HÀBITATS NATURALS

Si són rebaixes, això deu ser Palma

Les compres compulsives arriben a Palma un any més

-Cercava mocadors, per fer un regal.

-Això que cerca és a la botiga d’aquí davant. És que som botigues independents, sap?

-Bé, però són de la mateixa marca...

-Sí, la marca és la mateixa, però són botigues independents. Totalment independents, cada botiga és independent de l’altra, no sé si m’explic.

-Perfectament. Són botigues... independents.

-Del tot.

El diàleg que acaben de llegir és verídic i es va produir fa pocs dies dins un local del grup Inditex, on pel que sembla s’han pres seriosament la qüestió de la independència dels seus establiments. Podia haver-se tractat d’una curolla del dependent que ens va atendre, però vàrem parar l’orella i vàrem comprovar que es tractava d’una consigna estesa entre el personal. Al taulell on hi ha les caixes de cobrament es produïa aquesta conversa:

-M’han regalat aquesta peça, però no és la meva talla i venc a canviar-la.

-Sí, però ha d’anar a la botiga d’aquí davant. És que nosaltres som independents, aquesta botiga i la d’aquí davant són independents.

-Clar. Així he d’anar...

-...a la d’aquí davant, per favor. Em sap greu, però aquí és impossible que li puguem fer el canvi, perquè som independents.

Sabíem que l’amo d’Inditex, Amancio Ortega, a més d’un dels homes més rics del món, és també una de les persones més bondadoses que existeixen. Dona menjar no sé quants milers d’empleats, i de tant en tant regala costoses màquines a les unitats d’oncologia d’alguns hospitals públics. Això el fa aparèixer com un benefactor de la humanitat en contraposició amb ‘els polítics’, que com tothom sap són una vergonya. Ortega, en canvi, és un d’aquests milionaris amb un cor que no els cap al pit de tan gran que el tenen, una espècie que a Mallorca tractam amb un desagraïment que ens hauria de fer empegueir: empresaris d’oci nocturn acusats injustament de crims i delictes espantosos, tennistes de fama mundial que podrien dur els seus negocis a Kuala Lumpur però que decideixen quedar aquí i són insultats per l’esquerra pollosa... Estugosos i envejosos de tot, tractam els nostres prohoms amb vilipendi i, fins i tot, amb presó. Però ells, abnegats, continuen vetllant pel nostre bé.

Sabíem, dèiem, que Amancio Ortega pertanyia a aquesta estirp filantròpica (no facin cas de les males llengües que parlen d’explotació infantil a països remots), però ignoràvem que també fos, a més, un ferm impulsor del dret a l’autodeterminació, que ara també està de moda, de rebaixes i de rematada a l’estat espanyol. Sigui com vulgui, la confederació de botigues independents del grup Inditex, amb les seves dues gammes de preus i qualitats, són un dels escassos recordatoris que queden de l’existència d’un fenomen antigament conegut com a classe mitjana. Especialment al centre de Palma, on fins i tot en temps de rebaixes la majoria de l’oferta que es concentra al Born, a Jaume III i als carrers dels voltants (al distrito centro, com l’anomenen les persones distingides) du marcats uns preus més aviat obscens per a un país -amb perdó- en què tres de cada deu treballadors no cobren més de 736 euros al mes, i on més de la meitat treballen per menys -bastant menys, la majoria de les vegades- de 1.500. Per altra banda, les botigues independentistes d’Amancio Ortega pertanyen a una multinacional, però una multinacional que, per la seva espanyolitat, gairebé tan castissa com la dels palmesans del distrito centro, fa que per a molts no sembli tan estrangera com la resta de franquícies que han arrasat el comerç local. És cert que a Jaume III, precisament, persisteixen encara algunes botigues de tota la vida, però l’acumulació de franquícies invasores al centre de Palma és de tal densitat que fa que efectivament sembli que ens trobem encara dins la zona de botigues de l’aeroport de Son Sant Joan. Una sensació que anirà en augment si Aena tira endavant la seva idea d’engrandir-lo encara més, l’aeroport, de tal manera que Palma es converteixi en una espècie de vestíbul de la terminal que cadascú tingui més pròxima al seu domicili.

No hi ha aglomeracions ni desbandades als comerços del distrito centro : aquesta casta de comportaments queden per a les classes definitivament baixes, que són les que es vesteixen a les grans superfícies i als centres comercials (tot i que el flamant quart de vicepresident Pablo Iglesias ha decidit posar de manifest que ell va al Congrés abillat amb camises de Carrefour i/o Alcampo). Sense pausa, amb la freda determinació de qui vol topar roba del seu gust dedicant-hi la mínima quantitat de temps possible, els clients i les clientes (tots sols, per parelles o en grups) entren i surten dels locals, sovint ja carregats amb les bosses de les adquisicions que acaben de fer a altres botigues. Es veuen rostres il·lusionats, d’altres d’impacients i no pocs que intenten (debades) dissimular el disgust per la factura que passen els excessos nadalencs, en forma d’adipositats i sobrepesos. Les peces molt cenyides susciten atacs de cruel sinceritat conjugal:

-No t’agrada?

-La camisa sí, però a tu te cau com un tir, estimat.

Aquesta conversa també és verídica, sentida en uns emprovadors autodeterminats del grup Inditex. Entre black fridays i tants altres estrategemes per oferir descomptes, encoberts o no, segurament les rebaixes de gener ja no tenen la rellevància d’altres temps. Però tampoc en té el centre de Palma, una zona que algun dia va tenir una fesomia i un caràcter i que ara també s’assembla a algú que intenta embotir-se una camisa o un vestit que li va estret. El mal gust i la fixació per les aparences de qui ha oblidat la diferència entre guanyar doblers i rebentar, i que no té inconvenient a malvendre allò que és, allò que va ser i allò que podia haver estat.

EDICIÓ PAPER 08/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF