DELICTES SEXUALS A MENORS

“Ser víctima d’abusos sexuals no et fa ser menys home ni qüestiona la teva virilitat”

Miguel Hurtado, primera víctima a denunciar els abusos sexuals a Montserrat, publica 'El Manual del silencio'

Miguel Hurtado (Barcelona, 1982) va ser la primera víctima que va denunciar els abusos sexuals del monjo Andreu Soler, cap dels escoltes durant quaranta anys a Montserrat. Un any després de trencar el silenci, aquest psiquiatra infantil ubicat a Londres publica El manual del silencio (Planeta), un llibre que explica la seva experiència com a víctima i activista en la lluita contra els abusos sexuals infantils dins l’Església.

Diu al llibre: “Ningú va voler escoltar”. Ara escolten?

Si hagués de titular de manera realista seria: El manual del silenci, la història de la pederàstia a l’Església que la major part de la societat catalana segueix sense voler escoltar.

Falta molt.

Jo em pensava que quan trenqués el silenci hi hauria una reacció molt potent, de suport o crítica, no m’esperava un silenci clamorós. Estava acusant una de les institucions més respectades i poderoses de Catalunya i la notícia va passar sense pena ni glòria, cosa que va demostrar les profundes reticències que encara existeixen a la societat catalana a l’hora d’afrontar aquests casos.

Ho deia la seva mare: la Generalitat, el Barça i Montserrat són intocables... tot i que últimament...

[Riu.] Aquesta frase resumia la mentalitat d’una època. Era veritat, hi havia vaques sagrades, institucions que fessin el que fessin no se’ls podia fer res. A Espanya era la Casa Reial; a Catalunya, Jordi Pujol, Montserrat i el Barça. I ara resulta que s’estan ensorrant totes. Per què hi ha encara reticències al fet que surti tot? ¿Perquè la gent no sap el que està passant o bé perquè la gent sap exactament el que està passant i s’imagina què significaria obrir la capsa de Pandora? Crec que és més la segona opció: són conscients que si obrim això, serà un tsunami de corrupció i depravació.

Tothom gira el cap?

Posar-se de la banda de la víctima és molt difícil, posar-te de la banda de l’agressor és senzillíssim, només t’has de posar de perfil. Que abusin de tu ho fa una persona, mentre que l’encobriment és una traïció col·lectiva. Si et fa mal un individu, és més fàcil reparar la capacitat de confiança, però si algú et maltracta i la resta t’ignora, en qui confies?

Tornant a la seva mare, li deia: mira endavant i oblida el passat.

L’ésser humà reacciona de dues maneres: ho guarda a dins, ho amaga i fa veure que no ha passat, o bé ho treu fora. Històricament la reacció a Espanya davant del trauma -l’exemple de la Guerra Civil- ha sigut l’oblit, l’amnèsia col·lectiva: ho guardem en un racó perquè si ho exposem no sabem com gestionar el conflicte ni tenim eines per abordar-lo.

En el llibre explica la seva infància.

Perquè així explico els factors de vulnerabilitat que faciliten que un menor pateixi abusos. Ser un nen ja és un factor de risc, però, a més, alguns menors són particularment vulnerables i el seu risc de patir abusos és infinitament més gran. Intento explicar el context familiar i personal que a mi em va fer caure a les xarxes del germà Andreu. Si jo hagués tingut una relació afectiva amb el meu pare segurament no hauria patit abusos. El meu agressor era un pare substitut.

Quantes vegades ha pensat en la frase que li va dir la Conxa a la seva mare i que va acabar portant-lo a Montserrat: “És més segur que deixar que el teu fill vagi els caps de setmana a una discoteca”.

Els pares volen que els fills vagin a llocs segurs, i hi ha llocs que inspiren confiança. La meva mare veia el perill a la discoteca, que em donessin drogues, i no el veia a Montserrat, símbol nacional i espiritual de Catalunya, ni en un monjo que feia 40 anys que gestionava els escoltes.

Els pares han d’estar més alerta.

No tenen ni coneixement ni eines per protegir d’una manera efectiva els fills. La meva mare va intentar protegir-me, però dels perills que ella coneixia no sabia que l’abús sexual infantil és més corrent als entorns de confiança. Precisament, les víctimes alertem els pares d’avui perquè no cometin els mateixos errors de la meva mare: no es pot fer un acte de fe i pensar que si deixo els fills a la parròquia o en un club esportiu ja estan segurs. Jo necessitava explicar el que va passar perquè els nens d’avui no carreguin amb el secret de manera innecessària. Ser víctima no et fa ser menys home, no et qüestiona la teva virilitat. Es necessita molta més valentia per denunciar que per callar.

¿El perill és quedar-se sol?

En el meu cas, al principi, els únics que van estar a l’altura van ser les víctimes, que no em van deixar mai sol. Per a les onze víctimes del germà Andreu que van venir després de trencar el silenci va ser molt difícil, però em deien: “Estic fet pols, però no puc deixar que et qüestionin”. Això em va salvar.La setmana després de denunciar ho vaig passar fatal. L’Albert Solé, el director del documental Examen de conciencia, on vaig sortir, em deia: “Se m’ha acostat gent que conec, gent d’esquerra, que qüestionen el teu relat, que no s’ho creuen”. I el cap de setmana estava sopant amb uns amics i l’Albert em va enviar un missatge amb la portada de l’ARA: Parla la segona víctima del germà Andreu. Tota l’energia continguda va sortir i vaig dir: “Ara, per fi, em creuran”.

El germà Andreu tenia impunitat.

L’únic que ha sortit guanyant en aquesta història és ell, que va poder fer el que va voler durant dècades i no va pagar la més mínima conseqüència. Per a les víctimes va ser devastador, i a Montserrat tampoc li ha sortit bé: ha sigut pitjor l’encobriment que el crim inicial.

¿Als que llegeixin el llibre o l’entrevista què els diria?

No m’agrada donar consells, però puc explicar la meva experiència. Jo vaig pensar molt: parlar o callar. Em van convèncer dues idees. Primer: ¿realment em vull endur aquest secret a la tomba? Segon: tinc por de parlar, però ¿quines han sigut les conseqüències de callar? Això em va permetre trencar el silenci, i des que ho vaig explicar, el gener del 2019, fins que publico el llibre, la meva salut mental ha millorat exponencialment. M’he acabat de sanar quan he trencat el silenci.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF