PalmaLes lluites obreres en el sector turístic foren poques, aïllades i descoordinades de la resta de lluites a la Península. Sobre això, ens diu Josep Garcia en la seva tesi doctoral: “En comparació amb el que succeïa en la majoria de grans ciutats d’Espanya, la conflictivitat a Mallorca era ínfima. Ni la creació de cada vegada més organitzacions d’oposició antifranquista ni la major estructuració de CCOO, ni tampoc la coordinació de l’oposició en organismes unitaris, havia aconseguit augmentar la conflictivitat laboral i política a l’illa”.
Les lluites estaven impulsades per una minoria del Partit Comunista d’Espanya i per religiosos que feien feina a l’hoteleria, com Jaume Santandreu, Carmel Bonnín, Maria Bonnín, Maena Joan, Antoni Tarabini, Paco Obrador i Sinfo García. Molts d’ells ocuparan càrrecs importants en el futur.
En els darrers anys de franquisme que vivia Palma es podien donar situacions completament oposades en la concepció de la ciutat. Mentre esclatava la lluita contra el pàrquing davall la Seu, s’acabava de construir un edifici d’habitatges per militars, enorme, damunt el Baluard del Príncep, totalment contrari a les normes de Patrimoni. L’edifici va ser dissenyat per l’arquitecte Juan Castañón de Mena el 1966. Castañón seria ministre de l’Exèrcit poc després, entre el 1969 i el 1973, anys en què era executat el projecte. L’edifici seria finalment demolit l’any 2014.
Hem de mencionar una reacció minoritària, però potent, del gremi d’arquitectes, sensibilitzats pels abusos quotidians. Com a antecessors, cal esmentar Gabriel Alomar i Josep Ferragut, i com a nucli actiu Antoni Alomar, Damià Sunyer, Manuel Cabellos, Joana Roca, Carlos García-Delgado, Jaume Carbonero i Tomàs Fortuny, ja que la seva feina a l’oficina d’informació urbanística del Col·legi d’Arquitectes va ajudar a evitar o limitar alguns dels impactes més grans.
Entre tots, cal destacar Josep Ferragut, un gran arquitecte, autor entre moltes obres del polèmic edifici de Gesa i de l’església de la Porciúncula. Andreu Manresa el descrivia així en un article en El País el 2015: “Burgès, culte, enriquit, solitari i abstret, ha estat encimbellat en un bon llibre, José Ferragut. El arquitecto, del seu nebot Josep Ferragut, la seva filla, la periodista Mar Ferragut i l’analista Jaume J. Ferrer Forés. És un magatzem d’informació, seleccionada, que explica al singular autor, catòlic, exigent, estrany, amb rampells, exmilitar, modern i clàssic. Fou testimoni i coautor del boom urbanístic de la costa i del Llevant de Palma. Visqué l’expansió hotelera, una mina d’or”.
La seva mort el 1958, a 56 anys, mai va ser aclarida, com s’explica al blog creat per la seva família: “El valor del seu llegat professional va quedar entelat durant molts d’anys per la seva mort prematura i tràgica, ja que va ser assassinat quan tenia 56 anys; un succés que va causar gran impacte a la Mallorca de l’època i que va donar sort a tota classe de rumors i se’n va crear una llegenda de misteri (l’assassinat mai no va ser resolt) que va provocar que la seva important tasca com a arquitecte quedàs en segon pla”.
