Segones rebaixes a 27º

PalmaPer molt que ho repeteixin tots els telenotícies de totes les cadenes, posar l’aire condicionat a 27 graus no és un missatge confús, ni desconcertant. Més aviat al contrari, diríem que és clar i concís, i que no admet dobles ni triples lectures. Posar l’aire condicionat a 27 graus significa posar l’aire condicionat a 27 graus: en tot cas, no a una temperatura inferior que aquesta. No és molt mal d’entendre, o no ho hauria de ser.

El dimecres 10 d’agost, dia que entrava en vigor el decret d’estalvi energètic que la senyora Ayuso pensa dur al Tribunal Constitucional (perquè ja sabem que tot allò que no és del gust del PP és immoral, és inconstitucional o engreixa), a una botiga de roba d’home del centre de Palma ho havien entès sense problemes. Tenien, en efecte, l’aire als 27 graus que indica la norma, i això no impedia que l’establiment, situat a prop del carrer del Sindicat, estigués més que ben concorregut.

—Jo és que no pas gens de gust de mudar-me –li confessava a la dependenta un individu de mitjana edat, que mostrava unes cametes primes que li sortien de dins unes bermudes enormes i amagava la panxa cervesera davall d’una camiseta de color blau amb unes lletres de la Universitat de Yale.

—És un desastre –sospirava la dona de l’individu en qüestió, bastant més mudada que ell, cercant la complicitat de la dependenta–. És que tenim un casament i no té res! –Tornava a girar-se al marit–. Mem, una americana com aquesta no t’agradaria?

—M’és igual –feia el de la panxa i les camarritxes, amb cara d’estar pensant en un sopar.

La dependenta els dedicava un somriure i una part de la seva atenció, perquè havia de distribuir-la entre els altres clients. N’hi havia un als emprovadors que no aturava de demanar més calçons i més camises.

—Com li ha anat aquesta? –preguntava la dependenta, sol·lícita.

—És molt florejada –responia el client.

—Sí –feia ella–. Com que du aquest estampat de flors...

—En tens una de llisa?

Llisa, estampades, de lli, de seda, de cotó, amb màniga llarga o curta, les camises anaven desfilant per l’emprovador del client actiu però ple de dubtes, mentre el client passiu deixava que la dona li posàs i tragués americanes, amb la mirada perduda en un punt inconcret del cel ras. Després vindria, per a tots dos, la tanda dels calçons, que per al client passiu representava un desafiament superior, ja que l’operació de posar i treure les peces requeria la seva col·laboració per aixecar els peus i mantenir-se en equilibri.

—Hola, hola, ya tienes lo mío?

El qui demanava per lo suyo, dirigint-se a la dependenta des del portal de la botiga, que no havia acabat de travessar, era un altre home de mitjana edat, també en bermudes, però més ben fet i i ben plantat que el passiu.

—Sí, esta mañana lo ha traído la modista –responia la dependenta, amb el canvi d’idioma automàtic–. Un momentito y te lo doy.

—Claro –el client ben plantat va romandre entravessat a la porta mig oberta, amb la consegüent pèrdua de frescor dins el local, a causa de l’aire calent que entra del carrer i el fred (a 27 graus, però evidentment més fred que el de l’exterior) que se’n va cap a defora.

La dependenta va aconseguir deixar ocupats els altres clients als emprovadors (l’estugós que no trobava allò que cercava, amb un nou joc de pantalons i camisa, i el de les bermudes i senyora, i un vestit de color blau marí que semblava prou convencional i, per tant, prou adequat, a condició que ell fos capaç de moure les extremitats per enfundar-se’l), va entrar darrere el taulell, va recollir un paquet i el va entregar al de la porta, que el va rebre amb la major complaença. Es tractava d’uns calçons que li havien arreglat la llargària dels camals.

—Pues aquí lo tienes –va fer la dependenta, que no deixava descansar el somriure.

—Muchas gracias –el client també va activar un somriure com d’anunci, que concordava amb el quasi eslògan que va deixar anar a continuació–. Yo es que ya no compro en otra tienda, vengo aquí siempre –fins i tot va apujar una mica el to de veu, com si volgués fer-se sentir pels dels emprovadors.

La dependenta li hauria donat les gràcies pel comentari, si no fos que, en aquell moment, van entrar sis homes de cop.

—Vamo a celebrar una boa y este es el novio –va dir un que semblava que parlava en nom de tots, assenyalant un al·lot menut i magre, amb els cabells tallats estil C. Tangana, i que no tenia aspecte d’haver fet els divuit anys.

—Perfecto, vamos a ver –va respondre la dependenta, sense deixar d’oferir el seu somriure invencible.

La comitiva del clan gitano, encarregada de trobar un vestit per al nuvi, es va plantar al mig de la botiga. El jove que s’havia de casar posava cara d’aclaparat i els altres van adoptar el paper de crítics de moda.

—Este chaleco brilla mogollón, ¿no te mola?

El client ben plantat havia desaparegut amb els seus pantalons ben arreglats i la seva complaença. El perepunyetes de l’emprovador ara reclamava uns altres calçons com els que duia posats, però d’estil texà, mentre que la dona del panxut havia finalment arribat a un acord amb el seu espòs (un acord per assentiment, com no podia ser d’altra manera) i s’havia acostat al taulell per pagar. S’enduien finalment una americana d’un gris tirant a color de cel i uns calçons de vestir d’una tonalitat semblant; la camisa, ja serviria alguna de les que tenien per casa i el marit no es posava mai. Mentre els cobrava la compra, la dependenta responia una consulta del nuvi gitano, sobre si no hi havia calçons de nuvi amb més butxaques.

Entrava i sortia més gent, la botiga (no gaire gran) estava estibada, i ningú s’aturava a mirar els números digitals de l’aparell de l’aire condicionat, que continuaven marcant, en efecte, 27 graus.