HÀBITATS NATURALS
Societat 05/06/2020

Telereunions: repensar, redefinir, resistir-ho

Les reunions a través de les 'web conferencing tools' s’han imposat per una força major, però estan cridades a redefinir totes les nostres rutines laborals

Sebastià Alzamora
4 min
Telereunions: repensar, redefinir, resistir-ho

Zoom, Google Meet, Google Hangouts, UberConference, TrueConf Online, Skype, FreeConference, Appear.In, Facebook Live, YouTube Live, Instagram Live, Slack Video Calls... Tots aquests són noms de les anomenades web conferencing tools (és a dir, eines per tenir reunions en xarxa, però si ho posam en anglès figura que fa més efecte) que s’han fet populars en els darrers mesos, amb motiu del confinament i de la seva gran derivada en el món laboral: la imposició i la generalització del teletreball, i la necessitat de comunicar-nos a través d’eines que ofereixen més prestacions, i de passada més proximitat, que el telèfon tradicional.

La televisió ha contribuït a popularitzar molt les reunions en xarxa, perquè n’hem vistes a voler, de connexions i d’entrevistes realitzades a través d’internet, i tothom -fins i tot aquells que no són gaire usuaris de les xarxes- s’han pogut fer una idea de què es tracta, del pa que s’hi dona, de la qualitat de les comunicacions i de les situacions curioses que s’hi solen produir. Cares vistes segurament més de prop del que convendria, volums d’àudio difícils d’ajustar, il·luminacions massa fosques o massa llampants, sortides de pla combinades amb plans impossibles, interrupcions estel·lars a càrrec d’infants i mascotes, objectes que cauen (perquè s’havia procedit abans a col·locar-los de manera improbable, a fi que sortissin durant la comunicació per fer bonic) i un llarg etcètera d’anècdotes que resulten més o menys gracioses quan passen als altres, però prou desesperants quan les protagonitza un mateix. De tota manera, les més habituals solen tenir a veure amb senyals d’internet que van i venen (i per tant amb interlocutors que es connecten i es desconnecten de manera intermitent), i amb dificultats per sentir o entendre el que xerra un o altre, a causa de micròfons que fallen, acoblaments misteriosos o, senzillament, que tothom vol xerrar a la vegada i es genera un desgavell considerable. Si un no té una certa perícia en l’ús del kit bàsic (auriculars, càmera, micròfon), el més fàcil és que els entrebancs apareguin. I per altra banda, s’ha d’admetre que l’abaratiment de la tecnologia està molt bé, perquè permet que hi accedeixi la majoria, però també fa que, físicament, tots aquests estris tinguin un aire inevitable de nyigui-nyogui, de cosa que ja es veu que s’ha de fer malbé.

Tot i que d’unes es diu que tenen millor o pitjor seguretat que d’altres, o una qualitat més alta o més baixa en diversos aspectes, totes les plataformes, com se les anomena, tenen en comú el fet de facilitar actes de comunicació en els quals hi som però no hi som. Hi ha la nostra imatge que xerra i es mou, però cadascun de nosaltres es troba molt lluny, tal vegada a l’altra punta del planeta. No és necessari subratllar una vegada més el pas endavant que això significa. Podem tenir interlocutors escampats arreu del món, amb els quals no fa tant de temps només ens hauríem pogut comunicar com a molt per telèfon (en telefonades àrdues, cares i de només dues veus), o per carta, i els podem reunir en trobades de fins a vint-i-cinc o trenta persones. Són moltes les veus que adverteixen, a més, que aquesta tecnologia es troba tot just a les beceroles, i que aviat li hem de veure fer canvis encara més espectaculars, que ens han de dur a poder projectar avatars de nosaltres mateixos que viatjaran, en representació nostra i en forma de feixos de llum, fins a llocs on no hem estat mai per trobar-se amb persones que mai no hem conegut. No es pot negar que la proposta és suggestiva.

Rutines laborals

Les telereunions, com se les anomena, s’han imposat per una força major -el coronavirus-, però estan cridades a redefinir totes les nostres rutines laborals, a fi i efecte que puguem repensar-nos profundament. Redefinir i repensar, no necessàriament per aquest ordre, són les consignes que han sorgit del panorama bromós que ha quedat després de l’emergència sanitària. Les telereunions ja existien, per altra banda, però encara no s’havien generalitzat ni de bon tros com ho han fet durant aquesta primavera que ens ha estat escamotejada pel virus: es recorria a les telereunions -o a les videoconferències- només en casos excepcionals, si parlam de l’àmbit professional. Si parlam de l’àmbit més personal, hi havia qui les feia servir amb finalitats eroticofestives, que de tot hi ha en aquest món (tot i que, per descomptat, no coneixem ningú que hagi fet mai tal cosa). Ara han vingut per quedar (per fer servir una altra espantosa frase de moda), i el més segur és que bona part del món laboral del futur immediat combini la presencialitat amb les comunicacions en xarxa. Sempre que es tracti de feines que ho permetin, clar: de moment, es requereix la presència física del repartidor, o del pagès, o del cirurgià, per dur a terme les seves labors.

Les telereunions, en fi, ofereixen nous avantatges, com el fet de poder assistir-hi en calçons curts o, fins i tot, despullats de cintura en avall. També s’evita el fet de trobar-se directament i haver de compartir espai amb persones que no suportam, i fins i tot es renova el repertori d’excuses per no assistir a una reunió: abans podíem recórrer a una malaltia imaginària, però ara podem pretextar un suposat virus informàtic, per exemple, perquè tothom s’estimi més no connectar amb nosaltres i deixar-nos tranquils. Al cap i a la fi, els ganduls i els que s’arrepengen en els altres també necessitaran repensar-se i reinventar-se, ara també online.

stats