TOCAR TERRA

La urbanització del camp

Albert Quintana Peñuela

Aquest geògraf captà el que ocorria a la ruralia mallorquina

El geògraf Albert Quintana va morir jove, però va tenir temps de fer un treball científic lúcid. Citar-lo és obligat quan ens referim a l’evolució dels espais urbans en el nostre context insular. Ell va veure que tot Mallorca ja era gairebé una ciutat, o una ciutat incompleta, ja que s’inscrivia en un entorn metropolità molt més ampli que la mateixa illa. En una reflexió des del prisma agrari, l’anàlisi de Quintana sorprèn per la seva lucidesa en captar, a principis dels setanta, el que passava en els espais rurals mallorquins. L’anàlisi de Quintana, imbuïda de l’arsenal conceptual d’aquells temps, però alhora bastant realista, no separava les transformacions del territori dels processos socials i econòmics que es produïen aquí i arreu. Aleshores era impossible preveure que tot el que vindria encara seria molt més desballestador del que es podia imaginar, però ja s’intuïa. I Quintana va ser capaç de veure-ho.

Espais rurals

L’agricultura ha quedat confinada a certs reductes

Avui dia sembla que, sense una política territorial i econòmica, invertir les tendències a favor de la urbanització difusa del territori insular és impossible. Quintana va vaticinar que “les classes dominants” veurien pejorativament la subsistència d’espais agraris o dedicats a l’oci de la població resident, ja que la llei del màxim guany amb la mínima despesa obligaria a aprofitar-los de manera intensiva. Per això dirigirien la seva atenció cap als “municipis agraris més despoblats”, amb valors paisatgístics i distants dels centres turístics clàssics. Més o menys és el que passa i que quasi ja s’ha consolidat per complet, amb el confinament de l’agricultura a certs reductes, si no ha fet ja el darrer badall després d’una llarga agonia. Si no es prenen mesures, preservar l’agricultura, encara que sigui a nivells minvats, pot esdevenir impossible a curt termini a Mallorca per fallida de la seva base territorial.

Bon preu de la garrova

Ara en paguen un poc més de 0,5 euros el quilo

La garrova s’està pagant bé i això compensa una mica la mala anyada de l’ametla i, a més, amb una gran quantitat d’arbres morts o mig morts, segons zones i varietats. Sembla que enguany el contingut en garroví és òptim i que la demanda estira fort. Tot plegat ha duit a preus una mica superiors a 0,5 € per quilogram. El resultat és que s’estan collint garroves arreu i a les totes, fins i tot de llocs on feia anys que es deixaven per a les ovelles. Els pagesos, molt escalivats amb això dels preus -sobretot pel que ha passat amb el preu de l’ametla aquests darrers anys-, no s’ho acaben de creure. I, per si un cas, miren d’aprofitar el moment abans que giri el vent.

Figuera en un hivernacle

És una manera de replantejar-ne el conreu

Quan el meu amic m’ho va mostrar, no m’ho podia creure. Vaig entrar dins un hivernacle i, en lloc de trobar-hi tomatigueres o pebrers, hi vaig veure una figuera, una sola figuera, que d’una manera semblant a les grans figueres estalonades de Formentera ocupava tot l’hivernacle. Entraves dins aquell espai i et trobaves voltat de branques carregades de figues de primera qualitat i tractades pel seu propietari amb un esment poc comú. Aquelles figues aviciades i llacoroses apareixien en el mercat en el moment en què el seu productor havia calculat i per això ja n’havia seleccionat la varietat. Li prenien les figues de les mans i el preu el posava ell; no en tenia prou per atendre la demanda. Segurament aquella figuera encara és dins el mateix hivernacle i les seves figues continuen reportant un bon ingrés a aquella família. El cas és que el conreu de la figuera encara és a replantejar i aquella bona gent n’havia trobat una manera.

Vendre el que és de lluny

Saber d’on prové un producte, qüestió de seguretat alimentària

En alimentació, hi ha un concepte bàsic que és el de ‘traçabilitat’, el procediment que documenta les passes d’un aliment abans d’arribar al consumidor. La traçabilitat permet saber per quines mans han passat els productes i on, com i quan s’han cultivat, transformat i comercialitzat. És un procediment lligat a la seguretat alimentària i imprescindible per garantir una alimentació saludable. Però la traçabilitat exigeix esforç. Darrere cada crisi alimentària provocada per adulteracions dels aliments hi ha una demanda de traçabilitat, però la normalitat tendeix a afluixar l’exigència de rigor. La traçabilitat també permet al consumidor destriar l’origen dels aliments, factor gens secundari per determinar-ne la qualitat i evitar que se’ns doni gat per llebre. Per això preocupa veure que en molts punts de venda no se segueix cap norma de traçabilitat i s’amaga l’origen dels productes.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF