HÀBITATS NATURALS
Societat 25/12/2020

Tornar a casa per Nadal (o no tornar-hi)

Uns no s’han decidit a venir, d’altres hauria estat millor que no haguessin vingut i, afortunadament, alguns han pogut venir sense problemes i en bona hora

Sebastià Alzamora
4 min
Tornar a casa per Nadal (o no tornar-hi)

PalmaHi ha un acudit que diu que els mallorquins són persones que bàsicament fan dues coses a la vida: passar pena i anar a cercar qualcú a l’aeroport. Enguany, a causa del coronavirus, la primera cosa ha anat en augment, però la segona ha minvat de manera dràstica. Fins al punt que podem dir que ara passam pena perquè ja quasi no anam a cercar-hi ningú, a l’aeroport. L’acudit, per cert, també és aplicable a menorquins i eivissencs, tot i que amb matisos, perquè allà no tenen un aeroport com el de Son Sant Joan (bàsicament ningú té un aeroport com el de Son Sant Joan, sobretot per la desproporció que es produeix entre l’aeroport pròpiament dit i la zona a la qual dona servei).

Com que soc un dels mallorquins que enguany no hauran anat a l’aeroport a recollir ningú, vaig decidir fer-ne un simulacre. El primer que em vaig trobar va ser que, si en aquestes dates solia ser difícil trobar un lloc al pàrquing de l’aeroport, enguany hi ha diverses plantes tancades i encara sobren aparcaments a voler. Vaig deixar el cotxe perfectament arrenglerat amb la porta que accedeix a la terminal, i vaig tenir a la meva completa disposició les escales mecàniques que baixen al mòdul d’arribades (que vaig fer servir evitant escrupolosament de posar les mans a la barana, naturalment). No hi havia dispensadors de gel hidroalcohòlic pertot arreu, de manera que vaig fer ús del que duc sempre al damunt per a casos de grans companyies posades en aquest món pel diable (Aena n’és una) i que escatimen coses essencials com aquesta. En tot aquell hall -habitualment estibat de gent els dies de cada dia, i ja no diguem per festes- em vaig topar tan sols amb dos homes més, que arrossegaven maletes a la recerca del seu cotxe. A baix, en sortir a mà esquerra, hi ha una garita d’informació, de l’interior de la qual se sentia una veu triomfal:

-M’han tocat dos-cents euros!

Era una empleada, que ho contava a una companya seva. Era dimarts, el dia del sorteig de la Grossa (o del Gordo, perquè el nom de Grossa se l’ha fet seu el sorteig català, amb els seus fabulosos anuncis psicotròpics), a prop de migdia. L’altra empleada contestava:

-Què dius! Amb un dècim?

-No, amb unes papeletes!

Les dues veus de dona dringaven alegres i formaven un contrast ben evident amb la tristor ambiental que s’ha ensenyorit de l’aeroport i l’ha convertit en un decorat de ciència-ficció de sèrie B (més ben dit: no l’hi ha convertit, sinó que ha fet palès que no és més que això). El cafè/restaurant/ take away que hi ha a la sortida del pàrquing, de nom Oasis, està tancat i barrat i silent. A la parada de taxis n’hi ha poquets, amb evidents poques feines, i no hi ha ni rastre dels autocars que solien esperar la turistada per dur-la cap als seus recintes de tot inclòs (el poeta clàssic es lamenta al fons: où sont, où sont, les autocars d’antan?). Fa un sol brillant i un poc coent, prop dels vint graus, clarament inapropiat per a les festes nadalenques i per a un aeroport que, un dia com aquest, solia tenir un trànsit de milers de persones i avui es veu desert.

Les retrobades

Les cintes transportadores que anaven del pàrquing cap a les arribades mai no han funcionat gaire bé, però ara estan aturades i precintades. La zona d’arribades ha quedat suprimida o, per ser més exactes, reduïda a la mínima i més incòmoda expressió: els pocs que venen a esperar algú han de fer-ho defora, sota el voladís que solia servir perquè els fumadors poguessin fer la darrera o la primera cigarreta, segons si anaven o tornaven, a recer de la pluja o del sol. Els viatgers surten per una única porta, de manera que no hi ha possibilitat d’equivocar-se. Alguns s’abracen amb els familiars, o els amics, o la parella, o qui sigui que els ha vengut a cercar; d’altres dubten i sembla que no sàpiguen què han de fer. Ningú es besa, tret d’una al·lota i un jove (la que arriba és ella) que refreguen les mascaretes i riuen. Una altra al·lota és recollida pels que fan tot l’efecte de ser els seus pares, i la mare se li abraça emocionada. Ella exclama: “bueno, bueno ” i se’n van tots tres plegats. Dues parelles d’alemanys en recullen una tercera, i se saluden amb crits i rialles: eviten l’abraçada però se saluden fent xocar els punys. Una altra parella que deu anar pels seixanta recull un home de la seva edat, i quan s’han saludat -sense gaire convicció- la dona pregunta:

-Al final no ha vingut, no? -I el nouvingut respon:

-No, s’ha estimat més quedar a Barcelona...

Aquesta és una altra constant d’aquestes festes: les persones que, a pesar de no tenir-ho expressament prohibit (els aeroports estan oberts), se n’afluixen de venir per no exposar-se, ni exposar els altres, a un mal que ara ja tots sabem que no és gens major. Ho sabem, o ho hauríem de saber, a pesar d’alguns partits polítics i d’alguns mitjans de comunicació que es dediquen a escampar desinformació: per exemple, i a l’inrevés del que s’ha dit i publicat, a l’aeroport de Son Sant Joan es compleixen les normes i els viatgers han de presentar la PCR feta o s’han de sotmetre a la prova d’antígens.

En girar-me per tornar al pàrquing, veig un home de mitjana edat assegut a terra, amb la maleta al costat i un aspecte abatut, com si esperàs debades que algú l’anàs a cercar. Uns no s’han decidit a venir, d’altres hauria estat millor que no haguessin vingut i, afortunadament, alguns han pogut venir sense problemes i en bona hora. No afegirem més qualificatius a un any, i a unes festes, que ja han col·leccionat tots els adjectius negatius possibles. Quan llegiu això ja haurà passat Nadal, de manera que força per al 2021 i, com diu una veïna meva, pocs com aquest.

stats