DESENVOLUPAMENT
Societat 09/03/2019

“On són els africans que ajuden africans?”

Les ONG s’autoregulen per no caure en l’abús del dramatisme, que consideren que és contraproduent

Marta Rodríguez
4 min
Una nena és tractada de sarna, a bord de l'Open Arms, sense que se la identifiqui i mostrant-la en tractament.

Barcelona¿Com reben els africans les campanyes de les ONG internacionals d’ajuda al desenvolupament? Com un missatge que a l’Àfrica no hi ha esperança i hi impera la guerra i la misèria però que, amb tot i paradoxalment, es comprèn el recurs d’imatges de nens desnodrits. Són les grans conclusions de l’enquesta que ha elaborat el Fons d’Assistència Internacional d’Estudiants i Estudiants Noruecs (SAIH), un organisme que intenta trencar els estereotips del sud. Des d’Oslo, la presidenta del fons, Beathe Ogard, admet la “sorpresa” de saber que una “gran majoria escolliria imatges negatives sota l’argument que les campanyes es fan per recaptar fons”. Sobretot li xoca perquè no hi ha una relació evident entre el dramatisme i els diners recaptats. De fet, apunta que SOS Children’s Villages “va batre el rècord de recaptació de fons amb un anunci amb un adolescent noruec a la parada d’un autobús per ressaltar la situació dels refugiats a Síria”. Sense cap estereotip ni tòpic.

L’enquesta és una bona excusa per fer examen a les ONG catalanes i constatar la distància entre els dos mons. Els emissors del missatge asseguren que fugen de la pornografia de la pobresa, mentre que els africans s’hi senten identificats tot i que amb matisos. Laura Hurtado, responsable de comunicació d’Oxfam Intermón, explica que l’ONG té un “codi de conducta que fixa línies vermelles” per evitar l’explotació de misèries. Primer, diu, perquè abusar de la gana, la guerra o les malalties “no porta al compromís perdurable” en les causes en què s’intenta ajudar i, segon, perquè “el dramatisme ja no interpel·la” el públic.

“La pobresa per la pobresa no serveix de res, perquè no aporta solucions ni sacseja consciències”, diu Ana Fernández, de la unitat de producció de Metges sense Fronteres (MSF), una altra ONG internacional amb fort arrelament a Catalunya. En aquest sentit, és important el context, explicar les claus i les causes de la crisi per entendre com s’ha arribat fins allà per subratllar que “el problema no se solucionarà amb una simple donació”, apunta Ogard.

Els precedents del Domund

Montse Santolino, responsable de LaFede, que aplega 117 entitats catalanes, apunta, a més, que el dramatisme superlatiu “rebaixa el nivell de tolerància a un públic cada cop més insensibilitzat” per imatges colpidores. “Venim del Domund [les donacions de l’Església per a les missions]” i “dels nens de Biafra”, afegeix Santolino, que admet que la ciutadania és molt crítica amb l’abús de segons quins missatges alarmistes o dramàtics.

A MSF també es regeixen per normes “estrictes” tant en les fotografies com en els textos. “No apel·lem al xantatge emocional del nen desnodrit”, subratlla Ana Fernández, de la unitat de producció, i per contra es demana “salvaguardar sempre la dignitat” dels pacients. Com Intermón, MSF “mai” publica una fotografia d’un menor sol, sinó que sempre ha d’anar acompanyat de progenitors o personal sanitari, ni cap imatge que situï la persona necessitada d’ajuda en una posició “inferior”. Aquest és un dels retrets que fan alguns enquestats, que es dibuixi l’Àfrica com un “lloc lamentable que necessita ajuda”, en paraules d’una ugandesa de 22 anys. Un altre jove apunta que es transmet que “l’Àfrica no té esperança”.

Per contrarestar la tendència, Beathe Ogard posa l’exemple d’una campanya de l’ONG Dubai Cares d’un nen somrient amb un cotxe fabricat amb ferralla i material reciclat. La imatge explica perfectament “l’ambient desfavorit on viu, però la seva expressió és de felicitat i orgull per les seves habilitats d’enginyeria”. És l’estratègia de “puc ensenyar-te com fer un cotxe de plàstic i tu pots ensenyar-me a llegir en un intercanvi de serveis equitatiu”, explica la cap del SAIH.

No es tracta d’amagar la realitat, coincideixen tant a l’Àfrica com a les ONG. Però s’ha d’obrir el focus buscant imatges igualment reals d’altres africans: gent gran, urbana, estudiants, dones professionals. “On són els doctors negres?”, es preguntava un dels nois entrevistats per l’ONG noruega queixant-se que es manté la tendència de situar els europeus com els que porten el coneixement i la tecnologia per millorar la vida de pobres, analfabets d’un món rural. Aquesta pot ser una realitat africana, però, com va deixar escrit el mil cops citat Ryszard Kapuscinski, “l’Àfrica no és un país” i, per tant, és diversa i plural, i compta fins i tot amb una classe educada. “On són els africans que ajuden africans?”, es qüestionen en l’informe del SAIH, que deplora les selfies de suposats cooperants envoltats de nens negres, reservant-se la centralitat de la imatge com a la millor captura per compartir a les xarxes.

Dues fotos positives

Hi ha maneres de buscar “canviar l’imaginari” col·lectiu sobre els africans i trencar estereotips, assenyala Hurtado des d’Intermón. Una africana de l’enquesta ho té clar: “Si fas 20 fotos, inclou-ne almenys dues que siguin positives” i que la gent pugui veure que, “encara que es pateix, no és la situació general”.

Al SAIH fa temps que hi donen voltes. L’ens és conegut pels seus celebrats premis Radiadors (una mena d’Oscars de la publicitat d’entitats humanitàries), en què denuncia les campanyes estereotipades de menors africans bruts, amb gana, esperant el blanc salvador, i en què, d’altra banda, valora, per exemple, l’anunci d’un pare sirià que enmig de la precarietat del camp de refugiats brilla com un Batman per al fill. Fins i tot els noruecs han fet humor i han capgirat els rols tradicionals en una campanya en què els salvadors són els africans, que, armats amb un radiador, porten escalfor a la freda vida de Noruega. Cada cop més infermeres, doctors i altre personal local es cola a les fotografies, però a MSF apunten que molts cops no hi ha “especialistes africans sobre el terreny”.

La crisi econòmica ha fet reduir els donants i això ha propiciat que es tornin a fer campanyes que s’havien deixat de fer fa uns anys per poc ètiques o insensibles. S’ha notat en les crides per la crisi del Iemen amb nens dramàticament desnodrits, però les ONG consultades es reafirmen amb l’efectiva autoregulació. En tot cas, la cruesa no molesta entre els africans, segons recull l’enquesta. Per a Santolino, el fenomen s’explica perquè els mateixos africans han assumit “l’imaginari de què és la cooperació” i que la seva identitat africana “està mediatitzada per Occident”. Un debat etern.

stats