Quan venia Vittorio Gassman

PalmaAra només se’n recorden aquells que voregen la seixantena com a mínim, però hi va haver un temps en què a Mallorca s’hi presentava, cada any, el més selecte de l’escena internacional: Lindsay Kemp, el Piccolo de Milà, Dario Fo, Tadeusz Kantor, el Teatre Negre de Praga, Marcel Marceau, Jeanne Moreau... En el centenari de Vittorio Gassman –va néixer l’1 de setembre del 1922–, aprofitant la seva actuació a l’Auditòrium de Palma el 1984, recordam la història del Festival Internacional de Teatre de Palma, tot un esdeveniment cultural que va tenir lloc entre el 1981 i el 1990.

Arrancava la dècada dels vuitanta i acabaven d’estrenar-se els ajuntaments democràtics amb tantes ganes de fer coses com manca de mitjans tenien. El 1979, amb un pacte d’esquerres, havia accedit a la batlia de Palma un jove socialista de 29 anys: Ramon Aguiló. Un resistent històric a la dictadura, Jaume Adrover, enamorat del teatre, va fer la proposta a Joan Nadal, llavors tinent de batle i responsable de Cultura. Al llarg dels deu anys de vida del Festival de Teatre de Palma, Adrover en seria el director, amb la participació activa dels tècnics de Cultura de Cort.

Les tres legislatures consecutives de Ramon Aguiló varen ser una etapa d’efervescència cultural. Va ser també el temps del Festival de Jazz i el Concurs de Pop-Rock –després recuperats–, la Mostra de Disseny i l’adaptació del Palau (ara Casal) Solleric com a espai d’exposicions. Nicolau Llaneras passaria a fer-se càrrec del departament de Cultura des del 1983 i es presentaria com a candidat a batle el 1991, però va guanyar Joan Fageda i el nou equip conservador no va optar per la continuïtat del Festival de Teatre.

S’hi ha d’afegir que, si bé aquell període es recorda com de floriment cultural, el cert és que, ni de bon tros, disposàvem a les Illes Balears de les infraestructures actuals, com la nodrida xarxa de sales de teatre. L’autonomia no es posà en marxa fins al 1983, i ho va fer de manera precària. No existia pràcticament el teatre professional –llevat del cas, únic, de Xesc Forteza–, si bé feien les seves primeres passes col·lectius avui consolidats, com Iguana Teatre i Estudi Zero.

En aquelles condicions prèvies a l’autonomia, el 8 de maig del 1981 n’arrancava la primera edició amb una doble actuació: del Grup d’Animació de sa Calatrava –creat per l’imparable activista cultural Antoni Rotger– a la plaça Major, i de la companyia basca Akelarre, amb Irrintzi, a l’Auditòrium. Semblava que el festival ens presentaria un panorama del que es feia a la resta de l’Estat. Hi participaren vuit companyies de l’exterior –Euskadi, Catalunya, Galícia, Andalusia, Castella i Lleó, el País Valencià i Astúries– i set de mallorquines, cosa que suposava un cert equilibri.

Tadeusz Kantor cau de l’escenari

En aquella primera edició es presentà un muntatge que ha esdevingut mític, la Nit de Sant Joan, d’uns gairebé principiants Dagoll Dagom, amb Jaume Sisa. La destacada companyia catalana, liderada per Joan Lluís Bozzo, presentaria al Festival, el 1986, El Mikado en qualitat d’estrena absoluta, i el 1990 Mar i Cel, amb l’espectacular vaixell pirata que, gràcies a un sistema de raïls, semblava navegar damunt l’escenari.

Per la seva banda, La Cuadra de Sevilla, creada per Salvador Tàvora, ens va donar a conèixer, el 1981, Andalucía amarga. La companyia tornaria el 1983 amb Nanas de espinas, el 1986 amb Piel de toro i el 1989 amb Alhucema. Una altra ressonància flamenca de primera categoria seria la companyia d’Antonio Gades, que hi va dur Carmen el 1986 i Bodas de sangre el 1988.

El bot cap a la internacionalitat es produí en la segona edició, del 14 de maig al 13 de juny de 1982, amb la inclusió del Somni d’una nit d’estiu de la Lindsay Kemp Company, i Arlequí i els altres, del Piccolo Teatro di Milano, encapçalat per Ferruccio Soleri, que hi faria una segona visita el 1990. Kemp iniciava així el seu “idil·li amb el públic mallorquí”, com el qualificà el periodista Matías Vallés, fins al punt de declarar, deu anys més tard: “Em sent feliç de tornar a l’illa que m’ha adoptat”. Aquesta bona entesa va trontollar el 1984 amb Nijinsky, quan Kemp imità, al llarg d’interminables minuts, la immobilitat absoluta del seu biografiat damunt l’escena. En canvi, The Big Parade l’any següent –estrena a l’Estat– i Alice el 1988 –amb Núria Moreno, filla de Núria Espert– foren sengles èxits.

El 1982, una altra formació històrica catalana, Els Comediants, va presentar L’apoteòsic sarau de gala de Tòtil I tocat de l’ala a l’Auditòrium. El 1985 tornaren al mateix escenari amb Alè i el 1989 amb La nit, a més de fer-se seu un parc de la Mar en flames –pirotècnia–, Drac de na Coca inclòs, amb Dimonis.

