Sicília i les Balears: semblances raonables

PalmaMallorca, escriu D. H. Lawrence, “recorda una mica Sicília, però no és tan bonica com Taormina. Només molt més tranquil·la. El lloc més tranquil que he conegut mai. Sembla força avorrit. Però m’agrada i sens dubte li fa bé a la meva salut”. Sicília i les Balears: dos escenaris amb molts de vincles –s’ha dit que Mallorca és “Sicília sense morts”– que recordam ara, quan es compleixen 50 anys de la primera pel·lícula de la saga siciliana més cèlebre, la trilogia El padrí, de Francis Ford Coppola. 

El parentiu, en una Mediterrània compartida, es remunta a molt enrere. La periodista Cristina Crespo, al National Geographic, recull com Íñigo Olalde, coautor d’un estudi dirigit per la Universitat de Harvard, indica “qualque tipus de contacte poblacional entre Ibèria (o les Illes Balears) i l’illa italiana”, a partir dels genomes dels pobladors de Formentera, Mallorca i Menorca entre el 2200 i el 900 abans de Crist, i de Sicília i Sardenya entre el 5000 i el 1000. En temps més propers, l’emblemàtic bust de la deessa Tanit guardat al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, i que probablement data de finals del segle IV abans de la nostra era –i tal vegada no sigui Tanit, sinó la grega Demèter–, fou importat de Sicília.  

La major part de la nostra trajectòria l’hem compartida Sicília i les Illes Balears sota un poder comú. Per descomptat amb l’imperi romà, però també dins el regne dels vàndals, entre els segles V i VI, i l’imperi bizantí ampliat per Justinià, a continuació. De fet, una constant comuna, en la història de tots dos territoris, ha estat la successió periòdica d’invasions des de l’exterior al llarg dels segles.

Fou també Sicília l’únic territori europeu, a banda de les Balears i la Península, a ser conquerit per l’Islam, que es mantingué fins a mitjan segle XI. El primer monarca catalanoaragonès, Alfons el Cast, signà una aliança amb el rei normand de Sicília, Guillem, assenyala l’historiador Jorge Martín a Arteguías, per prendre l’arxipèlag, però “una tempesta deixarà immobilitzada la flota, frustrant el projecte”.

El net d’Alfons, Jaume I, que sí que ens va conquerir, establí una bona entesa amb el monarca sicilià Manfred –fill il·legítim de l’emperador alemany Frederic–, segons el medievalista Francesco Giunta. Tanta, que l’hereu de Jaume, Pere el Gran, es casà amb l’hereva de Manfred, Constança. Els doctors en Història Margalida Bernat i Jaume Serra han localitzat a la Mallorca de poc després de la conquesta –el gener del 1242– un sicilià, Joan de Mesina, que “va llogar a Guillem Gelabert el seu lleny” –vaixell– “per navegar cap a València”. Però els interessos de Roma eren pel mig i el papa concedí tant Nàpols com Sicília a Carles d’Anjou, germà del rei de França. Era el començament d’un llarg enfrontament que la monarquia espanyola heretaria de la Corona d’Aragó, amb els francesos com a enemics perpetus. 

Un sicilià, rei de Mallorca 

Els sicilians no semblaven gaire feliços amb el domini angeví, per la qual cosa el 1282 una revolta –coneguda com a Vespres Sicilianes– posà l’illa en mans de Pere el Gran. 

Un altre paral·lelisme entre Sicília i Mallorca és que només en aquests dos territoris s’hi establiren sengles dinasties de branques menors de la dinastia de Barcelona: a les Balears i a l’actual sud de França, els nostres Jaume II, Sanç i Jaume III, i a Sicília, Frederic II –fill de Pere el Gran–, el seu fill Pere II i els seus nets Lluís I i Frederic III. Sempre, a l’ombra dels seus poderosos familiars de Barcelona i de les seves ambicions i interessos, amb la diferència que els monarques sicilians residien a l’illa –encara el 1413 el Parlament de Catània insistia en aquesta exigència, apunta Giunta–, mentre que els mallorquins s’estimaven més quedar a la seva cort continental de Perpinyà. 

