La vida emmascarada

L’ús de la mascareta per protegir-nos del covid-19 va passar, com podem recordar tots, per diverses fases. En un primer moment les autoritats sanitàries, encapçalades per l’OMS, no aconsellaven usar mascareta tret que estiguéssim ja infectats pel virus (i evitar així contagiar-lo a altres persones) o que fóssim personal sanitari o pacients immunodeprimits. Es considerava que la mascareta havia d’estar, per dir-ho així, reservada a persones que la necessitassin de debò, i es deplorava com a comportament incívic el fet d’acudir a la farmàcia i carregar de mascaretes. Tot això succeïa principalment durant la fase prèvia a la declaració de la pandèmia per part de la mateixa OMS, el passat dia 11 de març. Eren els dies en què, a més d’acumular mascaretes a les farmàcies, la gent corria als súpers per endur-se carros de la compra plens de paper higiènic.

Més endavant, ja durant el confinament, es va considerar que la mascareta podia tenir una eficàcia preventiva més àmplia o més interessant del que en principi se li havia atribuït, i es va passar a aconsellar-la (unes fonts ho aconsellaven amb més insistència que d’altres) primer a les persones que feien feines que es van catalogar com a “essencials” i que havien d’estar en contacte amb la població: a més del personal sanitari, treballadors del sector de l’alimentació o de la neteja (les dones de la neteja es van trobar que eren aplaudides aquells dies, quan la fal·lera d’aplaudir tothom que feia una feina en benefici dels altres es va convertir en una obligació social). I de mica en mica es va anar aconsellant l’ús de la mascareta a la població en general, tot i que sempre com una opció i no com una obligació. Problema: no hi havia mascaretes a bastament per a tothom, i això va derivar immediatament en especulació amb els preus i en l’aparició d’un cert mercat negre (sobretot a internet), que ja ens hauria d’haver deixat clar aleshores que no sortiríem del confinament convertits en persones menys cobdicioses, com alguns volien -volíem- imaginar. Finalment els preus de les mascaretes (quirúrgiques, si més no) van ser regulats per llei i el seu ús va passar a ser una obligació regulada per una normativa que inclou sancions econòmiques (multes, vaja) en cas de ser incomplerta. I així ens trobam avui, se suposa que fins que tinguem vacuna i tractament contra el covid-19.

Ara tothom du mascareta, en resum, i això significa que aquest adminicle s’ha convertit en un nou objecte de consum i també en un nou generador d’usos socials. Tothom se’n queixa perquè és molesta, però no sabíem fins a quin punt: pica, dificulta la conversa (no sentim bé què ens diuen, ni tampoc projectam la pròpia veu com voldríem) i aviat fa mala olor, pel mateix material de què està feta la mascareta o -en alguns casos- a causa del propi alè. És horrible dur mascareta quan fa calor, com en aquests dies, i, a més, és fàcil oblidar-la (i aleshores un ha de cercar la farmàcia més pròxima per adquirir-ne una, i així poder entrar allà on es dirigia), que et caigui a terra (i aleshores l’has de rebutjar, naturalment) o embrutar-la amb menjar o beure (el mateix). A més, fa difícil reconèixer els altres, fins i tot quan es tracta de persones que es coneixen bé entre elles: l’ocultació de la meitat inferior de la cara fa que sovint no estiguem segurs de qui tenim davant fins que l’altre xerra, i aleshores el podem reconèixer per la veu. Hem descobert que no anaven gens desencaminats els bandits dels westerns, quan es tapaven el rostre amb un mocador just abans d’assaltar el banc del poble o la diligència.

Transportadors de mascareta

Justament aquest mateix argument (“s’emmascaren els dolents, no les persones honrades”) és el que sovint fan servir, mig en broma i mig de veres, alguns dels que fan mans i mànigues per mirar d’esquivar l’obligació de dur mascareta, o de mitigar-ne les incomoditats. Ja en els dies àrids del confinament van aparèixer els personatges que se la col·loquen davall el nas, cosa perfectament equivalent a dur la roba interior a l’altura de mitja cuixa: és a dir, no serveix per a res. Però ara molts ens hem convertit en transportadors de mascaretes: mentre anam per la via pública, procuram mantenir la distància social i duim la mascareta preparada per posar-nos-la quan hem d’entrar en algun local.

La duim preparada, on, però? Ah, amics, aquesta és la qüestió. Hi ha qui la du dins la bossa de mà (aquells o aquelles que en fan servir), i això també és discutible, perquè, depenent del que duguem o hàgim duit dins la bossa, és molt possible que ens carreguem les virtuts protectores de la mascareta. I entre els que no fan servir bossa, s’han imposat principalment dues opcions: al coll i al colze, i aquesta setmana ja n’hem vistes damunt el cap, a manera de gorreta. Les tres possibilitats són una porqueria, naturalment, i constitueixen maneres ràpides i pràctiques d’omplir la mascareta (quirúrgica, FFP2 o de disseny, com les valencianes de Closca Design, que són molt xules i fins i tot elegants) de gèrmens, bacteris, àcars i altres animalons indesitjables. És de lloar, en canvi, la varietat d’estampats: aquesta vena creativa ja va començar també amb el confinament, quan hi havia restriccions de mascareta i la gent se’n cosia a casa, amb menció especial per a les cosidores de Binissalem, que en van fer per a tot el poble. N’hem vistes de Mickey Mouse, de corets, de calaveres i les de Vox, que fan molt de riure perquè fan pensar fins on són capaços d’estampar-se aquesta gent la bandera espanyola. Tot fa pensar que no arribarem a aprendre a dur-la correctament, però que recordarem el 2020 com l’any que vam viure emmascarats.