visibilitat i transparència. Per exemple, al meu compte de Twitter no hi puc escriure opinions i em cenyesc a compartir i a recomanar continguts d’IB3.

L’article quinzenal que public a El País em permet expressar-me i no perdre la forma periodística. Intent fer un periodisme de sensacions, a través de textos costumistes que retratin com són les Balears i els seus menjars. D’altra banda, he de dir que duc una vida solitària i tampoc m’agrada sortir de gresca. De fet, evit dinar o sopar amb polítics, si no és per un fet imprescindible. Aquesta vida es deu, en part, al tipus de feina que tenc, però també que la meva companya Joana va morir ara fa quasi dos anys. Així i tot, la consider molt plena. Pel que fa a la setmana que m’espera, començarà animada, perquè dilluns hauré de rebre la nova directiva de l’Associació de Cineastes de les Balears, encapçalada per dones directores. Dijous, volaré fins a Madrid per assistir a la reunió mensual que feim els directius de les diverses entitats comunicatives públiques de totes les comunitats autònomes. En aquesta ocasió, rebrem el nou director de Televisión del Principado de Asturias. Divendres també aniré a la darrera filmació d’Amor de Cans, una sèrie innovadora i diferent de la nostra ficció insular. Finalment, llegiré la segona edició d’aquest setmanari, del qual celebr la pervivència i la vocació. El nou model permetrà a qualsevol tenir-lo disponible al costat de la butaca, sempre a disposició.