La tercera edició, del 14 de març al 8 d’abril del 1983, va destacar per dos dels grans noms propis del teatre del segle XX. El que seria Nobel de Literatura del 1997 Dario Fo desplegà un recital d’histrionisme amb Misterio buffo. Molt més poc conegut era, en canvi, el polonès Tadeusz Kantor, que portava a Palma Wielopole, Wielopole: la història del seu poble natal, amb ell mateix en escena i amb una tècnica i sensibilitat tals, que marcaria tot el teatre que s’ha fet després. Kantor i la seva companyia, Cricot 2, varen triar el Festival de Palma el 1988 per a l’estrena a l’Estat d’un nou espectacle, Aquí no hi torn més –de títol premonitori: efectivament, no hi tornaria. El debut va ser a punt de frustrar-se perquè el mateix dia, als assaigs, el director havia caigut de l’escenari.

El 1984, l’encaix del teatre de les Illes al Festival no acabava de resoldre’s i la fórmula triada per l’Ajuntament fou un certamen competitiu, el Pre-Festival de Teatre o Memorial Llorenç Moyà, nom suggerit per l’escriptor Josep Maria Palau i Camps en honor del dramaturg traspassat el 1981. El guanyador i finalista participarien en el festival ‘gran’ i així va ser, amb Un fantasma per a tu, de Sa Murga de Son Servera, dirigit per Antoni Palerm, i Creature’sss, del Grup Groc, de Ciutadella, amb direcció de Pitus Fernández. Però haver de competir per aquest accés no els feia gaire gràcia, a les companyies illenques. Ni el mateix nom de Pre-Festival, que sonava a teloner. Progressivament, el Memorial passà a tenir un caire no competitiu –fins que va desaparèixer, el 1989– i per accedir al Festival es convocà un concurs de projectes escènics. També era objecte de crítiques el pressupost, en contrast amb l’escassa atenció al teatre balear de les institucions.

El 1984 va ser un any estel·lar al calendari. Per primera vegada, el creador francoargentí Jerome Savary –“el teatre ha de ser com el peix: fresc i del dia”– ens portà el seu Grand Magic Circus; tornaria el 1987 amb El tango de Don Joan, de Quim Monzó. Lluís Pasqual presentà unes sensacionals Luces de bohemia del Centre Dramàtic Nacional, amb José María Rodero. I Albert Boadella, Teledeum, que tant d’escàndol havia causat per prendre a broma els ritus litúrgics –Els Joglars hi tornarien el 1986, amb Virtuosos de Fontainebleau, i el 1989, amb Columbi Lapsus.

Moreau, Marceau, Flotats, Sardà

Però res com Vittorio Gassman: per primera vegada, una estrella del cinema mundial participà en el programa, amb Una notte con... La premsa es precipità quan va arribar a Son Sant Joan, però ell va venir de mal humor i sense ganes de parlar. Ara bé, aquell mateix vespre, l’exjugador de bàsquet es va ficar els mallorquins a la butxaca amb un superb recital teixit de Kafka, Pirandello i fragments de Shakespeare.

El 1989, una altra estrella, Jeanne Moreau, feia servir el seu magnetisme inesgotable en arribar a l’aeroport. Presentava també un monòleg, Le récit de la servant Zerline. “Totes les dones sabem què és ser una criada”, declarava a El Día. Va ser començar la seva actuació amb un interrogant, “Dorm vostè?”, i a la platea s’hauria pogut sentir el zumzumeig d’una mosca.

El 1985, el llegendari Marcel Marceau va ser el plat fort del Festival. Ell, cèlebre per no dir ni una paraula a escena, en canvi en persona resultava xerraire i comunicatiu. Tot i la seva fama, no arribà a omplir l’Auditòrium. Aquell mateix any feien les seves primeres visites al programa el Teatre Lliure amb un prodigiós Goldoni i El Tricicle amb Exit, ambientat en un aeroport.

Passat l’equador, l’any següent, el Festival va viure una modificació essencial: la programació, fins llavors concentrada en unes setmanes, passava a estendre’s al llarg de tot l’any. Més temporada que festival estricte. El 1986 va ser l’any del Cyrano de Josep Maria Flotats –seu seria també el darrer espectacle de la mostra, Ara que els ametllers ja estan batuts, el desembre del 1990–; de la Madre Coraje de Rosa Maria Sardà i del Diari d’un boig de Fermí Reixach. El 1987, d’Enric Majó –Setmana Santa–, el retorn dels Mummenschanz –ja ens havien visitat el 1983– i la prodigiosa Macunaíma, en la qual la selva amazònica és recreada amb paper de diari.

Arribam a les darreres edicions del Festival, que encara ens proporcionarien vetllades memorables. El 1988, ens visitaren el mític Teatre Negre de Praga i l’irrepetible i iconoclasta Pepe Rubianes. La Fura dels Baus, aleshores tota una sensació, portà aquell mateix any Suz/o/Suz a un escenari no convencional –S’Escorxador, encara sense rehabilitar–, i el 1990 Tier Mon a un altre, el Palau Municipal d’Esports. Hi desfilaren també el Ballet de Víctor Ullate, un jove i desconegut Toni Albà, la companyia Gelabert-Azzopardi, Vol Ras, l’Òpera de Pequín i el prodigiós Miguel Gila.

Després de la desaparició del Festival, encara entre el 2001 i el 2003 viuríem un nou intent de mostra internacional –Teatres del Món, després Escenaris del Món–, aquest a càrrec del Govern i estès al conjunt de les Illes, amb trobades memorables com Hannah Schygulla, Jean-Louis Trintignant, La caiguda d’Albert Camus o el Rei Lear de la Royal Shakespeare Company Academy. Aquesta iniciativa, però, tampoc no tindria continuïtat.