Sicília “desenvolupà un paper de primer rengle” en el comerç i la navegació de la Mallorca medieval, subratlla el doctor en Història Guillem Morro. El 1305, Frederic II “atorgava franquesa als mallorquins”, ben igual que els catalans, “en llurs transaccions comercials” a l’illa. Quan Pere el Cerimoniós, enfrontat al nostre Jaume III, demana a Lluís de Sicília que “rompés les relacions amb Mallorca”, aquest li respon que no pot anul·lar les abundants concessions d’importació de blat que ja havia fet “a merchanti maiorchini”. Un “notari mallorquí”, amb el curiós nom de Mateu de Castiglione, rep de Pere “llicència per armar” vaixells a favor d’un rival de Lluís, segons narra Giunta.  

Frederic II acollí al seu reialme l’aventurer infant Ferran de Mallorca, fill del nostre Jaume II, i sembla que hi hagué tan bona entesa entre tots dos parents que el monarca li concedí el senyoriu de la ciutat de Catània “i del castell d’Ursino amb tota la jurisdicció civil i criminal”, registra el bibliotecari J. Ernest Martínez Ferrando. A Catània va néixer el 1315 el seu fill, el futur Jaume III de Mallorca, i va morir, poc després del part, la seva esposa, Isabel de Sabran. Recull l’arquitecte Gabriel Alomar que fou sepultada a la catedral de Santa Àgata, si bé el 1333 les seves restes foren traslladades al convent de Sant Domingo de Palma i, en ser esbucat aquest –on ara són el Parlament i el Palau March–, “s’han perdut totalment”.  

Com els reis de Mallorca, els de Sicília d’origen catalanoaragonès havien de fer vertaders equilibris polítics, entre la Corona d’Aragó, els reis de França i els parents d’aquests Anjou de Nàpols, d’altres potències de la Mediterrània i, de vegades, intervencions sorprenents: Giunta assenyala que, a començament del XV, un comerciant de Trapani escriu “des de Mallorca” als seus conciutadans que el rei de Portugal planejava una expedició a Sicília amb “vint galeres i seixanta naus”. Tant Robert de Nàpols –casat amb Sança de Mallorca– com la seva neta Joana –esposa de Jaume ‘IV’, el frustrat hereu del nostre Jaume III– ambicionaren, sense èxit, apoderar-se de l’illa veïna.  

La sobrassada, un invent sicilià

S’hi han d’afegir els conflictes interns, sovint relacionats amb les ambicions externes. De vegades entre dues ciutats, com Catània i Messina, o Messina i Palerm –una mica com Maó i Ciutadella. Giunta explica que la Sicília dels segles XIII al XV fou una successió ininterrompuda d’enfrontaments entre bàndols, com les Balears entre el XVI i el XVIII. En canvi, un fenomen com la màfia, que és el referent de la saga El padrí, no té equivalent a la nostra contemporaneïtat: tot i l’expressió “Mallorca és Sicília sense morts”, títol d’una novel·la de Guillem Frontera, l’historiador Pere Salas ha posat en relleu a l’ARA Balears que mentre el jutge Giovanni Falcone va perdre la vida el 1992 per les seves actuacions contra la Cosa Nostra, per trobar un antecedent entre nosaltres de jutge assassinat per fer la seva feina ens hem de remuntar fins al 1619 –Jaume Joan de Berga. 

Martí l’Humà, fill de Pere el Cerimoniós, aconseguia la reincorporació de Sicília a la corona catalanoaragonesa –com son pare la de Mallorca–, en quedar els seus parents sense continuació masculina i en casar-se l’hereva, Maria, amb el seu propi fill, Martí el Jove. És justament el rei Martí qui, el 1403, demana que li enviïn des de Sicília... sobrassades, terme que, com informa el Diccionari català-valencià-balear, prové “de l’italià soprassata, nom d’un farciment de carn de porc”, així que l’embotit emblemàtic de les Illes seria, molt probablement, d’origen sicilià. Els dos Martí moriren sense successió legítima, circumstància que donaria lloc al cèlebre compromís de Casp (1412), al qual aragonesos, catalans i valencians no permeteren la participació ni de Mallorca, ni de Sicília: eren regnes, sí, però perifèrics i, per tant, prescindibles.

Dins la monarquia hispànica, tant les Balears com Sicília serien regits per virreis i la seva unió sota una mateixa autoritat política es perllongaria fins al 1713, quan el Tractat d’Utrecht va cedir l’illa italiana als Savoia. Encara ens governaria un mateix sobirà, Carles III, si bé no de manera simultània. El 1861 fou incorporada a Itàlia, però l’arxiduc Lluís Salvador –bon coneixedor de les illes Eòlies, a les mateixes aigües– trià el seu estil arquitectònic per construir la seva residència a s’Estaca, afegint-hi un nou lligam –un més– entre Sicília i les Balears.