Fa uns dies, la directora de Salut Pública i Medi Ambient de l’Organització Mundial de la Salut, María Neira, explicava en petit comitè a Barcelona que, quan es va reunir amb els líders europeus per discutir el problema de la contaminació atmosfèrica, molts van fer cara de circumstàncies. Neira els demanava un pla d’acció i un termini d’execució. Alguns reclamaven un marge de temps prudencial. “De quant? De cinc anys?”, els va preguntar. “Cada any moren a Europa 400.000 persones per la contaminació atmosfèrica; feu els càlculs”, els va dir Neira.
El problema és global. Segons un estudi dirigit per l’enginyer Richard Fuller de la Global Alliance on Health and Pollution, publicat aquesta setmana a la revista The Lancet Planetary Health, la contaminació atmosfèrica és responsable de 6,7 milions de morts prematures cada any. Si a això s’hi afegeix la contaminació de l’aigua i la pol·lució provocada per metalls, la xifra s’enfila fins als 9 milions de morts, que representen el 15% dels 60 milions de persones que moren anualment al món. Per posar aquestes dades en context, és interessant comparar-les amb les morts per la pandèmia de covid, considerada per molts la pitjor crisi sanitària del segle XXI: en poc més de dos anys han mort 6,3 milions de persones de covid a tot el món. A més de provocar morts, la contaminació atmosfèrica genera molts problemes de salut. Sense anar més lluny, estudis de l’Institut de Salut Global (ISGlobal) han conclòs que a Barcelona la contaminació atmosfèrica dona lloc a 500 morts prematures, més de 2.000 casos de malaltia greu i més de 1.000 casos d’asma infantil cada any.
Canvi en els patrons contaminants
Segons el treball liderat per Fuller, les causes de la contaminació i de les morts estan canviant. Entre el 2015 i el 2019, les morts provocades per la contaminació d’aires interiors, una situació que es dona, per exemple, quan s’utilitza fusta per cuinar, han caigut de 2,9 a 2,3 milions. En canvi, les morts provocades pel mal estat de l’aire exterior, que es deriva, principalment, del trànsit i l’activitat industrial, han augmentat de 4,2 a 4,5 milions. Els autors fan una crida a deixar de considerar la contaminació un problema local que requereix accions regionals i a assumir que es tracta d’un problema planetari que s’ha d’afrontar amb estratègies globals. Fins i tot fan una sèrie de recomanacions, com ara integrar el control de la contaminació en tots els sectors productius o accelerar la transició a fonts d’energia renovables. “Malgrat els efectes en la salut, la societat i l’economia, la contaminació és un problema infravalorat a les agendes internacionals”, sostenen. D’altra banda, hi ha casos en què les mesures per fer-hi front xoquen amb altres instàncies: tot i els avals científics amb què compta, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar fa dos mesos l’ordenança municipal de la zona de baixes emissions de Barcelona en una sentència que admet recurs i que, per tant, encara no és ferma.
Eliminar la contaminació sembla, efectivament, una missió impossible o, com a mínim, ambiciosa. Segons María Neira, però, “garantir que la gent respiri aire net no es pot considerar ambiciós sinó un objectiu de mínims”.
