Agricultura i ramaderia
L’error ha estat el de no entendre la vinculació inseparable que hi ha
Entre els historiadors de la prehistòria, a vegades s’ha format un embull a l’hora d’entendre els processos que varen dur a l’aparició de l’agricultura i la ramaderia a l’època neolítica, fa 8.000 anys. L’historiador australià V. Gordon Childe ho va explicar prou bé a partir dels anys 20 del segle passat, i una part del seu llegat continua viu. L’error en el qual sovint s’ha caigut, fins i tot a l’anàlisi de les primeres cultures balears, ha estat el de no entendre la vinculació inseparable entre agricultura i ramaderia. Sense ramaderia no hi podia haver agricultura, i sense agricultura no hi podia haver ramaderia. La domesticació de les plantes i dels animals va ser un sol procés en el qual els animals aportaven aliment, treball i fertilització, i els camps alimentaven els animals i les persones. I, malgrat tots els canvis, qualsevol proposta de gestió del territori amb vies de sostenibilitat s’hauria de basar en l’equilibri entre agricultura i ramaderia.
El model agroalimentari
Les dietes amb un excés de consum de carn no són bones
Tots els excessos són negatius i les dietes amb un excés de consum de carn no són bones. Això és obvi. El mateix podríem dir del model agroalimentari basat en les exportacions de productes des de llargues distàncies i en processos d’industrialització agrària i ramadera. Dietes desequilibrades i un model agroalimentari globalitzat són dues cares de la mateixa moneda, vinculades al model social imposat en les darreres dècades del segle XX en el qual tot el que sonàs a regulació dels mercats o a defensa dels interessos generals era considerat contrari a l’ortodòxia econòmica. Una altra conseqüència de la implementació d’aquests models va ser malmenar els complexos agroramaders tradicionals, i amb desavantatges físiques, com és el cas balear.
Un debat descentrat
No facilita entendre quina és la funció territorial i ambiental de la ramaderia
El desenfocament es produeix quan els informes científics, sempre complexos, es redueixen a conclusions simples. Els informes poden estar ben fets, no cal dubtar-ho, però allò que en transcendeix no és el qüestionament d’un model social i alimentari, sinó missatges descontextualitzats sobre el consum carni o sobre els efectes mediambientals de la producció ramadera. El ramader de les Illes, que és un pur supervivent, amb una renda per davall de la mitjana, amb produccions extensives o semiextensives, i amb una competència desigual i implacable per mantenir l’ús agrari del territori davant opcions més rendibles, es troba descol·locat en un debat que, en aquests termes, no facilita entendre quina és la funció territorial, ambiental, social i alimentària de la ramaderia.
Posar les coses al seu lloc
La proposta d’actuació retreu el nostre paper com a consumidors
Qui millor ha expressat aquest sentiment en els darrers temps és el bomber Marc Castellnou, quan amb motiu de l’incendi de Ribera d’Ebre l’entrevistadora li demanà: “Com s’inverteix en paisatge?”. La resposta va ser: “Quants dies fa que no menja carn de cabrit de ramaderia extensiva? Pensi, quan va ser l’últim dia?”. L’entrevistadora digué: “No ho sé”. I Castellnou respongué: “Vostè no sap ni recorda quan va decidir d’invertir en el paisatge del país que ara l’escandalitza per veure com crema”. La nova pregunta va ser: “Com ho fem?”. I la resposta: “Doncs pensant cada vegada que vas a comprar en quin territori vols invertir, quina economia vols afavorir i quin estament de la societat vols que continuï ocupant aquest territori. La gent jove se’n va perquè no hi ha futur. Si els donem futur, hi restaran”. Les coses es varen posar al seu lloc amb una proposta d’actuació que retreia el nostre paper com a consumidors.
La ramaderia no és el problema
“La prevenció no és donar quatre duros, sinó que és creure en el territori”
Castellnou encara va afegir: “La prevenció no és donar quatre duros per fer una mica de gestió forestal, la prevenció és creure en el territori i invertir-hi. I la cosa que ha fet més aquestes últimes hores per controlar l’incendi, més enllà dels bombers, són les plantacions de vinya, d’ametller i d’olivera”. En aquest cas es plantejava una contribució inestimable de l’agricultura en la gestió forestal, però també s’hauria pogut dir el mateix de l’aportació dels agricultors en el manteniment del paisatge, de la biodiversitat, de l’equilibri territorial o a l’hora de fer possible una alimentació saludable. La ramaderia no és el problema, és la solució.
