Les seqüeles de la pandèmia que no s'acaba: "Ja no és fatiga, és molt pitjor"

PalmaCom un horitzó a què no s’arriba per molt que caminis, la nova normalitat semblava a tocar, però s’ha tornat a allunyar. Durant mesos, les autoritats han reiterat que la clau seria arribar al famós 70% de població diana immunitzada, però la Conselleria de Salut ja ha advertit que aquest llindar no serà suficient: farà falta arribar almenys al 85% o al 90% per aconseguir la immunitat de grup. Tampoc se sap fins quan durarà la immunitat, si faran falta més dosis, si apareixeran noves variants. A tot això, se suma el desànim d’una cinquena onada inesperada i la caiguda en picat del ritme de vacunació, que està deixant un estoc de més de 100.000 vacunes als congeladors de les Balears. 

Com ens està afectant el fet de no veure la fi de la pandèmia, després de gairebé un any i mig d’incerteses i renúncies? Oriol Lafau és clar: “Ja no és fatiga de pandèmia el que vivim, és una situació pitjor, molt més esgotadora”. El coordinador autonòmic de Salut Mental del Govern balear explica que rebre moltes notícies, en poc temps i que es contradiuen contínuament genera “una muntanya russa emocional”. “La incertesa de l’inici –continua– es va convertir en fatiga i ara, un altre pic, la incertesa –i el ball d’emocions que genera– ens ha abocat a l’inici de la pandèmia”. 

“No hi ajuda que les institucions hagin marcat objectius poc realistes. S’ha de donar esperança, però dins les possibilitats que hi ha”, sosté el vocal de Psicologia Clínica i de la Salut del Col·legi de Psicologia de les Illes Balears, Toni Riera. Creu que el coneixement científic s’ha utilitzat políticament. “S’ha jugat amb conceptes com la nova normalitat: Què és això? Hi arribarem i ja està? Idò no”, afegeix. Com a conseqüència d’aquesta crisi sanitària i econòmica, augmenten exponencialment els quadres d’ansietat i depressió amb la simptomatologia més lleu, sobretot insomni i tristesa. “Tenim la metxa més curta. L’ansietat que hi ha a l’ambient fa que botem tot d’una i ho feim amb l’entorn més proper: la família, la parella… Les relacions són més tenses”, exposa el coordinador autonòmic. 

Què podem fer per mantenir una certa estabilitat? El consell de Lafau és “no avançar més de 48 hores, viure el moment i pensar que el 90% de les coses negatives que pensem no es compliran, i així ens podem estalviar molt de pensament negatiu”. Riera posa damunt la taula la importància de cuidar l’entorn. “Vivim en una societat molt individualista i ens oblidam que la nostra salut mental i l’estat d’ànim depenen de la relació que tenim amb l’exterior: amb els amics, la família, la feina, etc”, afegeix.  

L’impacte de la pobresa

La pandèmia ha fet trontollar les vides, però no totes de la mateixa manera. “Hi ha moltes famílies que ja arrossegaven una situació de vulnerabilitat des de la crisi del 2008 i, amb el coronavirus, ha estat una caiguda lliure”, diu la psicòloga Marga Seguí, que dirigeix el servei d’atenció psicosocial de Càritas. “Et pots imaginar què ha significat tot això. Ha estat molt dur, perquè acompanyam situacions molt dures”, continua. A més, assegura que ara té més demanda d’acompanyament que al principi de la pandèmia. Veu situacions molt diverses, però destaca la duresa de les vivències que han tingut les persones migrants que varen arribar a la comunitat autònoma poc abans d’esclatar la pandèmia. “Persones amb l'expectativa de fer feina per la temporada que quedaren atrapades”, descriu Seguí, i afegeix que “el procés migratori en si ja implica un dol i una adaptació, i a tot això s’hi va sumar que no podien conèixer altra gent ni relacionar-se”. 

Per aquest tràngol va passar Alejandra Tabarés. Va deixar Colòmbia a final de febrer i només quinze dies després d’arribar a Mallorca l’Estat decretava el confinament total. “Estar tota sola, en un lloc que no coneixes, topar-te de sobte amb la pandèmia… He passat moltes coses lletges i això m’ha obligat a fer el cor fort”, explica. El pitjor moment el va viure fa un mes, quan la seva mare va emmalaltir de covid-19 al seu país i va estar realment greu. Conta Tabarés que varen ser “els pitjors vuit dies” de la seva vida, i gairebé se’n torna al seu país. Però la mare es va recuperar i ella va decidir quedar. La distància pesa, s’enyora, però vol continuar aquí, convalidar el títol d’auxiliar d’infermeria i ajudar la família. “Tot és paciència. No t’has de desesperar, perquè així no arriba res mai”, argumenta. Això no obstant, admet que per arribar a una certa calma li “ha costat molts plors”.

Sense canvis antropològics “radicals”

Un dels impactes de la conjuntura pandèmica que més estan costant a les societats occidentals és la incapacitat de projectar res en un futur a mitjan o llarg termini. Però aquesta organització social no ha estat sempre així. De fet, és relativament nova: apareix amb la modernitat, al segle XVIII. Així ho explica la doctora en Ciències Socials i Polítiques i professora de la Universitat de les Illes Balears Maria Gómez: “En lloc d’estar mirant els designis de Déu, observar el passat o els ritmes naturals, passam a planificar a futur sempre”. Així, la modernitat “obre un horitzó d’expectatives que construeix el dia a dia”, assenyala la doctora. I, en aquesta lògica, “es dona molt de valor a l’experiència individual”, indica.

És important entendre –exposa Gómez– que aquesta tendència a viure projectant és una dinàmica del nord global, però la gestió del temps és desigual, depenent del lloc o situació socioeconòmica que es visqui. “Els països del sud global estaven ja més propers a la mort. Als del nord, la sensació de vulnerabilitat ja afectava molta gent el 2008: si tens un avís de desnonament, és difícil planificar res”, desgrana. El virus també ha fet que no es pugui tenir tot tan sota control, una altra característica del món occidental i urbà.

Amb tot, Gómez afirma que no hi ha hagut un “canvi antropològic radical” en la manera de relacionar-nos ni d’organitzar-nos. “Ens resistim i esperam tornar a una nova normalitat, però sembla que la realitat és una altra”, diu la doctora. En aquest punt, posa èmfasi en l’impacte del canvi climàtic: “És la gran incertesa i ens hauria de portar a repensar com ens organitzam la vida i gestionam els recursos com a humanitat, perquè, si no, tindrem altres ensurts”. Per ara, creu que la tendència que hi ha a occident és “voler continuar anestesiats i, al capitalisme, això li va molt bé perquè ens mantenim en la lògica del consum”, tanca.