El silenci dels peixos de colors

PalmaSe solen associar els aquaris, o aquàriums, amb la quietud i el silenci, i fins i tot se’ls atribueix una certa capacitat reparadora de l’esperit. Hi ha alguna cosa meditativa, en efecte, en el fet de quedar-se mirant peixos nedant dins una peixera, en un silenci que sigui equivalent o proporcional al seu. Els peixos, i la fauna submarina en general, són dels pocs éssers vius que no emeten sons, i això els fa misteriosos i, a la vegada, dignes d’elogis i monuments: a cada poble o ciutat hi hauria d’haver una estàtua al·lusiva al món submarí amb una placa que digués una cosa com: “Als peixos, que no fan renou”.

De silenci, però, no n’hi ha gaire a l’Aquàrium de Palma, i no perquè els peixos i els coralls que s’hi poden contemplar siguin una excepció a la norma silenciosa de la seva naturalesa, com avisa la lletra del Cant de la Sibil·la, en uns versos realment esborronadors: “Daran los peixos / horribles crits / perdent los seus / naturals delits”. No, la fressa que se sent a l’Aquàrium de Palma la mouen, com és de raó, els seus –moltíssims– visitants humans.

L’Aquàrium de Palma es troba a Can Pastilla –in the very heart of the Platja de Palma, per dir-ho com s’ha de dir ara–, i té unes instal·lacions encara noves (inaugurades el 2007) i ben cuidades. És fàcil arribar-hi en bus des de Palma, i també en cotxe, tot i que haureu de cercar-vos aparcament enmig del bullici de la zona en ple agost. Al costat mateix de l’Aquàrium n’hi ha un, de pàrquing, que a més és gratuït, tot i que és més aviat petit: si us passa com a nosaltres (vam trobar-hi lloc tan sols a la segona volta) ja no importa que jugueu a la loteria, perquè haureu esgotat la vostra reserva de sort per a un mes, com a mínim.

A l’Aquàrium de Palma s’hi exhibeixen uns vuit mil animals d’unes 700 espècies, que no és poca cosa. I pot existir la temptació de pensar que es tracta d’una proposta que ja no té gaire interès, o que es troba fora de lloc a la destinació turística del balconing i el Megapark, el temple per la pau mundial que té aixecat no gaire lluny de l’Aquàrium el nostre prohom Tolo Cursach, i que s’encarrega de donar la benvinguda als nostres milions de turistes a la zona d’equipatges de l’aeroport de Son Sant Joan.

Però no és així: l’Aquàrium no és cap atracció passada de moda, sinó que manté una forta capacitat de convocatòria de públic, especialment públic familiar. I, diguem-ho per endavant, la seva proposta és atractiva i està ben presentada, tret d’un cert desordre en el discurs expositiu.

Amb “proposta atractiva” volem dir que els animals (peixos i coralls, principalment, tot i que en el cas del corall el presenten com un ésser enigmàtic que no és ben bé un animal ni una planta, ni tot el contrari) es veuen ben cuidats i alimentats, que les peixeres i els estancs són amplis, diàfans, que l’aigua es veu ben neta (vam tenir ocasió de veure com un bussejador feia net un dels espais, mesclat entre els peixos de colors amb una espècie d’aspiradora submarina) i que reuneix unes condicions sanitàries òptimes, etc. El desordre, per contra, es veu sobretot en les cartel·les i altres indicadors del recorregut i del contingut al qual podem accedir: sense gaire ordre ni concert, tan aviat som a la Mediterrània, com a l’oceà Índic com al Pacífic, o ens trobam amb una bifurcació que ens ofereix la possibilitat d’anar-nos-en cap a una zona anomenada Aqua Dome (Cinema en 3D) o als Jardins Mediterranis, just abans d’accedir a l’espai de l’oceà Atlàntic o dels mars tropicals (on hi ha la peixera més vistosa, plena d’exemplars de coloració bigarrada i alguna mida considerable). El dia que hi vam anar hi vam trobar a faltar els famosos taurons, que potser eren a veure el film mític de Steven Spielberg, ara que torna a estar de moda.

Un discurs expositiu multilingüe

Al final del recorregut hi ha, precisament, una projecció divulgativa de la tasca del Centro de Rescate de la Fundació Palma Aquarium, que pel que s’hi pot veure fa una labor ecològica ben meritòria. Sí que necessita un cert rescat, ja que en parlem, la llengua catalana en tot el discurs expositiu del recinte, que s’esforça a ser multilingüe (castellà, català, anglès, alemany i francès), però que sovint descuida, també és mala sort, tant el francès com el català, que té la particularitat (el català) de ser la llengua pròpia de les Balears i, per tant, hi hauria de tenir una major i millor presència. L’entrada al recinte, posats a cercar pegues, es veu una mica deslluïda per uns fotògrafs que insisteixen a retratar els visitants en un decorat que representa “el fondo del mar”, com si tots fóssim parents de Bob Esponja, i al final, la sortida ens deixa davant de la zona de bufet lliure i cafeteria, des de la qual haurem de trobar la sortida amb l’ajut d’un ascensor (!) que ens obliga a passar pel restaurant i la botiga de souvenirs abans d’accedir a la sortida. Tot això, ho arreglin.

Ara, ningú pot discutir que és un lloc idoni perquè els infants s’ho passin bomba. Els adults tampoc no callen en tota l’estona, i hi ha tal gentada, que amb la il·luminació de llums de neó i racons foscos, a moments un té la sensació de ser a una discoteca dels anys noranta. Tal vegada és per això (i per no oblidar-nos d’on som) que, no gaire lluny de l’Aquàrium, al mateix carrer dedicat a la gran Manuela de los Herreros, hi podeu trobar una bona oferta de locals de karaoke. Aquàrium i, després, a cantar una estona les cançons de Rosalía. Perquè després diguin que no té èxit el turisme cultural.