La vida que comença després de Son Banya

PalmaQuan una entra al poblat de Son Banya sempre té la sensació que ho fa per primera vegada. El record mai fa justícia a les imatges, les olors i els paisatges humans que aquest racó de Palma amaga entre carrers amb noms de nombres i munts de fems escampats arreu. Els esquelets rovellats d’un caramull de cotxes descansen ventre amunt. Pals elèctrics farcits de cables perimetren una superfície de cases fetes amb els materials més barats que un pot trobar, totxana, uralita i guix. Rítmiques, les mosques viatgen d’una vorera a l’altra d’uns camins que no han vist mai l’asfalt, coberts de fang i de tolls d’aigua bruta.També en un racó, arrecerat del sol, s’agrupen persones de totes les edats, homes i dones gitanos, infants petits, adolescents, esbatanen els ulls davant un espectacle inaudit. Un espectacle que molts pensaven que no arribarien a veure mai.

Comencen els esbucaments

Dilluns, nou del matí. Furgonetes de l’Ajuntament i de la Policia Nacional i Local arriben al poblat. Els serveis de premsa ja han fet la seva feina i ho han difòs per les xarxes. Avui es comença a desmantellar Son Banya. L’operació que, en un principi, s’havia de iniciar el passat mes abril, es va ajornar. Cort havia d’elaborar un pla de desallotjament esglaonat que també havia de tenir en compte el reallotjament de les quaranta-cinc famílies afectades. Els funcionaris i tècnics de les àrees de Benestar Social i d’Infraestructures han treballat perquè fos possible.

Segons la regidora, Mercè Borràs, 17 de les 45 famílies abandonaran el poblat de manera voluntària. Això implica haver accedit al seguiment i al pla de reallotjament de Benestar Social i a l’entrega d’un seguit de documentació. Se’ls ofereix un habitatge, Cort no ha volgut concretar en quines barriades, i una ajuda econòmica de fins a mil euros durant dos anys.

Entre els que observen com treballen les grues hi ha Magdalena Manzano, una de les primeres persones que seran reallotjades. La seva casa és al final del carrer número 5, el primer entrant al poblat, a mà dreta. Ens hi acompanya arrossegant els peus, amb les mans dins les butxaques i l’esperit cansat.

Girar full

D’aquí a dos dies no en quedarà res, del que ha estat fins ara la seva llar. Ja s’ha encarregat de buidar-la i ara només en queda un habitacle buit amb una pica, una aixeta i l’estructura de la xemeneia. Els seus ulls blaus només volen veure-hi més enllà, molt més enllà. Assegura que fa temps que desitjava sortir del poblat. Va arribar-hi quan en tenia devers trenta i diu que no hi ha fet amics, que ella va a la seva. “A mi això no em convé”, afirma recolzada a la paret efímera, mentres cova la il·lusió de començar de zero i passar pàgina.

“Durant la nit les rates s’apoderen del poblat”, ens diu, “està tot brut, jo no vull viure aquí”, afegeix. I és que la història de Son Banya és diferent, depèn de qui la relata.

La seva casa és, de les tres, l’última a desaparèixer. En el seu lloc els tècnics d’Infraestrucures hi col·locaran un gran roc perquè ningú pugui tornar-hi a construir.

Quan preguntam a Magdalena a quin barri se n’ha anat a viure, no ens contesta. Respecta els vots de silenci que l’Ajuntament ha imposat per garantir, segons diu, la privacitat de les famílies. Segons Mercè Borràs, l’Ajuntament els assegurà que no els reallotjarien en barris vulnerables i que, si es feia, seria com una excepcionalitat i amb l’exigència d’uns informes tècnics. Quines possibilitats hi ha que es donin aquestes excepcions? Què garantirien els famosos informes tècnics? És díficil de saber. Però Magdalena ens explica que ja fa uns dies que disposa de casa seva i que per aquest motiu ja està més que satisfeta. Es tracta d’un petit habitatge que ha hagut de moblar i pel qual haurà de pagar 170 euros més les despeses.

En aquesta primera fase d’intervenció s’ha esbucat també la primera casa del carrer número 5, situada just a l’entrada del poblat a mà esquerra. Aquest habitatge havia fet fins ara funció de botiga de queviures. Hi vivien Rosa Reboredo Riba, el seu marit i els seus fills. La casa va convertir-se en runes dimarts passat, després que els operaris tallassin la biga de ferro que la connectava amb la casa contigua.

Dos dies després les màquines retroexcavadores varen tomar la segona casa on vivien Eva Díaz Fernández amb el seu marit i els seus fills. Tampoc sabem on han anat a viure. Els noms ens els aporta Flora Torres, secretària de l’associació gitana Churumbeles. Ella forma part d’aquest grup de disset famílies que volen abandonar Son Banya voluntàriament.

Futurs desallotjaments

L’Ajuntament de Palma assegura que aquesta ha estat una primera fase d’intervenció i que el setembre es reprendran les obres. Queda feina per fer per part del departament de Benestar Social, que ha d’acabar de trobar allotjament per a les altres catorze famílies que volen marxar. Entre elles hi ha la de la Flora i les seves filles Dolores i Flora Amaya. Viuen al carrer 3, al número 47, i als números 66 i 67 del carrer 4.

Flora ens explica que les assistens socials varen oferir-li una casa per a una sola persona al barri del Camp Redó, l’antiga Corea, però que l’ha rebutjada perquè és massa petita.

El menjador de casa seva és ple de marcs amb fotografies, una televisió plana que penja d’una de les parets i un aquari amb dos peixos taronges que neden incansablement. A l’única habitació, a banda de la cuina, infants de totes les edats dormen a plena llum del dia i omplen els dos llits que hi ha, un de doble i un d’individual. Tot d’una que et distreus apareix un nou membre de la família, dones carregades amb més infants. És impossible endevinar quantes persones hi viuen. Sembla mentida que d’aquí molt poc aquesta casa dissenyada amb la màxima improvisació pugui desparèixer. Flora hi viu des de 1969. Tot i que té molt clar que la seva vida a Son Banya s’ha acabat, que és hora d’iniciar una nova etapa, creu difícil poder trobar un lloc millor on encabir tota la seva família.

A partir de setembre hi haurà novetats per a ella i la resta de famílies que han de ser desallotjades. Tanmateix, un lloc com Son Banya, no s’oblida, tot i que sempre que una hi va sembli que és la primera vegada.