“Soc jo a qui han violat; per tant, jo poso les paraules”

La Cristina Mulet té 22 anys. Entre els 5 i els 9, fins que va canviar d’escola, va patir abusos d’un professor. És l'autora del blog ‘Des de les entranyes’

La Cristina Mulet té 22 anys. Entre els 5 i els 9, fins que va canviar d’escola, va patir abusos d’un professor. La tardor passada va decidir explicar la seva història al blog desdelesentranyes, parlant amb un llenguatge explícit i descriptiu per no amagar l’horror del que va patir.

Cito: Les meves paraules són crits.

És molt important parlar des del llenguatge descriptiu. Fins que no comences a posar els noms necessaris que requereixen aquestes històries, aquests violacions, com quan dic que amb “5 anys sé el sabor del semen”, la gent no fa un canvi de perspectiva. Quan vull parlar-ne, decideixo com ho vull fer perquè són fets que en un moment determinat em van poder portar fins a la mort. Jo soc la víctima, soc a qui han violat; per tant, poso les paraules, les pauses i vaig fent a poc a poc.

Des de les entranyes.

Hi ha una introspecció tan bèstia i tan dolorosa que ho torno a reviure. He de tornar a obrir aquesta cicatriu per treure el pus que hi ha dins, i posar-ho en paraules m’allibera molt. Perquè si es queda en pensaments t’ho quedes com un secret i, en canvi, el fet de compartir-ho i saber que hi ha gent que m’escolta, que em creu... és amb el que em quedo. Molta gent contacta amb mi i em diu “T’ho explico a tu perquè sé que no em jutjaràs”. Aquesta és la victòria.

C ada cop que escriu és un esforç?

Són coses tan bèsties... he passat per tres intents de suïcidi. La sensació és d’estar exhausta. Hi ha tant de dolor... Necessito el meu espai, temps per tornar a cosir la ferida, que l’he tornat a obrir conscientment per mostrar que això passa, que tothom és vulnerable. Aquests temps previs entre escrits, aquestes pauses... són perquè necessito tornar a la meva calma, tornar a cicatritzar. Sembla una contradicció, però en el meu cas, com a víctima, necessito parlar d’això, encara que hagin passat 20 anys, no serveix de res guardar-ho en un racó. El fet de parlar-ne quan ho necessites fa que la teva vida no estigui condicionada per això.

Una psicòloga li va dir que no tenia ganes de curar-se.

Et poden fer molt de mal. Si veus una persona que no té ganes de viure, dona-li llum. Després vaig tenir la sort de trobar la millor terapeuta, i va haver-hi un procés molt bèstia. Tenia una depressió lleu, no sabia qui era, no sabia què m’havia passat, vaig comentar per sobre el tema dels abusos perquè creia que ho havia superat... I aleshores vaig començar un procés dolorós d’introspecció, d’intentar connectar amb el meu jo petit, amb la meva part infantil, de demanar disculpes a la Cristina petita, que la tenia oblidada i no li havia demanat mai perdó perquè la culpabilitzava. Em deia: “T’ho has buscat. Vas buscar-te que et violessin”.

Quan va durar aquesta culpa?

Fins als 19-20 anys. Tot aquest dolor és tan bèstia que un dia, com que no el puc controlar i em controla ell a mi, l’intento materialitzar. Què vol dir? Que un dia sóc a casa, amb una mà al braç i m’estic clavant les ungles, fent-me sang i no me n’assabento. Aquell dia no ets conscient del que has fet, però a mesura que passa el temps, veus que ho estàs buscant: com que en el meu dolor emocional no puc controlar l’inici i el final, però si en el dolor físic, em faig mal. És com una recompensa. I quan no veus llum per cap costat, vas a buscar la mort. Aquest sentiment em va perseguir durant 8 mesos. Vaig tenir diferents intents d’agafar un ganivet. O abans, quan era més petita, d’anar a l’institut i beure’m un got d’alcohol. Tot amagat perquè no vols que ningú se n’assabenti. Fins que un dia la ràbia t’impulsa a dir prou. Vaig anar a la terapeuta i li vaig dir: “Em vull matar, aquest matí gairebé ho faig”.

No ha denunciat els abusos.

El fet que hi hagi víctimes que no volen denunciar hauria de fer que ens preguntéssim per què no ho fan: busquem altres mecanismes per mostrar el dolor, perquè aquí no ens creuen. Quan veig el cas Maristes i el Benítez se’n va corrent a casa seva, en llibertat... Jo, com a víctima, quina garantia tinc? No recordo cap cas en què la víctima estigui contenta amb tot el procés judicial. Jo vaig sentir-me desprotegida.

L’entorn veu bé que s’obri així?

Les meves violacions són meves i me les menjo jo com vull. Posar-les per escrit m’allibera. Si jo he de fer una cosa, la faré, i la meva família ho respectarà.

Recorda tot el que va passar?

Tres o quatre imatges, sí. Segurament la meva ment no en vol recuperar moltes més per pura supervivència, però soc conscient que en algun moment poden tornar. Si necessito novament teràpia hi aniré. Vingui com vingui, estic disposada a afrontar-ho perquè no vull tornar a anar cap a la mort, perquè aquest individu, amb tot el dolor que em va causar, és qui em va portar cap a la mort. I no hi estic disposada.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF